"A la majoria d'europeus els pelegrinatges multitudinaris de Lourdes ens incomoden. Per això fem veure que no existeix, mirem cap a una altra banda. Esmentem Lourdes només per fer acudits fàcils. Però Lourdes continua viu. Fa temps es va convertir en la meca del pelegrinatge catòlic, en el centre mundial del catolicisme. [...] Roma és l'autoritat, el poder. Els catòlics van a Roma per obtenir favors o influències, o per assistir a la canonització d'un sant del seu país que els farà sentir més patriotes. Pèro quan tenen un problema personal greu, van a Lourdes a demanar un miracle a la Mare de Déu". I quanta raó tenia aquesta dona.
Les senyoretes de Lourdes és una bona lectura d'estiu. Explica com Bernadette Sobirous,
una nena de família pobre, va veure unes aparicions (que més tard es van dir que eren la imatge de la Mare de Déu) i que li van canviar la vida. Però a la novel·la no només si explica això. Sinó que també vol fer veure com el poder de l'església ho va transformar tot segons la seva conveniència. Potser precisament per això el rector de Tremp va intentar boicotejar la presentació del llibre de Pep Coll el maig passat i va criticar que l'obra hagués rebut el Premi Sant Jordi 2007. I és que ja se sap, les crítiques a l'església no senten gaire bé en aquest país, fins i tot encara que siguin certes.
Amb tot el rigor històric possible, Les senyoretes de Lourdes transporta al lector a un poblet anomenat Lourdes durant la segona meitat del segle XIX, on si parlava una llengua vernacle que més tard quasi despareixeria (i com potser d'aquí uns anys passarà amb el català tot i que els 'Manifiestos por una Lengua común' diguin el contrari). Una lectura que està molt bé per conèixer els orígens d'aquesta història i devoció. Perquè, qui no ha sentit a parlar mai l'aigua de Lourdes?
Què tenen en comú Bruce Willis, Sean Connery, John Malkovich, André Agassi i tants altres? Que són calvos.
