Sobre la parella

“És mentida que l’amor no duri per sempre. L’amor es manté inalterable al llarg dels anys. Aquest és el drama, precisament. És una qüestió que pertany a l’àmbit de la física. Com l’energia o la matèria, la quantitat d’amor que sentim no augmenta ni disminueix. El que ocorre és que el dirigim cap a objectius diferents. El nen s’estima molt a ell mateix perquè no hi ha ningú més. Aquest amor es va repartint quan descobreix els pares, els germans... Créixer vol dir aprendre a ressituar aquesta energia sentimental. És com un capital que es manté estable, al marge d’interessos i inflacions. L’adolescent retira gran part de l’amor dels pares i el reinventeix en amics. Tenies raó quan deies que l’amor és massa important per deixar-lo en mans d’una sola persona. Enamorar-se és arriscar-se a fer fallida, ja que tota la inversió es concentra, i potser en algú que no és prou solvent. La resta del món desapareix, els amics i un mateix i tot, que deixa d’estimar-se. Quan estem en parella estimem menys els pares, quan arriben els fills estimem menys la parella.”

“El matrimoni és l’oportunitat que la societat ens dóna per observar en detall la degradació de la persona que estimem: la degradació física, però també moral i, si tens prou paciència, intel·lectual. Aquest és potser el millor estímul per no separar-se. L’oportunitat de viure l’envelliment de tant a prop resulta massa temptadora.”

“No hi ha solució, sinó dissolució. En una parella tot resulta nou, provisional, qualsevol iniciativa és ben rebuda. En un matrimoni tot succeeix per enèsima vegada, el costum governa, qualsevol canvi és empitjorar. Una parella és un pròleg brillant, una aproximació brusca i dolça entre cadells; un matrimoni és un epíleg grisós, una lluita tediosa entre mamuts. La parella és un solo imprevisible de Charlie Parker, el matrimoni és el minimalisme enganxifós de Wim Mertens.”

“Conèixer algú vol dir intercanviar grans quantitats d’informació. És útil que l’altre no sàpiga res de tu perquè et permet reinventar-te. Aquest flux pot durar uns mesos. Amb el temps, l’intercanvi d’informació disminueix perquè us aneu coneixent. Si superes la primera crisi, tard o d’hora arriba el moment de buscar casa. Vinga comparar barris, hipoteques, i de seguida parquets, capacitats de congelador, preus d’aplics... Sempre hi ha informació per contrastar. Després vénen els fills. El nom, els bolquers, el biberó, la roba, el bressol, el cotxet, les vacunes, l’escola, més dades per processar. Per moltes parelles, significa el punt de no-retorn. I, sense aturador, informació sobre els mestres, els amics, l’institut, autoescoles, motos, bars... És més fàcil ser practicant que creient.”


I així podria seguir amb citacions extretes de Els jugadors de whist de Vicenç Pagès Jordà.

Pròximament la crítica del llibre...

La crisi també arriba al World Press Photo

A principis d’any es van atorgar els premis World Press Photo 2009, que fan referència a imatges fetes durant el 2008 que han estat publicades en diversos mitjans de comunicació. Aquest premis són els màxims guardons en fotoperiodisme i des del passat 11 de Novembre fins els 13 de Desembre la mostra de les fotografies guanyadores es pot veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per cinquè any consecutiu. L’exposició, que es fa cada any a 80 ciutats de 40 països diferents sense cap mena de censura, esdevé doncs un molt bon resum en imatges dels principals esdeveniments del 2008.

La imatge guanyadora, feta el Març del 2008 per Anthony Suau (EUA) i publicada a la revista Time, mostra una de les notícies més important de l’any: la crisi. La fotografia ensenya un agent de la policia d’Ohio registrant una casa que havia estat desallotjada per no poder pagar la hipoteca.

La foto guanyadora però, forma part d’un reportatge del mateix autor publicat també per la revista Time que ha estat premiat amb el segon premi de la categoria Daily Life.

El jurat del World Press Photo ha premiat així 10 categories de 62 fotògrafs de 27 nacionalitats diferents. A més, enguany, el concurs a batut rècords de participació.

Els Jocs Olímpics de Pequín han estat l’estrella dels premis, sobretot en la categoria d’esport. Entre les imatges guanyadores també si poden veure fotos de la guerra de Geòrgia, nens terroritzats davant de militars Kenyans, pasteres a les costes de Lampedusa, prostitutes transsexuals a Hondures (sèrie de fotos feta pel català Pep Bonet) i algunes imatges de la campanya presidencial d’Obama.

