L’edifici de la Fundació Miró es troba amenaçat pel canvi climàtic

Tot i que ja no és notícia, m'ha sorprès assabentar-me aquest darrer mes que la Fundació Miró de Barcelona estés inclosa des del 2007 entre els 100 monuments més amenaçats del planeta. Així ho explica una llista que s’elabora cada dos anys des de 1996 pel Fons Mundial de Monuments. L’edifici de l’arquitecte Josep Lluís Sert, inaugurat el 1975, és l’única construcció espanyola de la sèrie i la més jove, que per primera vegada té en compte l’amenaça del canvi climàtic.
L’edifici de la Fundació segueix els principis de l’arquitectura racionalista, amb espais distribuïts al voltant d’un pati central, característica típica de l’arquitectura mediterrània. Sert va idear un espai on la il·luminació natural i el trànsit de persones són molt importants. D’aquesta manera, com que l’edifici s’organitza al voltant d’un pati central, el visitant no passa mai dues vegades per la mateixa sala. L’estructura, de formigó vist pintat de blanc, està oberta al paisatge i a la ciutat de Barcelona. En part a causa del seu emplaçament, ja que es troba al Parc de Montjuïc, en uns terrenys que van ser cedits inicialment per l’Ajuntament de la ciutat. Però on l'amenaça del canvi climàtic es pot veure clarament, és, precisament, en forma d'humitats al formigó.
Des d’un principi l'edifici ja va ser pensat per albergar l’obra de Joan Miró i va ser el primer museu d’art contemporani de tot l’Estat. La seva concepció va representar un punt de ruptura i d’avantguarda, tant des del punt de vista arquitectònic com des del funcional. Jaume Freixa va dirigir les dues ampliacions que s’hi han fet, els anys 1987 i el 2001, sempre seguint els dibuixos originals del mateix Sert.
L’arquitecte, gran amic de Joan Miró, va fundar el Grup d’Arquitecte i Tècnics Catalans per al Progrés de la Arquitectura Contemporània (GATCPAC), que més tard absorbiria els grups basc i madrileny i passaria a anomenar-se GATECPAC. En un viatge a París, el 1928, va conèixer a Le Corbusier, amb qui va col·laborar durant varis anys i de qui es va influenciar. El 1937, juntament amb Luis Lacasa, va construir el Pavelló de la República Espanyola per a l’Exposició Universal de París. Però després de la Guerra Civil es va exiliar als Estats Units on va ser professor d’arquitectura a la Universitat de Yale i degà de l’Escola de Disseny de la Universitat de Harvard. A més de realitzar diversos projectes per Estats Units, a Barcelona també hi va fer anys abans el Dispensari Antituberculós i l’Edifici d’Habitatges del carrer Muntaner. Tot inidica però, que aquestes últimes construcciones estan en més bon estat, i potser l'únic que han de patir és la deixadesa púbica.

El Silicon Valley del futur

Super-Cannes, de l’escriptor J. G. Ballard, pot ser per alguns una novel·la de ciència ficció. Per altres, inclòs l’autor, “un retrat de la psIcologia del futur”. Sigui com sigui, la novel·la rememora un exemple ben clar i ben real com és el complexe Silicon Valley. En aquest cas però, portat a l’extrem.

Edèn Olímpia és un conglomerat multinacional que alberga les oficines centrals d’empreses tant importants com Siemens, Unilever o Carrefour, on els seus treballadors fan llargues jornades laborals i on gaudeixen de residències proporcionades per la mateixa empresa. “En certa manera, és un enorme experiment sobre com produir el futur en un hivernacle”, com explica un dels personatges de la novel·la.
L’aparent tranquilitat d’aquest complexe situat en un turó de Cannes, a la Costa Blava francesa, es veurà truncada per l’arribada de la doctora Jane i, especialment, pel seu marit, Paul Sinclair. Aquest, convalescent a causa d’un accident d’aviació de la RAF (forces aèries de les quals també va formar part Ballard) es dedicarà a investigar pel seu compte tot el que envolta la misteriosa mort del doctor Greenwood, amic personal i càrrec que ocupa actualment la seva dona a Edèn Olímpia.
L’extrema seguretat del complexe, sumat a la falta de relacions afectives entre els que hi habiten, són algunes de les característiques que commouen el lector en la descripció d’aquest lloc oníric creat per l’escriptor. D’aquesta manera, es trama un ambient misteriós i de suspens que enganxa fins a l’última pàgina del llibre.
En aquesta obra es pot percebre el Ballard surrealista amant de pintors com Dalí, Delvaux o Magritte i vinculat als moviments avantguardistes dels seixanta. O també si pot percebre certs detalls autobiogràfics, com a la majoria de les seves novel·les. Encara que l’autobiografia per excel·lència continua essent L’Imperi del Sol (1984), portada a la pantalla per Steven Spielberg.
Super-Cannes narra una petita societat obessiva, violenta i, sobretot, alineada. Però per damunt d’això, Ballard fa reflexionar sobre el futur que ens espera en una societat hipertecnològica i adicte a la feina.

