El diumenge 13 d'abril, a les 9h del matí a l'espigó de la platja del Bogatell (Barcelona), tothom a despullar-se!
Resulta que per Barcelona ronden 12 artistes Holandesos que fan projectes amb els habitants, i aquest és un d'aquests. Després de trobar-me la que que organitza aquest projecte (Jimini Hignett) i estar xerrant en una copisteria (no és un lloc molt de trobades, ho sé), em va donar el seu tríptic on diu: "Convidem a totes les dones a participar d'aquest proverbi català. No et perdis la celebració d'aquest any per fer que aquest refrany segueixi viu entre nosaltres mostrant juntes el cony al mar". No està escrit amb molta delicadesa, però diuen que la intenció és el que compte.
Així que ja ho sabeu: La mar es posa bona si veu el cony d'una dona!
Quant d'artista "suelto" per la ciutat...
dissabte, 12 d’abril del 2008
dissabte, 5 d’abril del 2008
En forma i amb consciència
MECANISMES REDUCTORS· Aixetes amb tancament automàtic i cisternes de doble pulsació són els mecanismes més utilitzats PEDAGOGIA ·La majoria de gimnasos ja informen els clients amb rètols
La campanya de conscienciació sobre l'escassetat d'aigua arriba fins i tot als gimnasos de Barcelona, on el sector ja ha començat a prendre mesures per solucionar el problema. Entre les accions que es duen a terme des de fa molts anys, no només durant aquest període de sequera, destaca la de fer pedagogia entre els usuaris de les instal·lacions esportives amb la presència de cartells.
"Aquesta aixeta utilitza 10 litres d'aigua per minut", informa un dels
rètols penjats al gimnàs Europolis. D'aquesta manera s'adverteix als clients que, mentre s'afaiten o es renten les dents, tanquin l'aixeta. Per aquesta mateixa raó la majoria d'establiments ja disposen d'aixetes polsador des de fa temps, que s'apaguen de manera automàtica .
A principis d'any, l'Ajuntament de Barcelona va fer uns qüestionaris sobre l'estat de les instal·lacions als gimnasos de la ciutat, on es preguntava des dels m3 que feia la piscina fins al nombre de dutxes. Més tard, el 7 de febrer, va enviar-los una carta alertant-los de les possibles restriccions i del fet que, a partir d'ara, no podrien usar aigua per al consum humà provinent de les xarxes d'abastament públic. Entre aquestes restriccions hi havia la prohibició d'omplir piscines o d'utilitzar fonts de consum humà que no disposin d'elements automàtics de tancament.
El mateix Europolis Sardenya desinfecta la piscina a través de rajos ultraviolats de forma continuada, un sistema que estalvia aigua. Encara que, com marca la normativa, la utilització de clor o ozó continua essent obligatòria. Una de les altres opcions per estalviar és instal·lar cisternes de doble pulsació al vàter, com ja ha fet el mateix gimnàs de les Corts. En altres establiments esportius, a més a més, s'ha substituït la carxofa habitual de la dutxa per una altra que fa la funció d'airejador (barreja amb aire), com és el cas del club de fitness Mocri Sport. Jaume Ascencio, propietari del club, explica que "a la factura s'ha notat que el preu de la quantitat total d'aigua s'ha apujat, però el consum, en canvi, és el mateix". No només les grans àrees esportives, doncs, tenen consciència d'estalvi d'aigua, sinó que també en tenen els negocis més petits.
"Demanem que el temps de dutxa sigui el necessari i que només s'agafi una tovallola", explica el responsable del gimnàs Arsenal de la Via Augusta. Malgrat les mesures que prenen els gimnasos, també s'opta per informar els usuaris perquè en facin un consum responsable. Un altre dels factors claus és reduir el cabdal de les pistoles d'aigua que s'utilitzen per a la neteja, o utilitzar pals de fregar en lloc de mangueres, com ja van fer al poliesportiu municipal de la Nova Icària com a primera mesura davant la sequera.
"Aquesta aixeta utilitza 10 litres d'aigua per minut", informa un dels
rètols penjats al gimnàs Europolis. D'aquesta manera s'adverteix als clients que, mentre s'afaiten o es renten les dents, tanquin l'aixeta. Per aquesta mateixa raó la majoria d'establiments ja disposen d'aixetes polsador des de fa temps, que s'apaguen de manera automàtica .A principis d'any, l'Ajuntament de Barcelona va fer uns qüestionaris sobre l'estat de les instal·lacions als gimnasos de la ciutat, on es preguntava des dels m3 que feia la piscina fins al nombre de dutxes. Més tard, el 7 de febrer, va enviar-los una carta alertant-los de les possibles restriccions i del fet que, a partir d'ara, no podrien usar aigua per al consum humà provinent de les xarxes d'abastament públic. Entre aquestes restriccions hi havia la prohibició d'omplir piscines o d'utilitzar fonts de consum humà que no disposin d'elements automàtics de tancament.
