L'abans i el després

L'abans i el després (i com unes obres poden afectar un negoci)

Foto de fa bastants anys des de l'aire. La carretera era d'un sol carril per sentit i encara no hi havia cap rodona a l'encreuament

Fotografia aèria de quan ja s'havia construït la rodona:

Actualment...

I finalment, un vídeo de l'Octubre de 2006. Unes obres fatídiques i les seves conseqüències...

Per viure del conte

* Entrevista íntegra publicada al número 83 de la revista Nova Ciutat Vella, de Barcelona. Fotografia realitzada per Toshiko Sakurai.

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) ha publicat tres llibres de contes, tres novel·les i tres assajos. Publica articles a la revista Presència, crítiques de llibres a El Periódico de Catalunya i és professor de la Facultat deComunicació Blanquerna. Autor de De Robison Crusoe a Perter Pan. Un Cànon de la literatura juvenil, el passat mes d’Abril surtí publicat per l’editorial Páginas de Espuma el llibre Un deu. Antologia del nou conte català, del que, per descomptat, ell n’és un dels deu autors antologats. L'any 2003 va obtenir el premi Sant Joan amb la novel·la La felicitat no és completa (edicions 62).

—Per començar, què té d’especial un conte que no tingui, per exemple, una novel·la?
-El conte és breu i lluminós com una aventura. La novel·la és llarga i treballada com un matrimoni. Tots dos gèneres tenen el seu mèrit, la seva gràcia i, sobretot, el seu moment.
—No tots els contes són per nens. Com encoratjaries una persona adulta que no llegeix contes perquè en llegís?
-Li’n proporcionaria algun de Borges, Cheever, Rulfo, Baudelaire, Nabokov, Foster Wallace, Rodoreda, Monzó, Monterroso, Hemingway... Si a algú no li agraden, val més que es busqui altres aficions.
—Centrant-nos en el conte en català, què el diferencia del fet a la resta de l’Estat?
-Potser la sensació que els contes han de ser força graciosos, irònics i políticament incorrectes, cosa que pot ser molt empobridora.
—I hi trobes algunes semblances?
-L’ús de la primera persona, la desolació ambiental, la indagació en les relacions familiars.
—Tot i que es pot dir que el conte s’està consolidant bastant, per què creus que s’ha hagut d’esperar tant en veure publicada una antologia de contes en català que fos traduïda al castellà?
-N’hi va haver una fa cinc anys, Mar y montaña. Aquella va ser idea d’un editor hongarès, Mihály Dés, i aquesta última d’un editor madrileny, Juan Casamayor. Fa l’efecte que els editors autòctons no estan tan motivats.
—Dels deu antologats que consten al llibre, només un és dona. Hi ha algun rerefons que fa que més homes es dediquin al conte?
-Virginia Woolf va explicar molt bé per què la literatura era predominantment masculina, tot i que la majoria de les causes que va enumerar són avui obsoletes. De tota manera, la tria l’ha feta una dona, Care Santos.
—Ja que també has escrit alguna novel·la, que se’t fa més difícil escriure?
-Depèn. De vegades tinc idees de conte, de vegades tinc idees de novel·la, de vegades tinc idees d’article o d’assaig, i de vegades no tinc idees. La qüestió és encertar el gènere.
—Una predilecció personal: conte o novel·la?
-La novel·la demana una certa experiència de la vida, és a dir, demana haver comès uns quants errors. Em temo que quan vaig escriure les primeres novel·les, no n’havia comès prou, però actualment estic més preparat per enfrontar-me al gènere.
—I finalment una opinió: trobes encertada la frase “vivir del cuento” i el que representa?
-Viure del conte és la meva vocació, però resulta francament difícil en una llengua que no sigui l’anglès. No hi ha revistes estil The New Yorker, amb un sistema de publicació meritocràtic i pagaments dignes. Tampoc tenim la figura de l’escriptor convidat que coordina un taller de relat curt a la universitat, per exemple. Escriure contes en català (i en castellà, tres quarts del mateix) s’assembla a cultivar un jardí: pot donar satisfaccions, però difícilment ningú s’hi fa ric.

