Del paper a la pantalla

Durant la diada de Sant Jordi és habitual veure desenes d’escriptors que des de l’estand d’alguna llibreria de Barcelona es dediquen a firmar llibres. Però si els llibres electrònics o
e-books es popularitzen fins a desbancar els editats en paper, aquesta escena possiblement ja no serà tant habitual.
Els llibres electrònics són uns lectors que tenen una pantalla de sis o vuit polzades que a través d’una tecnologia especial, denominada tinta electrònica, permeten llegir aquells llibres digitalitzats que ja existeixen a la xarxa. Els llibres digitalitzats també es poden llegir en PDA’s o en ordinadors portàtils, però aquests aparells fan servir un monitor TFT que no resulta gens agradable per a la vista. Els llibres electrònics, en canvi, sí que ho són, ja que no cansen els ulls i fins i tot hi ha models que permeten prendre notes o subratllar (com es pot fer en els llibres de paper) o augmentar el cos de la lletra, una aplicació molt útil sobretot per a la gent gran, que són els qui sovint pateixen més de la vista. De moment però, els llibres electrònics encara no suporten imatges en moviment o en color. La qual cosa indica que aquests aparells encara es troben en una fase molt primerenca.
De e-books n’hi ha de molts tipus, que oscil·len entre els 200 i els 600 euros cadascun. Els models més populars són el Cybook, el Papyre, el Sony Reader o el Kindle. Aquest últim, creat per Amazon, té força limitacions fora d’Amèrica i, ara per ara, només es pot comprar als Estats Units i al Canadà. Per això, el més habitual és comprar e-books a través de botigues virtuals com Apolo XXI, que distribueix a Espanya quasi tots els models que hi ha al mercat. Alguns models incorporen wi-fi, que permeten descarregar continguts com edicions de llibres o diaris digitalitzats. En altres models la descàrrega s’ha de fer a través d’un cable que el connecta amb l’ordinador. El Kindle, en canvi, ofereix connexió mòbil amb la operadora Sprint, que només opera als Estats Units. Per això al nostre país la seva cobertura és més difícil. A més a més, no tots accepten el mateix format d’arxius: el Papire, per exemple, accepta dotze formats diferents, mentre que el Kindle només tres. Si el Kindle és tant famós als EUA és, bàsicament, per la seva facilitat a l’hora de descarregar llibres (només Amazon ofereix 170.000 títols diferents per baixar-se). Tot i així, per estrany que pugui semblar, Sony ja va llençar un primer model de llibre electrònic als anys 90, el Bookman. Aquest però, no va acabar de quallar perquè la seva pantalla resultava incòmode a l’hora de llegir.
Degut a la seva lleugeresa (un d’aquests aparells pesa al voltant de 300 grams) i a la seva gran capacitat d’emmagatzematge (en una sola targeta de memòria hi poden cabre milers de llibres) el llibre electrònic com a suport és ideal per a editors, viatgers, estudiants i tots aquells que haurien de carregar grans quantitats de paper. Tot i l’alt preu d’entrada que pot suposar un d’aquest gadgets, a la llarga, si ens referim a lectors voraços, la lectura els pot resultar econòmica. Això sí, no podrà gaudir de la característica olor que desprenen els llibres acabats de comprar, d’una bona portada, ni d’anar a comprar a mercats o a llibreries de vell emblemàtiques, unes pràctiques que acostumen a agradar a aquelles lectors més aficionats.
L’èxit o no d’aquest dispositiu depèn en gran mesura de les editorials, que són les qui ofereixen els continguts. Als Estats Units és on aquesta revolució tecnològica està més avançada i en l’últim any s’han triplicat el e-lectors. En part gràcies a Amazon i a altres llocs web que ofereixen títols electrònics a preus molt barats. A l’hora de comprar continguts en espanyol, en canvi, ens hem de refiar de Leer-e.es, un dels pocs portals en aquest idioma que ofereix, per exemple, l’edició de Relato de un Náufrago de Gabriel García Márquez digitalitzada per menys de cinc euros. En el cas de Catalunya edi.cat agrupa a tres editorials importants i comercialitza llibres en format electrònic, òbviament en català. Però si possiblement els títols electrònics no han proliferat és per una qüestió de negoci: si els autors pengen directament els seus llibres a Internet, els drets dels editors desapareixeran. Sigui com sigui, per Sant Jordi continuarà triomfant el format paper i, per descomptat, la rosa.