El mateix Europolis Sardenya desinfecta la piscina a través de rajos ultraviolats de forma continuada, un sistema que estalvia aigua. Encara que, com marca la normativa, la utilització de clor o ozó continua essent obligatòria. Una de les altres opcions per estalviar és instal·lar cisternes de doble pulsació al vàter, com ja ha fet el mateix gimnàs de les Corts. En altres establiments esportius, a més a més, s'ha substituït la carxofa habitual de la dutxa per una altra que fa la funció d'airejador (barreja amb aire), com és el cas del club de fitness Mocri Sport. Jaume Ascencio, propietari del club, explica que "a la factura s'ha notat que el preu de la quantitat total d'aigua s'ha apujat, però el consum, en canvi, és el mateix". No només les grans àrees esportives, doncs, tenen consciència d'estalvi d'aigua, sinó que també en tenen els negocis més petits.
"Demanem que el temps de dutxa sigui el necessari i que només s'agafi una tovallola", explica el responsable del gimnàs Arsenal de la Via Augusta. Malgrat les mesures que prenen els gimnasos, també s'opta per informar els usuaris perquè en facin un consum responsable. Un altre dels factors claus és reduir el cabdal de les pistoles d'aigua que s'utilitzen per a la neteja, o utilitzar pals de fregar en lloc de mangueres, com ja van fer al poliesportiu municipal de la Nova Icària com a primera mesura davant la sequera.
dijous, 3 d’abril del 2008
"Sous i esforç no estan equiparats"
FUTUR LABORAL · Els estudiants es queixen de l'escassa informació sobre sortides laborals SALARIS · No veuen compensat l'esforç que exigeix la carrera amb la remuneració posterior
De les aproximadament 400 places que ofereix a primer curs l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria de Telecomunicació de Barcelona només se n'ocupen unes 250 entre el torn de matí i el de tarda. La poca presència d'alumnes a les aules afecta cada vegada més la majoria de carreres d'enginyeria: per aquesta raó les notes de tall ronden el 5.
Però entre la nota de tall i l'esforç que es demana durant la carrera
hi ha una diferència abismal. El primer any s'han d'haver superat un mínim de 15 crèdits (unes dues assignatures de les que tenen més pes) i en un temps màxim de dos anys s'ha d'haver cursat tot primer curs. Aquesta fase selectiva fa que molts dels que comencen la carrera no se'n surtin o se'n desdiguin només haver començat.
Un dels motius que esgrimeixen més els estudiants d'enginyeria és que "cada vegada impera més la llei del mínim esforç, que ja prové de l'ESO i el batxillerat", com explicava l'Héctor Baños, i "l'esforç que requereix una enginyeria no queda compensat en el sou". "Molta gent creu que el nivell de matemàtiques i física que porta de l'educació obligatòria és baix, i després no s'atreveix a agafar una carrera d'aquest tipus", puntualitzava un estudiant que està cursant una doble titulació (estudia la llicenciatura de matemàtiques i la d'enginyeria de telecomunicació a la vegada, en només dos anys de més). L'altre motiu és la desinformació que hi ha en relació amb moltes d'aquestes carreres. "Arribes desinformat i no saps on et poses, ni tan sols saps on acabaràs ni les sortides reals que tindràs", afirmava el Víctor Sánchez. A més a més, "aquí no estàs tan valorat com en altres països de la Unió Europea".
Ningú acaba de saber el secret per incentivar la incorporació d'estudiants a les enginyeries (que les estadístiques ensenyen que van de baixa a tota la Unió Europea), però molts dels que les cursen creuen que "haver-t'ho de jugar tot en un examen, i tenir només una convocatòria no hi afavoreix", com opinava el Guillem Martínez-Vela, que també estudia telecomunicacions a la Universitat Politècnica de Barcelona a les tardes.
No tots els estudiants, però, són tan pessimistes, i alguns hi troben la part positiva, com és el cas del Marc Queral: "Jo faig aquesta carrera per tenir un títol amb prestigi i després fer un postgrau en administració i direcció d'empreses o alguna cosa així". Tot i que tothom reconeix la disciplina i l'esforç que exigeixen les enginyeries, el cas és que no totes tenen sortides garantides ni l'esforç recompensat.