I també podeu visitar la seva pàgina web: http://www.vicencpagesjorda.net/

Essència tradicional

Essència és el títol del pessebre de la Plaça Sant Jaume d’aquest any, que tot i ser més tradicional que altres anys, no acaba de ser aclamat pels ciutadans

L’Emilio -pronunciant Emíliu insistentment-, d’uns 70 anys i veí del Barri de Ciutat Vella de Barcelona, contempla darrera les seves ulleres i amb els seus ulls petits el pessebre que aquest any ocupa la Plaça de Sant Jaume. “Aquest any el trobo maco, perquè és molt tradicional i s’ha d’anar a l’ho tradicional” diu sense deixar d’observar el naixement. I sense esperar cap més pregunta afegeix “Fa tres anys era horrorós, van fer un adefecio terrible”.
Encara avui, molta gent es pregunta com és que aquell Nadal de 2004 l’Ajuntament va permetre fer un pessebre que substituís la figura de la filadora, del pastor, del llenyador i de tants altres personatges típics que podríem trobar any rere any a la Fira de Santa Llúcia, per una escombriaire, un executiu amb mòbil, un parell d’estudiants i la figura que més és recorda: un butaner. A més a més, el naixement no era res més que la reproducció d’unes figures del Museu Etnològic de Catalunya, i tot ideat pels alumnes de disseny de l’Escola Massana. Els defensors d’aquest projecte deien que es tractava “d’un pessebre amb gent normal i corrent com poden ser-ho Jesús, Josep i la Mare de Déu”. Però entre aquests defensors no s’hi trobava quasi ningú de més de cinquanta anys.
Aquest any no tothom ha copsat l’essència del pessebre com ens diu el mateix títol, però no ha generat ni crítiques ni queixes. Potser és aquest el motiu pel qual molta gent encara no l’ha visitat. Ja ho va dir un sabi “fes que parlin de tu, encara que el que diguin sigui alguna cosa dolenta”.
“No si han matat la veritat, no li trobo molta cosa” diu la Carmen sense gaire entusiasme. El mateix entusiasme que mostren els treballadors de Parcs i Jardins de Barcelona quan se’ls pregunta per les figures del pessebre: “crec que són de guix”. Però s’equivoquen, les figures estan fetes de pasta de fusta, són d’un color uniforme i sense els trets de la cara gaire marcats. El mateix entusiasme que deurien tenir quan el construïen: els cubs-gàbies de ferro que representen els edificis de l’Eixample estan omplerts de Rosmarinus officinalis Prostratus i altres noms botànics amb tests i etiqueta del lloc de producció inclosa.
Amb una superfície de 299 metres quadrats, que ocupen una forma rectangular de 23 x 13 metres segons l’Ajuntament de Barcelona, n’hi ha hagut suficient per alguns espectadors. Així ho demostra una turista que comenta “que li agrada més que no pas l’estupidesa de pessebre que van fer a Logroño l’any passat, que els hi va costar molts calés i hi ha molt on gastar”. Tot i així, sabem la superfície total del pessebre i les espècies de plantes emprades però no el pressupost. I és que “aquest projecte que consta de dues parts ben diferenciades, una que representa la ciutat, i una altra, el paisatge natural i que ens convida a reflexionar sobre l’essència del Nadal”, no l’ha entès tothom. Com és el cas d’una dona de Briones, un poble de La Rioja, que “li ha agradat molt allò de les pedres, la troba una forma de delimitar perquè la gent no passi molt maca”. Així, a Barcelona, encara que es vulguin fer pessebres tradicionals deixant-nos de butaners i escombriaires sempre hi ha elements que confonen el personal.

Aparcar o no aparcar

L'altre dia mentre intentava aparcar en un pàquing de Girona pensava: com pot ser que ja faci dos anys i mig que tinc el carnet i que encara no sàpiga aparcar? Suposo que la meva condició de dona hi té una mica a veure... Però aquest matí he vist la llum: n'hi ha que em superen.

