dimecres, 26 d’agost del 2009

Una segona oportunitat



Quatre amics de la infància es retroben després de vint anys per recordar un altre antic amic, en Tom, que ha mort en un atac terrorista. La Holly, en Paul, l’Olivia i la Saffron tenien moltes coses en comú quan eren joves. Ara en canvi pateixen situacions 
molt diferents: en Paul i l’Anna, la seva parella, volen tenir un fill i no poden, la Holly no sap què fer amb el seu matrimoni, l’Olivia es creu una soltera vocacional i la Saffron és una estrella cinematogràfica reconeguda arreu del món. Així doncs, només els uneix aquella amistat que van tenir fa anys i que es troben a les portes dels quaranta anys.


Aquests són els personatges principals d’Una segona oportunitat, una novel·la de la Jane Green que està escrita amb el seu estil tant particular i característic. Tot i que ni a Espanya ni a Catalunya l’autora no és tant coneguda com pot ser-ho a Anglaterra o als Estats Units, on la majoria dels seus llibres han estat èxits de vendes, moltes de les seves obres poden trobar-se traduïdes en castellà i algunes en català, com l’antiga novel·la Ningú és perfecte, traduïda en català el 2000 i que ja vaig recomanar en persona. La traducció en català d’Una segona oportunitat, feta per la Mar Albacar, és una molt bona traducció, llàstima dels articles davant de noms masculins com "el Tom", "el Paul", etc. que no suporto.

Els llibres de la Jane Green, que es va donar a conèixer arran dels seus articles al The Daily Express a Londres, són especialment indicats per al gènere femení (n’hi ha prou sinó en donar un cop d’ull a les portades). A més, es tracta d’una de les autores de referència de la denominada generació de les “filles de Bridget Jones”. Una Segona Oportunitat però, tot i que sigui la novel·la de la Jane Green que s’ha traduït més recentment al català i al castellà, no és la més nova, sinó que després d'aquesta ha publicat The Beach house i Girl Friday (desconec si es traduiran i el seu títol una vegada traduïdes).

Totes les obres de la coneguda escriptora anglesa s’assemblen entre si, però els seus personatges han patit una evolució. La prova està en que mentre a Ningú es perfecte la protagonista era una noia d’uns vint-i-pocs anys, a Una segona oportunitat ja toquen la quarantena i a The Beach House la seixantena. L’estratègia de Green doncs és intentar captar un públic lector de totes les edats més que no pas de gèneres, ja que les protagonistes sempre són dones en món per a dones.

**
Títol: Una segona oportunitat
Autor: Jane Green (traducció al català de Mar Albacar)
Editorial: Edicions 62

diumenge, 16 d’agost del 2009

Històries a través de la sorra


La invasió Alemanya a Ucraïna durant la Segona Guerra Mundial explicada a través de dibuixos fets amb sorra. Kseniya Simonova va guanyar la versió ucraïnesa del programa Tienes Talento (allà Ukraine's Got Talent) amb una seqüència de dibuixos fets amb sorra espectacular.
Sembla que el "boom" internauta de la Susan Boyle, que va quedar finalista a la versió anglesa d'aquest mateix programa, s'està veient substituït pel d'aquesta artista tant particular. Per fer les seves obres d'art, Kseniya Simonova només utilitza sorra, una placa de vidre, llum i música molt emotiva que dóna el contrapunt a la seva actuació. Una actuació que posa els pèls de punta.

diumenge, 9 d’agost del 2009

Charles Manson i els quaranta anys de la foto a Abbey Road



McMillan al pas de peatons d'Abbey Road, una foto que il·lustraria la caràtula de l'àlbum amb el mateix nom.


I curiosament aquest 9 d'agost el diari El País ha publicat un petit reportatge molt intressant sobre Charles Manson, un home que creia que la cançó Helter Skelter dels Beatles anunciava l'apocalipsi, una mena de guerra racial entre negres i blancs que esdevindria en poc temps. Emparant-se en aquesta cançó doncs, Manson va cometre un crims atroços que explica molt bé El País.

dimarts, 4 d’agost del 2009

Demanda la Universitat per no haver trobat feina

La notícia curiosa de la setmana l’he llegit aquest dimarts a la secció de Societat del diari Avui:

Una noia demanda la universitat per no haver trobat feina
Estats Units és el país de les demandes estrafolàries. Aquest cop la protagonista és una dona de 27 anys que ha demandat el Monroe College de Nova York perquè des que es va graduar en tecnologia de la informació el mes d'abril passat no ha trobat feina. La dona demana que li tornin els diners -70.000 dòlars- que li va costar el curs. I tot perquè "l'escola no l'ha ajudat prou" a tenir feina.


Suposo que tecnologia de la informació (la carrera que va estudiar aquesta noia) deu ser com una barreja de periodisme i noves tecnologies. Així que m’agradarà veure el desenllaç de la denúncia (si és que en té) i potser jo també em plantejaré represàlies...

dissabte, 1 d’agost del 2009

La solitud dels nombres primers


Els nombres primers són divisibles només per la unitat i per ells mateixos. S’estan al seu lloc en la infinita sèrie dels nombres naturals, enclosos igual que tots entre dos més, però un pas més enllà respecte els altres. Són nombres suspectes i solitaris i per això en Mattia els trobava meravellosos. [...] En una assignatura de primer curs, en Mattia havia estudiat que entre els nombres primers n’hi ha alguns que encara són més especials. Els 
matemàtics els anomenen primers bessons o primers entre ells: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment. [...] En Mattia pensava que ell i l’Alice eren així, dos primers bessons, sols i perduts, propers però no pas prou per tocar-se realment.”

En Mattia i l’Alice són els protagonistes de La solitud dels nombres primers, una novel·la del joveníssim Paolo Giordano guanyadora del Premi Sterga. Un llibre excel·lent que explica la història de dues persones que, per circumstàncies de la vida, viuen la solitud de massa a prop i han d’afrontar les pors a la seva manera. A causa d'això els protagonistes tenen una vida molt rica interiorment però, malauradament, buida socialment.

La història que explica Giordano entremescla amor i amistat, pors i rancúnies. En definitiva, posa la pell de gallina de tal manera que la novel·la absorbeix i te la llegeixes en un parell de tardes. Mirant la fotografia de l’autor que acompanya la seva biografia penso que qui sap si darrera la seva mirada no si amaguen les mateixes pors que les d’en Mattia. O potser les de l’Alice. 

El llibre ve a explicar-nos com un petit segon, una decisió que ens pot semblar a vegades insignificant, pot canviar les nostres vides i trasbalsar-les. "Les decisisons es prenen en pocs segons i es paguen tot el temps que queda", pensa en Mattia. L'autor ha sabut descriure molt i molt bé la psicologia dels personatges, per això no és d'estranyar que La solitud dels nombres primers, com explica la contraportada, estigui en vies de publicació en vint-i-nou llengües. Simplement és un llibre d'aquells que s'han de començar sense saber gaire de què van (per això no he volgut desvetllar gaire la trama) i deixar emportar-se.

**
Títol: La solitud dels nombre primers
Autor: Paolo Giordano (traducció d'Anna Casassas)
Editorial: Edicions 62