Prohibir el tabac a platges i parcs

La Senadora del Partit Demòcrata del EUA, Jenny Oropeza, ha proposat multar a qui fumi a les platges i parcs de Califòrnia. No m'imagino l'enrenou que provocaríem si aquí es fes alguna proposta igual. En part, com a no fumadora, m'agrada la proposta, però per aquesta regla de tres al final acaberm fent prohibicions tant absurdes com menjar un gelat a la platja per no embrutar o no posar-nos determinat perfum per no molestar a qui tenim al costat. Amb la mesura, la Senadora Demòcrata pretén respectar el medi ambient (perquè moltes burilles embruten l'entorn) i minimitzar el risc d'incendis. Amb això del risc d'incendis estic d'acord, ara, realment es produeixen molts incendis a la platja?. Respecte les burilles té tota la raó. Però si realment ho fa per aquest motiu, potser que consideri prohibir menjar xiclet pel carrer també, ja que més d'un segur que deu haver patit un xiclet enganxat en un banc o en altres llocs més insòlits.

Ah! Oropeza ja va impulsar la llei que impedeix fumar al cotxe si hi ha menors. Us imagineu una llei d'aquest tipus a Espanya? Difícilment...

Concha Velasco interpreta Madame Rosa al teatre Goya

Sis mesos després que hi entrés públic per primera vegada des de la seva remodelació, el teatre Goya estrena el 28 de març La vida por delante, una tendra història dels marginats explicada a través dels ulls de Momo, un nen àrab que viu a la pensió de Madame Rosa, una vella exprostituta jueva supervivent d’Auschwitz que acull nens en un suburbi de París.
L’obra parla de tendresa i soledat. “Ensenya fragments de vida com petites postals a través d’un adolescent”, explica el seu director, Josep Maria Pou. Per fer-ho, compta amb quatre actors que completen el repertori. Per una banda, Concha Velasco dóna vida a Madame Rosa i Carles Canut a Doctor Katz, amic íntim de Rosa. Per l’altra, l’andalús José Luis Fernández i el jove Rubèn de Eguia, que interpreten a dos magrebins sense ser-ho. No obstant, Pou va proposar-se contractar àrabs autèntics i per això va convocar un càsting sense èxit. El també director de la sala Goya sempre ha dirigit funcions on hi havia un actor jove que començava. “Les noves generacions venen molt més ben preparades que a la nostra època”, afirma. Josep Maria Pou aposta aquesta vegada per una obra en castellà “per apropar el Goya aquell públic que no va a veure teatre en català”.
La vida por delante es tracta d’una adaptació de la novel·la de Romain Gary amb la qual va guanyar el premi Goncourt el 1975. Més tard, se’n va fer una versió cinematogràfica protagonitzada per Simone Signoret, que va guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa; i el 1987 es va convertir en un musical al Royal Theatre de Brodway. Però ara el director ha partit de l’adaptació teatral que recentment ha triomfat a França i que el 2008 va ser distingida amb tres premis Molière. “La vida por delante és com una Plaça del Diamant pels francesos”, explica. S’espera que les funcions “siguin un èxit” i durin el màxim en cartell.
El director i l’actriu és la primera vegada que treballen junts. Però tot i això, Pou no descarta la possibilitat de compartir escenari amb la Concha, que es mostra sorpresa perquè és la primera vegada que ha estat contractada per una empresa catalans (Focus) per fer una obra en castellà.

Periodistes sense feina

Lamentablement, avui el portal Comunicació21 ens ha sorprès amb aquesta notícia...