La Marató de TV3 estrena anunci

La Marató de TV3, que aquest any es dedicarà a les malalties cariovasculars i es celebrarà el diumenge 16 de desembre, ja ha estrenat spot. L'anunci està basat en la pel·lícula "La ventana indiscreta" d'Alfred Hitchcock. A mi m'ha agradat força. Aquí us el deixo:

Una idea brillant

L’exposició Bodies que es pot veure fins el 13 de Gener al Museu Marítim de Barcelona aplega molta gent i diverses opinions

Quan la Mafalda, en Tintín, l’Astèrix, o tants altres personatges de còmic, tenen una idea o un pensament sobtat, els surt del cap una bafarada amb una bombeta que representa que s’encén. Idea s’associa a bombeta en funcionament. Els dibuixants i il·lustradors no van gens equivocats: “La nostra activitat cerebral produeix la suficient energia elèctrica per donar llum a una bombeta de 10 wats” es pot llegir a “Bodies, The Exhibition”, que sota el subtítol “el cos humà com no l’has vist mai” aplega 17 cossos humans i més de 200 òrgans exposats en nou galeries de temàtiques diferents.
Que la dona i l’home no acaben de ser iguals també queda palès a l’exposició en forma de dades: el pes del cervell de la dona és el 2’5% del pes total del seu cos; el pes del cervell de l’home representa només el 2% del que pesa el seu cos. “Que pesi més no vol dir que estigui més ple ni que estigui ple de coses importants” comenta rient en Lluís als seus amics. L’exposició, que aplega moltíssima gent a l’interior, i entre aquests algunes escoles, genera comentaris de tot tipus, des dels més científics als més desorbitats.
Un Pensador de Rodin de carn i ossos, i amb més ossos que carn, mostra el sistema nerviós amb el més pur realisme inimaginable. Els nervis espinals es van ramificant i controlen moltes parts del nostre cos com si es tractés d’una teranyina molt ben filada. La sala anterior al sistema nerviós, dedicada al sistema muscular, exposa en vitrines algunes extremitats. Els músculs d’una cama dreta generen més d’un comentari de l’estil “sembla una cuixa de pollastre”. Algunes de les parts de l’exposició doncs, estan contraindicades per vegetarians i crudívers convençuts. Que no tinguin por aquells que normalment intenten evitar qualsevol contacte amb la infermeria i es maregen fàcilment amb la presència de sang. Els cossos i els òrgans, immersos amb acetona primer per eliminar-ne l’aigua dels teixits, estan sotmesos a un procés de conservació amb polímer i una mena de silicona líquida. Així s’evita la descomposició sense donar un aire monstruós a les peces exposades.
Roy Glovery, el metge assessor de la mostra, explica que “s’han respectat tots el còdigs jurídics” a l’hora de fer l’exposició amb cossos provinents de China i de la Universitat de Dalian. L’exposició ha recorregut ciutats com Lisboa, primer lloc on es va poder veure el 2004, Amsterdam, Londres o Nova York, a més de deu versions de l’exposició que viatgen pel món simultàniament.
Així, mentre el visitant passegi per les sales, es pot sentir assetjat per diverses curiositats: els supervivents de l’equip de Rugby uruguaià que es va estrellar als Andes el 13 d’octubre de 1972, que van patir durant 72 dies baixes temperatures i van haver de recórrer a l’antropofàgia per sobreviure, l’exposició no els causaria cap impressió. Potser tenia certa raó la dona que va notar la semblança de la cama humana amb la cuixa de pollastre.
Aquells que no tinguin la oportunitat de visitar la mostra la podran visitar a Madrid, on es preveu que arribi un cop finalitzada a Barcelona. Aquesta serà una excusa més perquè la construcció de l’AVE Madrid-Barcelona s’agilitzi i arribi com a mínim a la velocitat de 250 km/hora com es preveu. No gaire si comparem amb que un esternut pot superar la velocitat de 160 km/hora. Potser amb aquest argument dels esternuts s’encendria la bombeta d’alguns polítics i farien del país un lloc amb grans comunicacions i exposicions de renom internacional com Bodies.