La història d’una dona

“Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s’atansa m’estaré quieta aquí dies i dies...”. Maria Barbal explica a Pedra de tartera la trajectòria d’una dona des de principis de segle fins als anys seixanta. Ambientada al Pallars, on va néixer l’autora, la novel·la repassa alguns dels grans esdeveniments de la història recent del país: l’adveniment de la República, la Guerra Civil i els primers anys de la dictadura franquista.
La Conxa, la cinquena de sis germans, filla d’una família pobre de pagès, es veu obligada a anar a viure amb els seus oncles al poble de Pallarès a causa de la situació familiar. Aquí hi passarà la major part de la seva vida, fins que la duresa del treball del camp l’obligarà a ella, ja a les acaballes de la vida, juntament amb el seu fill i la dona, a migrar cap a Barcelona, on passaran a ocupar-se d’una porteria. “Havia sentit parlar de Barcelona, del mar, fins i tot de Madrid, del rei. Tot plegat em semblava un conte vora el foc, com els que explicava el pare”.
La vida de la Conxa és com la que van viure tantes altres dones durant aquells temps: treballar al camp, portar una casa, ajudar els vells... fins al punt que la protagonista es resignarà a assumir el que diu la seva tia Ermita: “val més un tros de pa sec que qualsevol cosa per fer bonic”. El Jaume, l’amor de la seva vida, li farà canviar la perspectiva de les coses. Però, dissortadament, aquesta felicitat que s’exemplifica en els balls de la festa major del poble, un dia desapareixerà.
Amb aquesta novel·la tant tendra, Maria Barbal va guanyar el Premi Joaquim Ruyra el 1984 i el Premi Joan Crexells el 1985. Les seves obres, de gran qualitat literària, l’han fet situar al costat dels més grans de la literatura catalana. Pedra de tartera, en aquest cas, no té res a envejar a històries tant emblemàtiques com la Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Es tracta, per sobre de tot, d’un llibre que no passa de moda.

‘Terra Baixa’ arriba al Teatre Romea però amb modificacions respecte l’obra clàssica

El triangle amorós que descrivia Àngel Guimerà a Terra Baixa puja als escenaris del Teatre Romea de Barcelona, on s’hi estarà fins el 7 de juny. L’alemany Hasko Weber és qui dirigeix l’obra, juntament amb la dramaturga Kekke Schmidt, i qui l’ha adaptat des d’una visió molt particular. Manelic s’ha convertit aquí en un immigrant negre sense papers i Marta acapara el protagonisme, que en el text original recau en Manelic, un pastor que viu a Terra Alta, que simbolitza un lloc bo per naturalesa on encara no ha arribat la corrupció de l’home. La dualitat entre Terra Alta i Terra Baixa, aquest últim un lloc on hi transcorre la corrupció i on hi passa la major part de l’obra, es mantenen en la posada en escena del director alemany.
Terra Baixa es va estrenar el 1986 al Teatre Espanyol de Madrid traduïda al castellà per José de Echegaray i fins el 1987 no es va estrenar en català, en aquest cas a Tortosa. Mesos després es va portar al Romea, on ara s’hi pot veure una versió molt diferent. Tot i ser una obra considera emblemàtica dins el teatre català, també s’ha representat arreu del món en diverses ocasions, com a Praga o a París. A més d’inspirar dues òperes (una d’aquestes alemanya, anomenada Tiefland el 1903) i diverses pel·lícules, entre les que també hi ha una altre versió alemanya de 1922. La relació dels alemanys amb aquesta obra de Guimerà doncs, ja ve de lluny.
Hasko Webber, director artístic del teatre Saatstheater de Stuttgart, a Alemanya, i la companyia del Teatre Romea, juntament amb Joel Joan interpretant a Sebastià, Roser Camí a Marta i Babou Cham a Manelic, proposen una nova lectura de Terra Baixa. L’acció, en lloc de situar-se en un Molí, com passava a finals del s.XIX, es situa actualment en un bar. Però la trama continua essent la mateixa: Sebastià proposa un matrimoni de conveniència amb Marta, la seva amant. D’aquesta manera, es retrata l’abús de poder de l’amo. Aquesta adaptació, que es va poder veure a l’Àtrium de Viladecans els dies 17 i 18 d’abril, pretén revisar i apropar un text clàssic amb una mirada contemporània.