La crisi fins i tot fa presència en el preu de l’entrada al CCCB. L’exposició sempre havia estat gratuïta però aquest any la “falta de patrocinadors”, segons l'organització, ha fet que l’entrada costi 4,50 euros. Tot i així, pagar per bones fotografies val la pena.

Animalades

L'eriçó ha perdut l'elegància

A partir del 12 de Desembre s'estrena a les sales de cinema espanyoles El Erizo, l'adpatació de la novel·la de Muriel Barbery L'elegància de l'eriçó (del la qual ja en vaig parlar en aquest blog). La produció francesa, dirigida per Mona Achache, ha tingut molt bona acollida entre el públic del seu país, així que a Espanya s'espera que passi el mateix. Mentrestant, deixo el tràiler per anar fent boca.

Tot per una noia

En Sam, un noi de setze anys, coneix l’Alícia, una noia de la seva edat de qui s’enamora bojament. A partir d’aquest moment, a en Sam se li comença a complicar la vida. Aquest és l’argument de Tot per una noia (Editorial Empúries) o Todo por una chica (Editorial Anagrama), novel·la que va sortir al nostre país a principis d’any, amb una mica de retard, si tenim en compte que l’edició original en anglès, titulada Slam, va veure la llum el 2007.

Nick Hornby, famós especialment per la seva primera novel·la, Febre a les grades, i per Alta Fidelitat, continua jugant amb el seu humor tant personal. Aquesta vegada però, ho fa des d’un punt de vista adolescent. I probablement aquest sigui un dels motius pel qual l’últim llibre de Hornby no ha satisfet del tot les expectatives dels seus lectors habituals. Però, ni de bon tros, és un llibre tant mediocre com el pinten en algunes crítiques.

En Sam, el protagonista de Tot per una noia, és aficionat al skate i té converses imaginàries amb un pòster d'en Tony Hawk (un famós skater dels Estats Units). Amb aquestes escenes, possiblement Horny ens vulgui recordar la importància que tenen els referents per als joves.

Ambientada en la seva Anglaterra natal, es tracta d’un llibre de difícil adaptació cinematogràfica (bàsicament pels flash forwards que hi apareixen). Així que s’haurà de veure si passarà com amb Alta Fidelitat, adaptada al cinema l’any 2000 per Stephen Frears; o com amb la pel·lícula Un niño grande, protagonitzada per Hugh Grant i que ve a ser una adaptació del llibre de Hornby anomenat About a Boy, ambdues molts bones adptacions. A l'espera estem de l'adaptació al cinema de En Picat (A long way down en títol original) novel·la del conegut escriptor britànic de la qual en Johnny Depp en va comprar els drets. Mentrestant però, haurem de disfrutar de Slam literàriament.

**
Títol: Tot per una noia / Todo por una chica
Autor: Nick Hornby (traducció d'Ernest Riera en català i de Jesús Zulaika en castellà)
Editorial: Empúries / Anagrama

Pomes caramelitzades

Girl Friday

Definitivament, Jane Green queda consagrada com una de les escriptores de “novel·la femenina” per excel·lència. La seva última novel·la, Girl Friday (en català es podria traduir com a “empleada de confiança”), continua 

mantenint ben altes les expectatives de les seves lectores. El llibre, que es pot trobar al mercat des del passat mes de Juny, encara no ha estat traduït de l’anglès, però, tot i així, el nivell de vocabulari que utilitza és perfectament comprensible per als qui tinguin un nivell mig d’aquest idioma. Així doncs, és un llibre perfecte per a iniciar-se en la lectura d’originals anglesos. 

Girl Friday (titulat així en la versió anglesa) o Dune Road (títol de la versió nord-americana), ens explica la vida de la Kit, una divorciada que es retroba a ella mateixa quan comença una nova vida a Highfield, un poble paradisíac de Connecticut, als Estats Units. Amb poc temps però, un seguit d’esdeveniments canviaran la seva vida i la d’alguns que l’envolten.

Romanticisme i misteri en 400 pàgines que es llegeixen en un obrir i tancar d’ulls per als amants del gènere. Abstenir-se però aquells que busquen intriga de veritat i no els agraden les novel·les femenines o, per posar una semblança, les pel·lícules com Love Actually o Nothing Hill.

L’escriptora Jane Green (a qui ja vaig fer referència en una entrada anterior) la podríem posar al costat d’una altra de les més grans d'aquest estil, la irlandesa Marian Keyes, una de les fundadores de la denominada Chick lit (litertaura per a noies, com indica la paraula). Un tipus de literatura que continua en auge.

**

Títol: Girl Friday

Autor: Jane Green

Editorial: Penguin books