"En els darrers mesos han proliferat les notícies sobre diversos mitjans de comunicació que tanquen portes (Localia, Metro, l'edició digital de l'ADN, etc.) i d'altres que han presentat plans de reduccions de plantilla, com el Grup Zeta. En total, segons la Federació d'Associacions de Periodistes d'Espanya (FAPE), en els darrers vuit mesos 1.858 periodistes s'han quedat sense feina; 1.705 han estat acomiadats i 153, prejubilats. A més, cal tenir en compte que cal sumar els treballadors afectats per Expedients de Regulació de l'Ocupació que encara no s'han fet efectius, com els 238 del diari ABC. L'ERO del Grup Zeta és el que ha afectat més treballadors: 442. "

S'ha d'afegir també que aquesta notícia només es refereix a Espanya. A altres països com Anglaterra o els EUA, sembla que no estan gaire millor que nosaltres. El grup Miami Herald, per exemple, va anunciar que eliminaria 1.600 llocs de treball, la cadena britànica ITV 600 més, Los Angeles Times 300, la BBC... i a França el panorama és semblant. També s'hi ha d'afegir la precarietat laboral a que es veuen sotmesos molt periodistes (és una llàstima que la gent només vegi el que cobren les estrelles mediàtiques) i que per alguns, la crisi tot just acaba de començar...

‘Product’ arriba a la Sala Beckett adaptada per Julio Manrique

Els atemptats de l’11-S han servit d’inspiració a més d’un autor a l’hora de crear les seves obres, i Mark Ravenhill n'és un d’aquest. L’autor d’obres com Shopping and Fucking i Unes polaroids explícites (ambdues representades al Teatre Lliure de Gràcia durant el 2001 i el 2003 respectivament) es va aprofitar d’aquest esdeveniment mundial per escriure Product, l’obra de teatre que des del dia 11 de març i fins el 12 d’abril es pot veure a la Sala Beckett de Barcelona. Una obra que estava escrita des d’un principi en format monòleg però que dirigida per Julio Manrique ha donat cabuda a tres personatges.
Tot i que Product es va representar ara fa dos anys a la Sala La Planeta de Girona durant el festival Temporada Alta, l’espectacle que es pot veure durant aquests dies a la capital catalana presenta algunes variacions. Mentre que a Girona el mateix autor, Mark Ravenhill, era el protagonista, aquí ho és l’actor David Selvas, que interpreta un entusiasmat productor de cinema.
El personatge interpretat per David Selvas explica un argument ‘deliberadament ofensiu’ a una actriu (a l’obra interpretada per Mireia Aixalà) per intentar-la convèncer perquè aquesta s’involucri en el projecte de la seva propera pel·lícula: “Una dona jove el company del qual va morir en els atemptats de l’11-S a Nova York coneix un noi àrab durant un viatge en avió. A partir d’aquí, la noia jove i el noi àrab iniciaran una apassionada relació d’amor i sexe que durà la dona a l’extrem d’oferir-se per morir amb ell en la missió suïcida que està preparant”. A la pel·lícula, una actriu a l’atur i alcoholitzada acabarà enamorada d’un amor impossible. A partir d’aquí es plantejarà dubtes existencials que l’han perseguit sempre, com la por a la soledat o a no trobar res que la motivi per tirar endavant.
La notable diferència que hi ha respecte el text original, que tot i ser en forma de monòleg tenia dos personatges, és que a la representació de la Sala Beckett se n’hi ha incorporat un tercer, com una mena de secretari del productor, que és interpretat per Norbert Martínez. Aquest, es passeja durant més de la meitat de l’obra amb una espècie de bufanda que, irònicament, es pot transformar en un fulard per cobrir-se el cap.
L’espai de la Sala Beckett, concebut com si es tractés d’una sola habitació on els actors es troben al centre sense estar dalt d’un escenari i el públic està assegut en cadires al voltant de l’escena on es representa formant una lletra “U”, fa que els espectadors s’involucrin en l’obra.
Julio Manrique, que aquesta vegada s’ha situat darrera les bambolines, vol fer reflexionar a l’espectador: què faríem si ens enamoréssim d’algú que va en contra els nostres principis i que resulta ser un terrorista d’Al-Qaida?. Però ho fa en un to moltes vegades còmic que aixeca rialles a l’espectador. El cas és que fet a propòsit o no l’obra s’ha estrenat l’11-M, una altre data significativa que gira al voltant del terrorisme islàmic. Perquè com ens volen mostrar Ravenhill i Manrique, a la vida tot està connectat.

