Les coses de la Clara

Resum de l'any 2011

2012-01-02T14:44:00.005+01:00

Quan s'acaba l'any, ja va essent habitual que els mitjans de comunicació facin un resum d'allò que ha estat notícia al món i al nostre país.

Aquest 2011 ha vingut marcat per la crisi econòmica que ha fet trontollar la viabilitat de l'euro i d'Espanya i replantajar valor humans i social. Però també ha estat un any marcat per desastres naturals com el terratrèmol i posterior tsunami de Japó, o de més propers geogràficament, com el terratrèmol de Lorca o l'erupció al Hierro.

A la xarxa es poden trobar vídeos resum molt ben fets, com el vídeo fet pel periodista d'Onda Cero Robert Calvo (excel·lent!) o el de l'agència de notícies Europa Press.

Ningú dubte tampoc que aquest any 2011 ha estat l'any de les xarxes socials. Els smartphones s'han extès considerablement, i podem estar conectats a Internet a qualsevoll lloc i hora. Així que les persones interactuen, més que mai, a través de les xarxes.

Però, sobretot, ha estat l'any de Twitter. Els gran esdeveniments s'han narrat a través d'aquesta xarxa que, amb 140 caràcters, permet informar i valorar el món.

Així que el 2011 també es pot resumir segons les notícies aparegudes a Twitter (sobretot en clau estatunidenca)

Només ens queda desitjar que el 2012, contra tots pronòstics, sigui un any prometedor i carregat de bones notícies!

Veneçuela: 53 morts cada dia

2011-12-29T17:16:00.006+01:00

Una amiga de Veneçuela, com tots el joves d'avui en dia, veu el futur molt incert. Tot i que ara viu a Anglaterra, m'explicava que pensa en tornar al seu país perquè allà, amb una carrera, un màster i un parell d'idiomes, pots trobar feina ben remunerada fàcilment. -No com a Espanya, afegia.

Però també em comentava que si no hi torna és precisament perquè té por. Que hi ha molta inseguretat, i que no si troba a gust. Des de que Hugo Chávez està al poder, ara fa 12 anys, es veu que les coses han canviat. I passejar-se pel carrer és estar exposat a què et robin o et segrestin

-I ho diu una noia de classe mitjana. Res de grans fortunes-. Així que està a l'espera del que pugui passar a les eleccions presidencials del proper any (encara que creu que Chávez tornarà a guanyar perquè practica trampes).

Però com que sempre hi ha dues versions (aquí diríem que hi ha la dels organitzadors i la de la Policia Local), no m'ho acabava de creure. Per això, m'ha sorprès una notícia de TV3 on

s'explicava que a Veneçuela hi hagut 19.000 morts o, el que és el mateix, 53 cada dia, la xifra més alta de tot Sud Amèrica i quatre vegades més que a Mèxic, on la violència de la droga fa estralls, segons estudis realitzats per diverses Universitats.

El problema, em comentava aquesta noia, és la impunitat. La majoria d'aquesta violència es deu a delinqüència comuna, ja que el mateix Chávez, en un vídeo, animava a tothom a robar als més rics si passava gana.

L'únic que els queda als veneçolans és pensar que, malauradament, no són els únics que pateixen violència: Hondures encapçala la llista i Brasil amb 35.000 morts l'any, tampoc es queda curt i és el país del món on moren violentament més persones cada dia.

A tot això, ens fa pensar que ja ens podem calçar al nostre país. I que esperem que les desigualtats socials, cada vegada més evidents, no arribin aquest extrem.

Per veuere el vídeo del Telenotícies de TV3 feu clic aquí

Bon Nadal!

2011-12-25T00:30:00.000+01:00

Bon Nadal i Feliç any nou!

Que sigui un any carregat de salut, feina i felicitat!

50 anys d'Òmnium Cultural

2011-12-21T16:57:00.004+01:00

"La historia no és un simple pas del temps, ni és tampoc la suma de les activitats de les societats humanes. Sinó que és la interpretació de tot allò que al llarg dels anys ha creat la convivència. Estudiar el passat ajuda a entendre millor el present i, especialment, tot allò que ha contribuït a formar la identitat dels pobles. Però cal no oblidar mai que la història és un temps obert."