El Jordi Barret, no obstant això, va acabar la carrera d'enginyeria industrial a l'Escola Politècnica General de la Universitat de Girona fa cinc anys, i assegurava que "tots els companys de la promoció treballen des del primer dia". També reconeixia que "ara la cultura de l'esforç és una altra", i recordava que quan ell feia tercer o quart hi havia menys quantitat de gent que es matriculava a primer. Potser perquè ell encara formava part de les últimes generacions que van fer BUP i els que entraven ja eren de l'ESO, on el nivell dels estudiants ha anat a la baixa. "Dels 200 alumnes matriculats que érem a classe el primer any, vam passar a acabar la carrera 40 persones el 2003". L'altra contrapartida és que alguns estudiants que reben una bona oferta durant la carrera, abandonen els estudis sense acabar-los.
El Germán Sáez, sotsdirector de promoció dels estudis de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria de Telecomunicació de Barcelona, situada al Campus Nord de la Diagonal, posa tots els esforços a promocionar la carrera als joves que assisteixen a les jornades de portes obertes de la Facultat, on a part d'explicar en què consisteixen els estudis, també s'ensenyen les instal·lacions que ofereix el campus. "S'ha de trencar el tòpic que les carreres de l'àmbit industrial són només carreres universitàries de nois", afegeix.
De les aproximadament 400 places que ofereix a primer curs l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria de Telecomunicació de Barcelona només se n'ocupen unes 250 entre el torn de matí i el de tarda. La poca presència d'alumnes a les aules afecta cada vegada més la majoria de carreres d'enginyeria: per aquesta raó les notes de tall ronden el 5.
Però entre la nota de tall i l'esforç que es demana durant la carrera
hi ha una diferència abismal. El primer any s'han d'haver superat un mínim de 15 crèdits (unes dues assignatures de les que tenen més pes) i en un temps màxim de dos anys s'ha d'haver cursat tot primer curs. Aquesta fase selectiva fa que molts dels que comencen la carrera no se'n surtin o se'n desdiguin només haver començat.Un dels motius que esgrimeixen més els estudiants d'enginyeria és que "cada vegada impera més la llei del mínim esforç, que ja prové de l'ESO i el batxillerat", com explicava l'Héctor Baños, i "l'esforç que requereix una enginyeria no queda compensat en el sou". "Molta gent creu que el nivell de matemàtiques i física que porta de l'educació obligatòria és baix, i després no s'atreveix a agafar una carrera d'aquest tipus", puntualitzava un estudiant que està cursant una doble titulació (estudia la llicenciatura de matemàtiques i la d'enginyeria de telecomunicació a la vegada, en només dos anys de més). L'altre motiu és la desinformació que hi ha en relació amb moltes d'aquestes carreres. "Arribes desinformat i no saps on et poses, ni tan sols saps on acabaràs ni les sortides reals que tindràs", afirmava el Víctor Sánchez. A més a més, "aquí no estàs tan valorat com en altres països de la Unió Europea".
Ningú acaba de saber el secret per incentivar la incorporació d'estudiants a les enginyeries (que les estadístiques ensenyen que van de baixa a tota la Unió Europea), però molts dels que les cursen creuen que "haver-t'ho de jugar tot en un examen, i tenir només una convocatòria no hi afavoreix", com opinava el Guillem Martínez-Vela, que també estudia telecomunicacions a la Universitat Politècnica de Barcelona a les tardes.
No tots els estudiants, però, són tan pessimistes, i alguns hi troben la part positiva, com és el cas del Marc Queral: "Jo faig aquesta carrera per tenir un títol amb prestigi i després fer un postgrau en administració i direcció d'empreses o alguna cosa així". Tot i que tothom reconeix la disciplina i l'esforç que exigeixen les enginyeries, el cas és que no totes tenen sortides garantides ni l'esforç recompensat.
El Jordi Barret, no obstant això, va acabar la carrera d'enginyeria industrial a l'Escola Politècnica General de la Universitat de Girona fa cinc anys, i assegurava que "tots els companys de la promoció treballen des del primer dia". També reconeixia que "ara la cultura de l'esforç és una altra", i recordava que quan ell feia tercer o quart hi havia menys quantitat de gent que es matriculava a primer. Potser perquè ell encara formava part de les últimes generacions que van fer BUP i els que entraven ja eren de l'ESO, on el nivell dels estudiants ha anat a la baixa. "Dels 200 alumnes matriculats que érem a classe el primer any, vam passar a acabar la carrera 40 persones el 2003". L'altra contrapartida és que alguns estudiants que reben una bona oferta durant la carrera, abandonen els estudis sense acabar-los.
El Germán Sáez, sotsdirector de promoció dels estudis de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria de Telecomunicació de Barcelona, situada al Campus Nord de la Diagonal, posa tots els esforços a promocionar la carrera als joves que assisteixen a les jornades de portes obertes de la Facultat, on a part d'explicar en què consisteixen els estudis, també s'ensenyen les instal·lacions que ofereix el campus. "S'ha de trencar el tòpic que les carreres de l'àmbit industrial són només carreres universitàries de nois", afegeix.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)