Després de set anys, ha caigut a les meves mans la més que recomanada novel·la La pell freda (La Campana, 2002) d’Albert Sánchez Piñol. Doncs bé, a mi m’ha semblat una novel·la més. Fins al punt que al principi hi vaig trobar algunes semblances amb la Guerra del Móns d’Orson Wells. Dóna la sensació que
l’autor no acaba de saber com resoldre la trama, i acaba la novel·la d’una forma molt poc satisfactòria, com si l’argument se li escapés de les mans. Sense dubte, el millor del llibre és la transformació que pateix el personatge d’en Batís Caffó.
L’argument de la novel·la es pot trobar fins i tot a la viquipèdia. Tracta d’un excombatent irlandès que amb l’excusa de fer d’oficial atmosfèric, decideix aïllar-se en una petita illa de l’oceà Atlàntic. Aquí conviurà amb Caffó, l’únic resident d’aquest reducte de terra, i plegats lluitaran contra els monstres que els assetgen cada nit. La solitud que pateix el protagonista fa que redescobreixi la por, l’amistat, l’odi i l’amor.
Tot i no tractar-se, des del meu punt de vista, d’una novel·la tant brillant com ens volen fer creure, sí que si nota una vesant antropològica molt marcada (ja que el seu autor és antropòleg) i això la fa versemblant. Està per veure com es resoldrà la pel·lícula, que com es va anunciar fa un parell de setmanes, es preveu que es comenci a rodar a l’abril o el maig de l’any que ve. Aquesta, que es dirà Cold Skin en versió original, estarà dirigida per David Slade i l’adaptació de la novel·la anirà a càrrec de Jesús Olmo. La veritat és que com a pel·lícula també pot arribar a triomfar, ja que visualment té molts elements idonis: efectes especials, monstres, una illa deserta.... La pell freda sobretot serà recordada perquè va obrir les portes a Sánchez Piñol, que més tard ha publicat Pandora al Congo i Tretze tristos tràngols.