Així comença el reportatge dels 50 anys d'Òmnium Cultural. Un reportatge emès pel programa Sense Ficció de TV3 i que encara es pot veure a la xarxa.

És parla de la funció d'aquesta entitat, però també de quin camí s'ha seguit fins ara i de quin caldrà agafar per ser un país fort culturalment i econòmicament.

Un documental molt interessant per tots aquells que es preocupen per la cultura dels pobles i, en aquest cas, per la catalana.

El poder veure clicant aquí

Sukkwan Island, els paranys d’una illa solitària

2011-12-12T10:00:00.003+01:00

Una illa deserta situada a Alaska i dues persones, un pare i un fill. Amb tant pocs elements, David Vann crea una novel·la exquisida on es relaten les tensions entre aquests dos personatges d’una manera que no deixa indiferent a ningú.

Sukkwan Island, la illa, descriu una atmosfera inquietant, freda i solitària. On el pare, en Roy, proposa anar amb el seu fill de 13 anys, en Jim, per descobrir-se a ell mateix i refer la relació paterno-filal. Però les coses no surten com s’havia esperat: una illa deserta amaga molts més paranys dels que pot semblar a simple vista i els humans, vulguem o no, estem fets per viure en comunitat.

No és d’estranyar que la historia, tant colpidora, estigui així de ben aconseguida, ja que té més d’un detall autobiogràfic. Al mateix autor l’hi va canviar la vida als 13 anys quan el seu pare, un home depressiu, es va suïcidar dues setmanes després de preguntar al mateix Vann si volia passar una any amb ell en una illa d’Alaska i aquest l’hi respongués que no.

Es tracta d’un d’aquells llibres que val més començar a llegir sense saber-ne gaire cosa. Simplement mostrar-nos oberts de ment, comprensius, i deixar-nos seduir per les sensacions que transmet l’autor paraula rere paraula.

A alguns els pot recordar Hacia rutas salvajes (Into de Wild), llibre de Jon Krakauer que va esdevenir més conegut amb l’adaptació cinematogràfica que en va fer el 2007 Sean Penn com a director (una altra obra mestra).

Sukkwan Island va ser el gran descobriment de finals del 2010, guanyadora del Premi francès Médicis a la millor novel·la estrangera i que va portar més de deu anys de feina a l’autor. Vann, tot i que es va iniciar molt tard en el camp de l’escriptura (passava la quarantena) sembla que l’hi ha trobat el gust a escriure, i recentment ha publicat també Caribou Island.

*Publicat al portal digital La Cultura no Val Res

Bremen, escapada d'un cap de setmana

2011-12-02T17:58:00.028+01:00

La ciutat de Bremen, al nord-oest d'Alemanya, forma juntament amb el port de Bremenhaven (a uns 60 kilòmetres) l'Estat de Bremen, un dels 16 Estats Federals de la República d'Alemanya. D'uns 500.000 habitants aproximadament, la ciutat disposa d'aeroport molt a prop del centre (a uns 10 minuts en tramvia o bé es pot agafar un taxi, que costa al voltant d'uns 12 euros).
A dues hores de Girona amb Ryanair, és un molt bon destí per passar un cap de setmana i desconectar del món. I si a més coincideix amb el Mercat de Nadal que es fa a la ciutat, encara és molt més recomanable.

Un mes abans de Nadal, les parades nadalanques s'instal·len a les places principals de la ciutat, com la Marktplatz, i atrauen visitants de fora, però sobretot turisme nacional i habitants de la mateixa ciutat que es comencen a preparar per les festes (darrera les finistres ja s'hi poden veure espelmes enceses que anuncien l'advent, una tradició molt alemanya).

Entre aquestes parades n'hi ha de ben curioses: una parada de tir on dispares a ninots de neu, atraccions de fira amb motius nadalencs... Però tampoc hi falten casetes de menjar i beure, especialement per menjar bratwursts (frankfurts), fruita banyada de xocolata i una mena de galetes gegant amb un fil per penjar al coll de varies formes i colors fetes d'una espècie de pa de pessic amb gust d'anís. Per beure, evidentment, no hi pot faltar el vi calent, ja que les temperatures acostumen a ser baixes (tot i que no hi neva).