“No nos moverán”, de Chanquete a Losantos

Qualsevol que escoltés La Mañana de la Cope el passat dimarts podia sentir-se immers en una mena de dèjà vu surrealista. Deixant de banda que el programa es dedica a parlar insistentment un dia rere l’altre de l’11-M, cosa que ja ens fa venir aquesta sensació de paramnèsia, el dia 14 d’abril el discurs de Jiménez Losantos era igual de repetitiu durant les tres franges horàries en que repassa l’actualitat o, més ben dit, la seva actualitat particular. Aquesta vegada, Losantos es decantava per explicar insistentment que no deixaria la ràdio, tot i la proposta que li va fer la cadena episcopal d’abandonar la franja matinal i fer-se càrrec de la meitat de l’espai nocturn del seu amic César Vidal.
“No entenc com una persona pot ser dolenta al matí i bona a la nit per la mateixa empresa. Sobretot quan el programa del matí i el de la nit funcionen bé”, explicava en antena el periodista a les 8 del matí, per aquells qui s’havien perdut la versió de les 6 i la de les 7. Tot i això, el tècnic de so, vist el panorama de monòleg que li esperaven durant el propers, com a mínim, 20 minuts, i sense que ningú de la cadena gosés aturar el conductor que ja s’havia aferrat al micròfon, va decidir tirar música de fons (algun professional hi ha d’haver a la cadena).
El periodista es va mostrar indignat per no haver rebut cap explicació per part de la Cope, on fa divuit anys que hi treballa. No obstant, tot i arremetre contra la Conferència Episcopal, va recordar que no per això s’ha de deixar de posar la creu a l’església a la declaració de la renda, ja que “és l’única ONG important que funciona a Espanya”, segons Jiménez Losantos. Al seu discurs però, només faltava sentir-hi una cançó de fons per acabar de fer el missatge més rodó: la mítica “No nos moverán” de Chanquete. O és que potser el tècnic de so, tant atabalat, ja no es recordava ni de “Verano Azul”. ´

"Repàs a l'actualitat" (així és com en diuen a la Cope) per Frederico Jiménez Losantos. Versió de les 8:00h


"Repàs a l'actualitat". Versió de les 7:00h


"Repàs a l'actualitat". Versió de les 6:00h

El TNC reviu el drama dels exiliats

En el setantè aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) continua retent homenatge a una generació que va haver de fugir a l’exili després de la Guerra Civil. Mesos més tard d’haver iniciat aquesta sèrie d’homenatge als exiliats amb obres com La Dama de Reus, Aloma o Trueta, La nit més freda agafa el relleu a l’escenari. El títol de l’obra, precisament, es refereix a la nit que va començar l’any 1939 amb la caiguda de la República a Catalunya. “Una nit que, per alguns, va resultar ser la més freda”, explica Teresa Vilardell, la directora de l’espectacle.
A partir de poemes, cartes, textos i escrits personals de Joan Oliver, Carles Riba, Mercè Rodoreda i Antoni Rovira Virgili, tots ells personalitats que es van haver d’exiliar, la directora ha volgut mostrar “l’experiència de la guerra i el que aquesta comporta”. Els tres escriptors i el historiador que donen peu a aquesta obra “han estat escollits per a representar tot aquells intel·lectuals que van viure la mateixa circumstància històrica”, en paraules de Vilardell.
Durant aproximadament una hora i mitja, l’espectador es podrà endinsar a la vida d’aquells que van abandonar el seu país i que anys més tard, a causa d’una Segona Guerra Mundial que s’apropava, van tornar a Catalunya, el que consideraven “la seva pàtria perduda”. No obstant, l’espectacle, que es va estrenar al Teatre Jardí de Figueres el 27 de març passat i que també ha fet parada al Teatre Bartrina de Reus a principis d’aquest mes, recull memòries d’altres escriptors reconeguts com Pere Calders, Agustí Bartra o Anna Murià. Els textos, en els quals s’inclou també el conte Nit i boira de Mercè Rodoreda, són interpretats per Fina Rius, Pep Miràs, Jordi Rico, Roger Casamajor, Ricard Contreras i Elena García, que caracteritzen els diferents escriptors i les seves experiències. Tot i això, a la representació dels actors també si afegeix, de fons, vídeos d’arxiu i alguns de creació pròpia, que recorden que tot el que s’explica a l’escenari té més de realitat que de ficció.
Fins el 26 d’abril, l’escenografia de la Sala Tallers del TNC, a Barcelona, s’omple de maletes i vivències de l’exili que algun espectador pot haver viscut de primera mà. A la gira de l’obra encara li queden altres teatres per recórrer, com el Teatre Municipal de Girona, on hi arribarà el 15 de maig.

Adéu als termòmetres de mercuri

A partir d'aquest divendres si necessitem un termòmetere només en podrem comprar de digitals. La Unió Europea ha decidit retirar de les farmàcies els termòmetres de mercuri degut a la perillositat d'aquest metall/líquid. Així que ja ens podem anar oblidant de la imatge d'estar-nos quiets durant cinc minuts per prendre'ns la temperatura corporal o la d'haver de córrer amb l'escombra a la mà per interntar atrapar el més aviat possible les boletes de mercuri que s'escampaven arreu quan es trencava un d'aquests aparell. El problema però, és que la fiabilitat dels termòmetres digitals és més que dubtosa (és probable que després de prendre'ns la temperatura més d'una vegada seguides ens surtin mesures diferents). No obstant, el dilema no acaba aquí. Durant una època es van portar a terme els anomenats "empastaments de plata" als queixals. Aquests empastament però, només tenen un 15% de plata, i la meitat és mercuri.