La decadència del gira-sol

L'elegància de l'eriçó

L’estiu és època de llibres perquè, en principi, hauríem de tenir més temps per llegir. Així doncs, aquí van més recomanacions:

L’elegància de l’eriçó de Muriel Barbery (premi dels llibreters francesos el 2007) és una molt bona opció per passar l’estiu.
El llibre explica la vida de dues persones: la Renée, portera d’un edifici i vídua de cinquanta-quatre anys, i la Paloma, de dotze i filla d’un diputat socialista que viu al mateix edifici on la Renée fa de portera. La història transcorre al número 7 de la rue de Grenelle de París, una ciutat que es podria considerar dividida en classes socials, segons ens vol fer veure l’autora.
Les dues protagonistes, en format diari personal, expliquen les seves vivències i el seus pensaments. Perquè tot i semblar una cosa en són una altre. Com explica la petita Paloma, la portera té l’elegància de l’eriçó perquè “per fora està cuirassada de punxes, una veritable fortalesa, però per dins és simplement tan refinada com els eriçons, que són uns animalons falsament indolents, feroçment solitaris i terriblement elegants”. D’aquí doncs, el títol del llibre.
La novel·la és excel·lent, encara que, segons el meu punt de vista, la traducció al català a vegades resulta una mica feixuga, sobretot al principi. Però quan un es capbussa en la història no pot deixar de llegir. Es tracta d’una història simpàtica, amb dosis d’ironia i humor molt subtil i que fa reflexionar sobre el significat del que entenem per solitud. El premi, totalment merescut, ha fet que a les llibreries tornem a veure Una llaminadura, el primer llibre que va escriure Barbery i que en un principi va passar desapercebut. L’acció d’aquest també transcorre al mateix edifici, així que s’haurà de veure si també es tracta d’una petita joia retrobada.

Meduses comestibles

La notícia curiosa de la setmana arriba avui de la mà de l'Agència Catalana de Notícies (ACN).

L'any passat una amiga em va sorpredre tocant un tipus de meduses a la platja de Castell, a Palamós, que no picaven. I ara resulta que, fins i tot, hi ha espècies de meduses comestibles (cosa que jo no sabia). A alguns països d'Àsia com Japó són un plat típic però, fa anys, segons la Carme Ruscalleda, com informa l'ACN, a l'illa de Formentera ja es menjava una varietat de medusa no urticant. No obstant, la Comunitat Europea no permet la seva comercialització perquè diuen que "es tracta d'un producte nou". Si realment fossin comestibles i es poguessin comercialitzar potser seria una bona solució per combatre les plagues de meduses que segur que d'aquí poc seran notícia perquè ompliran les platges de Catalunya.

L'últim home que parlava català

Carles Casajuana a L’últim home que parlava català trenca totes les expectatives que un es podia imaginar. No es tracta d’un llibre pla, amb la típica història de desenvolupament nus i desenllaç que narra la vida d’un sol personatge (en aquest cas l’últim home que parlava català), sinó que la novel·la entrecreua més d’una visió del món i diversos personatges: dos novel·listes molt diferents i una dona cansada d’esperar.

El llibre és ideal pels amants de la llengua i la lingüística i pels que, com el mateix Rovira, un dels protagonistes de la història, un novel·lista que està escrivint un llibre que dóna títol al llibre que ens ocupa, creu que el català és una llengua molt fràgil que si 

entre tots no lluitem per conservar-la està condemnada a morir: "Tal com van les coses, el català està condemnat, d'això no n'hi ha cap dubte. Però pel cap baix trigarà dos o tres segles a desaparèixer. Una llengua no mor en vint-i-quatre hores, com les papallones". 

Agafant-se a aquesta tesi, Rovira i Balaguer, els dos personatges masculins principals, s'endinsaran en discussions apassionants on debatran el futur de la llengua de Catalunya. Precisament perquè Rovira és un d'aquells catalans de soca-rel i perquè Balaguer és un català "descafeïnat", d'aquells que es consideren catalans però a l'hora escriuen en castellà. La novel·la doncs, està molt ben emmarcada dins l'enquesta d'usos lingüístics de la població 2008 que es va presentar aquesta mateixa setmana i on es diu que el 55% de la població té per llengua inicial el castellà i el 31,6% el català, seguit de l'àrab i el romanès entre altres.

No obstant, L'últim home que parlava català no només parla de qüestions lingüístiques i culturals, sinó que exposa la problemàtica del mobbing, per desgràcia molt freqüent a determinats barris del centre de Barcelona, on passa l'acció de la novel·la, i que aquests darrers anys ha omplert pàgines de diaris.

Carles Casajuana ha sabut trobar una forma original d'explicar una història que a simple vista pot sembla monòtona però no ho és, i m'agradaria pensar que per això aquesta novel·la ha guanyat el Premi Ramon Llull 2009.