Però si es viatja a Bremen en altres èpoques de l'any, la ciutat també ofereix moltes atraccions per veure. Famosa pel conte dels germans Grimm "Els músics de Bremen", té una escultura en honor als seu protagonistes, quatre animals (un burro, un gos, un gat i un gall) que és ben curiosa. A la mateixa plaça també hi podem trobar la Rathaus o Ajuntment de la ciutat, un edifici molt bonic que va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2004, juntament amb la estàtua de Roland del davant, símbol de la llibertat i independència de la ciutat. A més, a la mateixa Markplatz també hi ha la Catedral, dedicada a Sant Pere, amb dues punxes, una cada costat, que miren cap al cel.

Si no sou de tanta visita cultural, podeu anar a veure la fàbrica de cerveza Beck's, al costat del riu, on podreu fer una visita guiada més degustació de cervesa. O bé, si us va l'esport, podeu visitar el camp del Werder Bremen, conegut equip de futbol de primera divisió, i el barri del seu voltant.

Altres curiositats de Bremen són la dona que en menys d'un minut retalla el teu perfil en un paper per 5 euros (menys d'un minut i sense abans esbossar el contorn, us ho asseguro!) o el mercat medieval de Nadal de la riba del riu, el Schlachte Magic Christmas Market. Sinó, sempre es pot agafar un tren o un bus de la magnífica estació i pedre't per pobles del voltant, com Worpswede, un poble molt pintoresc de cases de pedra i pocs habitants.

Vintage

2011-11-21T15:58:00.006+01:00

No acostumo a fer entrades personals al blog, però l'altre dia remenant fotos antigues de parents vaig trobar aquestes preciositats. Són fotos del Maig del 65 i estic segura que el gran Scott Schuman (The Sartorialist) les trobaria molt i molt fashions.

La nevada del cucut, un drama rural modern

2011-10-10T18:22:00.008+02:00

La Tònia viu a la Carena, un petit poble de l’interior de Catalunya des d’on pot veure la boira que a vegades s’escampa a la zona. Però, realment, no té temps ni de veure-la, perquè està enfeinada portant l’hostal que ara és més seu que del seu marit, patint per els fills que té i pels que hauria d’haver tingut i, sobretot, perquè el temps lliure que li queda se’l passa escrivint la historia de la seva vida. Ja que és de les poques dones que sap llegir i escriure de la seva època i, com que en té l’oportunitat, no la vol deixar escapar, encara que molta gent del seu voltant no entengui aquesta afició que té.

Anys més tard, la Lali també es sent incompresa i intenta sobreviure en el seu món, on les coses no tenen cap sentit. I aquests pensaments que té els comparteix amb la Mila, que la majoria de vegades l’aconsella justament el que la Lali voldria sentir.

La Tònia i la Lali són família i de generacions diferents. Les dues comparteixen l’admiració per un mateix quadre que representa la Carena, encara que els altres només hi veuen taques i pintura abstracte.
Elles són les protagonistes de La Nevada del Cucut, la cinquena novel·la de la Blanca Busquets que ha obtingut el Premi Llibreter 2011.
L’autora va explicant paral·lelament la història d’aquestes dues dones i manté en tot moment l’intriga del lector, de manera que la trama queda molt ben lligada des de l’inici fins al final.

Personalment, a vegades, la Tònia m’ha recordat a la Conxa, la protagonista de la novel·la Pedra de Tartera, de Maria Barbal, tot i que sense ser-ne una obra mestra com ho era aquesta última: ja que a l’escriptora sembla que li falti una mica de tècnica i contextualització. Per exemple, ens parla d’una guerra però no ens diu de quina i, si un fa càlculs, veu que no quadren alguns detalls.
De tota manera, les referències a Víctor Català (Caterina Albert) i algunes de les seves obres, com Solitud o Drames Rurals, demostren que l’autora no passa de puntetes per la literatura.