Déus cívics

La paraula civisme omple els discursos dels polítics dels darrers anys sense contagiar aquest entusiasme als ciutadans

El filòsof Sòcrates, als seus diàlegs amb Plató, es formula diverses vegades la mateixa pregunta: la virtut només la poden ensenyar els virtuosos? Si tenim en compte que virtut significa “qualitat bona d’una persona” o “pràctica habitual del bé”, dins d’altres excepcions que ens mostra el Gran diccionari de la Llengua Catalana, virtut seria fàcilment substituïble per la paraula civisme. Així, els civisme només el poden ensenyar les persones cíviques? Sigui com sigui, el senyor Joan Clos, alcalde de l’Ajuntament de Barcelona a la passada legislatura, es creia aquest Déu del civisme capaç d’adoctrinar als seus deixebles. Com també es podia considerar que feia, de manera més o menys semblant, Sòcrates amb els seus alumnes.
“A classe, ens van explicar que el civisme i totes aquestes normes de no beure pel carrer, ni fer soroll, ni coses així, són un invent de fa poc” diu la Cristina, passades les dues de la nit d’un dissabte, a la porta d’un local amb la música a tot volum. D’aquí una hora, si continua al mateix lloc, estarà sent la protagonista d’un acte incívic.
Moltes de les persones que van estudiar en l’època de la postguerra o durant el franquisme, recorden una assignatura d’educació que impartien les primeres setmanes. En aquesta assignatura els hi ensenyaven com comportar-se a taula o a creuar el carrer només quan el semàfor es posés de color verd, per exemple. D’altres joves que avui ronden els 20 anys, poden recordar com a l’educació primària tenien un llibre de text anomenat Si us plau, de l’editorial Claret, que pretenia transmetre normes i hàbits pel seu comportament. D’aquí uns anys, els joves recordaran la polèmica assignatura d’Educació per la Ciutadania i els Drets Humans, assignatura que “pretén promoure una societat lliure, tolerant i justa” segons el Partit Socialista Obrer Espanyol. Aquestes assignatures, tot i no tenir la paraula civisme explícitament li tenen de manera implícita. Potser no volen fer ostentació de la paraula civisme perquè, com diu el diccionari, civisme és “relatiu o pertanyent al ciutadà en l’ordre polític” o “cura eficaç que hom posa en el compliment de les seves obligacions”. Així, són els polítics el qui s’omplen la boca de la paraula civisme des de fa alguns anys.
Joan Clos, en un dels seus discursos de l’inici del nou mandat, el juliol de 2003, explicava que “civisme, participació, benestar i progrés, són els valors amb que Barcelona projecta el seu pes específic al món”. Sembla ser que el món encara no ha rebut aquestes projeccions de civisme i benestar. Sinó que els hi preguntin als milers de borratxos i pixaners dels aficionats del Glasgow Rangers la passada setmana, que de forma més aviat subtil, “se’n pixaven” de les paraules pronunciades per l’exalcalde. Alguns diuen que si Clos era el déu del civisme, la Guàrdia Urbana són els seus profetes. Òbviament, la majoria de vegades, es tractaria d’uns profetes com Judes, el que era suposadament traïdor, i no de l’amic Pablo.
De tanta xerrameca cívica i partidista només se’n podria treure una conclusió. Que si com deia el refranyer popular “la paciència és la mare de la ciència”, es podria afegir que “el civisme és la mare del partidisme”. Alguns estan a favor d’introduir ordenances que giren entorn aquest concepte i altres només les critiquen. Però per sobre de tot, les persones com la Cristina, són conscients que quan beuen una cervesa al carrer, un dissabte a la nit, mentre ballen la música que encara ressona pel seu cap, estan produint un acte incívic?