Cuatro estrena '21 días'

Després de l’èxit que va aclaparar el programa Callejeros en el seu moment, la cadena Cuatro ha apostat aquesta vegada per el documental-reality 21 días on la periodista Samanta Villar es posa a la pell dels mateixos entrevistats. A la primera entrega (n’hi ha previstes dotze) la conductora es convertia en una sense sostre, a la segona pretenia posar-se a la pell d’una persona amb Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA), com l’anorèxia i la bulímia. Per això, la Samanta va passar 21 dies sense menjar.
No obstant, la manera de tractar aquestes malalties no ha acabat de quallar entre els mateixos malalts, com es pot veure al blog de Cuatro. No per deixar de menjar 21 dies pots arribar a sentir-te com els malalts. Perquè les TCA són, més que res, malalties psicològiques i socials. I perquè la periodista, en els seus 21 dies de dejuni, va estar supervisada en tot moment per metges experts.
La periodista, en aquest segon episodi, dóna a vegades la sensació que sobre actua i arriba a dir frases tant prescindibles (sobretot pels malalts) com “quin tipet se m’està posant” mentre es mira al mirall. Està clar que 21 días busca el “morbo” i el sensacionalisme que també busca l’espectador. Deixar passar el temps real a l’hora d’emetre els programes (Cuatro emet un programa cada tres setmanes) també fan que l’espectador s’involucri. En l’actualitat les cadenes juguen totes les cartes possible per acaparar més audiència.

Els malalts entrevistats són, sense cap mena de dubte, el millor del programa. Entre els quals hi ha casos extrems que commouen a l’espectador (com la Carmen, una mare de dos fills que porta més de set anys patint anorèxia). Amb aquestes fonts de primera mà als quals ha pogut accedir l’equip, és una llàstima que el programa no s’hagi fet amb més rigor. Tot i així, podem dir que Cuatro ha estat original a l’hora de pensar un nou format televisiu com aquest, narrat en orde cronològic i temporal i on la periodista, en lloc de ser un cronista, passa a ser una protagonista més. Al pròxim capítol, la Samanta es passarà 21 dies fumant porros. Quant deu cobrar per fer aquesta feina?

Vídeo del programa

L’Àfrica arriba al TNC de la mà de Mankell

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) acollirà des del dia 7 de març fins el 29 l’obra de teatre Antílops, de l’escriptor suec Henning Mankell i dirigida per Magda Puyo. Antílops explica la història d’una parella que està a punt de deixar l’Àfrica després de catorze anys de treballar-hi en un programa d’ajuda internacional. L’últim dia, mentre reben l’home que ocuparà el seu lloc, la parella fa balanç dels últims anys i treu a la llum els conflictes personals i laborals que han sorgit al llarg d’aquests catorze anys.
Mankell, en aquesta obra, critica el paper de l’home occidental a l’Àfrica. Per fer-ho s’ha basat en experiències properes, ja que la meitat de l’any viu al continent africà i l’altre meitat a suècia, el seu país natal. “Molts ‘experts’ europeus es dediquen a viure la bona vida a l’Àfrica sense desenvolupar pràcticament cap de les tasques que tenen assignades”, explica l’escriptor. La relació de Mankell amb Àfrica és tant estreta que fins i tot ha passat a dirigir el Teatre Avinguda a Maputo, a Moçambic.
Per a representar l’obra n’hi ha prou amb tres personatges: L’home, interpretat per Jordi Martínez; la dona, Muntsa Alcañiz; i Ferran Carvajal com el jove Lundin.
L’espectacle, que es va estrenar el passat 27 de febrer al Teatre l’Alegria de Terrassa, té previst que durant la representació es senti de fons el so d’alguns animals per crear, d’aquest manera, un ambient més versemblant i a l’hora misteriós. La trama es desenvolupa en un únic escenari.
El 1974 l’autor va publicar la seva primera novel·la ambientada a l’Àfrica, El pintor de sorra, i després en van seguir d’altres com La lleona blanca o L’ull del lleopard. Però quan realment es va donar a conèixer entre els lectors va ser amb les seves novel·les policíaques protagonitzades per l’inspector Kurt Wallander. Darrera el protagonista de les seves obres sempre sense se’ns mostra una realitat social desconeguda. I amb Antílops passa el mateix.