Sentit comú

S’intensifica el discurs de la Plataforma AVE pel Litoral alertats per l’aparició continua d’esvorancs ocasionats per les obres de l’AVE

“Seguirem lluitant contra aquest traçat absurd” diu el vicepresident de la Plataforma Ave pel Litoral. Quan ja van més de deu esvorancs en un parell de setmanes ocasionats per les obres de l’AVE, moltes de les associacions que estan en contra del traçat actual del tren, es plantegen reorientar el seu discurs i emprendre’l amb més força.
El 14 de desembre de 2004 van aparèixer les primeres pancartes en contra del traçat de l’AVE pel centre de la ciutat. Des d’aquella roda de premsa fins avui, ha plogut molt. Hi ha hagut el desastre del Carmel el 27 de gener de 2005, per exemple. Qui no recorda l’enfonsament d’un túnel de la línia 5 del metro? El cas del Carmel va patir un esvoranc de més de 18 metres de diàmetre i de 35 de profunditat. És cert que el cas del tram del Llobregat és diferent, entre altres coses perquè les obres de l’AVE provoquen esvorancs més petits, però cada dia ens en sorprèn un de nou.
“Aquest cas ens va donar la raó. Vam començar a incrementar els membres de la Plataforma, i ens vam decidir a agrupar i legalitzar-la com a una plataforma independent de les d’Associacions de veïns” recorda Pedro Vallejo. Aquests últims dies, la pàgina web de l’AVE pel Litoral (http://www.avepellitoral.com/) intensifica les seves visites. Sembla ser que la gent s’està conscienciant amb que no és una bona idea fer passar l’AVE pel centre de Barcelona. I això mateix pensava l’Ajuntament de Barcelona l’any 2000, quan va aprovar el projecte que l’AVE passés pel litoral. Però de sobte, és canvia el traçat per l’actual, sense que hi hagi cap motiu clar. L’únic motiu que es donava era que hi pogués haver una parada a Passeig de Gràcia. Però com que ara no es construirà, no hi ha cap motiu aparent en recolzar l’actual traçat. Els de la Plataforma, no es cansen de recordar que l’objectiu de l’AVE és la unió de distàncies entre ciutats en un temps mínim, i que no es tracta de cap servei de proximitat. “Si a cap ciutat europea tenen estacions de Tren d’Alta Velocitat al mateix centre de la ciutat, per què Barcelona ha de ser diferent? L’AVE hauria d’arribar pel litoral o el Vallès fins a Sagrera, i d’allà cap a Girona i França. Això és més econòmic, senzill i de sentit comú”.
La Plataforma culpa a l’Ajuntament de Barcelona, a la Generalitat i al Ministeri de Foment, amb aquest ordre, de les irregularitat que està causant l’arribada de l’AVE a la ciutat. “No desviïn la culpabilitat a la constructora” afegeix. I es lamenta que hi hagi gent que cregui que els hi han ofert indemnitzacions econòmiques en algun moment. Perquè actualment ja no passa exactament per sota de cap edifici. Tot i així, la Pedrera i la Sagrada Família, són dos dels edificis de Barcelona més coneguts afectats pel traçat de l’AVE.
El tram que va des de l’estació de Sants fins a Sagrera afecta a 893 finques, unes 53.500 persones. Aquests edificis estan a tres metres de la paret del túnel per on passaria l’AVE i tres d’aquests estan només a 90 cms. El tram pel litoral estudiat per la Plataforma afectaria a 67 finques, unes 4.000 persones, no s’haurien de construir túnels de gran complexitat i es recuperaria el moviment a l’emblemàtica estació de França, deixant de banda la saturació de Sants.
“El subsòl de la ciutat és insegur, i el traçat pel litoral no té quasi afectacions pels veïns de Barcelona. Seguirem denunciant l’actual traçat a Espanya amb recursos Judicials, i a Brussel·les perquè la Unió Europa freni tanta inconsciència. Només demanen sentit comú” declara Pedro Vallejo, vicepresident de la Plataforma Ave pel Litoral.

Becàries i professors de repàs

*Qualsevol semblança amb la realitat és ben certa

Sorgeixen noves formes de comunicació a través de cartells enganxats als vidres de pisos i que només poden veure les comunitats de veïns dels edificis del davant

“Se necesitan becarias” es pot llegir al cartell escrit a mà i enganxat al vidre del sisè pis. Sota la demanda de becàries hi ha un número de telèfon. Però des de baix a la vorera el missatge és il·legible, no es tracta de res més que de lletres sobre un full de tamany DIN A-4.
Els que habiten al bloc de pisos de l’altre costat del carrer, resten impassibles davant l’existència del cartell. Potser ni tant sols s’han adonat que hi és. Els vidres de l’edifici del davant tenen un efecte mirall que fan que quan la finestra està tancada no es llegeixi res de res, ni tant sols es veu el que hi ha dins les oficines. Tot i així, gràcies a la llei antitabac, que no permet fumar en els llocs de treball, i que va entrar en vigor a Espanya el 2006, es sap que a la oficina del davant hi treballen quatre homes, dos dels quals fumen. Ja que, quan volen encendre una cigarreta, han d’obrir la finestra per força, i és després quan es pot apreciar tot l’interior i els que hi treballen.
Mentre uns necessiten més mà d’obra, a d’altres els n’hi sobra. Fa poc que el Francisco va arribar a Barcelona com a immigrant. Era ginecòleg a un país sud-americà, però les coses a la Ciutat Comtal tampoc li acababen d’anar tant bé com s’imaginava i va provar sort a alguna altra ciutat. Al seu pis, que era de lloguer, hi ha entrat una parella jove. Ella estudia, i possiblement també és becària. Ell és informàtic. S’han comprat un gos, com si es tractés d’una adopció, i així esdevenen practicants com a pares. Una moda que en alguns sectors d’Estat Units no deixa de causar furor: invertir en un gos com si es tractés d’un fill. És una bona opició si tens en compte que els gossos, quan es fan grans, no et deixen a l’estacada per anar a viure la seva vida.
“¿Para hacer qué?” es pot llegir ara en un full des de l’edifici dels vidres de mirall com a resposta al cartell que demanava bacàries. A l’edifici atrotinat, que havia estat de protecció oficial en l’època de Franco, hi ha un pis habitat per quatre noies estudiants. Aquestes arriben a la conclusió que un DIN A-4 des de la vorera no es pot llegir. Per tant, l’oferta de feina ha d’anar destinada a algú del seu edifici. I com el Francisco, decideixen provar sort.
La senyora Teresa, que és viuda i molt sorda, li encanta xafardejar a la vida dels altres. Com que al seu edifici atronitat el 60% són pisos de lloguer, i d’aquests, el 40% estan llogats a estudiants, no para de repetir a tots els que es troba a l’ascensor que “la meva néta estudia medicina”. Però tot i així, tampoc s’ha adonat del cartell, ni de la conversa que han iniciat els nois de la oficina amb les estudiants del sisè pis a través de DIN-A4’s, com si es tractés d’un xat.
“¿Qué sabéis hacer? ¿Sabéis dibujar?” diuen les lletres multicolors de diferents tamanys retallades i enganxades sobre una cartolina. “Aquests tius són dibuixants” proposa la Laura. Acaba de veure com dos nois joves s’apropaven a la finestra oberta. “I si hi truco?” potser m’oferirien feina com a dissenyadora gràfica. Tot sigui per fer currículim” afegeix.
No només internet ofereix possibilitats per trobar coses inexplicables ni mantenir relacions a distància amb desconeguts. Ja no cal ser membre de infojobs.com ni de loquo per trobar coses inesperades. Però els veïns de l’edifici franquista, tret de les estudiants, això no ho saben. La senyora Teresa segur que quasi no sap ni què és internet. I continuen sense adonar-se’n de les propostes fetes a través dels vidres.Finalment les quatre noies decideixen fer la seva pròpia demanda a l’estil oficinista “Se buscan profesores de repaso” és llegeix de nou des de l’edifici de mirall. I cap de les dues parts implicades es proposa si entre tant cartell no hi ha alguna proposta indecent.