Un llibre molt recomanable pels amants de les novel·les ambientades en la postguerra i en entorns rurals on el pilar principal són les dones que, discretes però fortes, tiraven endavant la família i la casa.

Títol: La nevada del cucut

Autor: Blanca Busquets

Editorial: Rosa dels Vents

*Publicat al portal digital La Cultura no Val Res

Barrabum!

2011-10-08T16:30:00.007+02:00

Mark Haddon és de sobres conegut per la seva novel·la El curiós incident del gos a mitjanit (2003), guanyadora de diversos premis i molt aclamada pels lectors, que explica les aventures d’un nen de 15 anys amb síndrome d’Asperger.
Per això, si us dirigiu a la biblioteca més propera a buscar lectures, no us deixeu seduir pel que un dia van ser els llibres d’aquest autor anglès.

El seu darrer llibre, Barrabum!, acostuma a estar col·locat a la secció de novel·les adultes però, en tot cas, no hauria de ser així. Ja que es tracta d’un llibre més recomanable per a nens de 10-12 anys que no per a persones que van quedar fascinades per les aventures d’en Christopher a la famosa novel·la de Haddon.

Barrabum! però, encara que es publiqués en català per La Magrana el 2010 per primera vegada, havia estat escrit molt abans, el 1992, sota el títol de Gridzbi Spudvetch!. Amb aquest nom més aviat ridícul i impronunciable però, no deuria tenir gaires ventes, així que l’autor, impulsat pels seus editors, el va actualitzar i l’hi va canviar el títol.

El llibre explica les aventures d’en Jim i en Charlie, dos amics que un dia posen un walkie-talkie a l’aula de professors de l’escola per esbrinar si és cert el que la germana d’en Jim li va explicar: que el volen fer fora del col·legi. Però enlloc de descobrir si és cert o no el que els hi ha explicat la germana, descobreixen una conversa misteriosa i inintel·ligible entre dos professors. A partir d’aquí, els dos amics intentaran descobrir què és el que diuen i per saber-ho s’embrancaran en un seguit d’aventures.

Tot i que les aventures enganxen i el lector voldrà saber com acaben, l’escriptor anglès no acaba de resoldre gaire efectivament el misteri, i el final moltes vegades pot resultar decebedor. Per això el més recomanable és començar el llibre sense gaires expectatives o bé deixar-lo directament pels més petits de la casa, on podran començar a aprendre el valor de l’amistat.

**
Títol: Barrabum!
Autor: Mark Haddon (traducció d'Anna Mauri i Batlle)
Editorial: La Magrana

*Publicat al portal digital La Cultura no Val Res

Stay Hungry, stay foolish

2011-10-06T14:10:00.003+02:00

Fa anys un amic em va fer descobrir aquest vídeo: Steve Jobs, aleshores President d'Apple, fa un discurs de graduació el 2005 als estudiants de la Universitat de Stanford que esdevé tota una lliçó de vida.

Avui és un dia ideal per recordar-l'ho!

Spain's Secret Conflict

2011-09-12T23:09:00.004+02:00

Reportatge sobre Catalunya realizat per un anglès on entrevista diferents persones perquè donin la seva opinió de la situació del país arran del passat referèndum d'Arenys de Munt.
És una peça que, realment, hauria de ser vista per la resta d'Europa (originalment també hi ha la versió anglesa). Tot així, ha estat ara, quan el model de l'escola en català ha començat a ser qüestionat, que s'ha fet conegut. Compartiu-l'ho!

SPAINS SECRET CONFLICT subtCAT from Endboard on Vimeo.

A gust amb la vida, lectura d’una tarda

2011-08-08T10:50:00.011+02:00

Encara que pel nom pugui semblar-ho, l’Anna Gavalda no és una escriptora catalana, sinó francesa, concretament nascuda en un suburbi de classe alta a París. Però la seva manera d’escriure, neta i senzilla, podria equiparar-se a les grans escriptores catalanes.
Autora de vàries novel·les i guanyadora de diversos premis, es va donar a conèixer sobretot amb el llibre M’agradaria que algú m’esperés en algun lloc, una col·lecció de relats curts. A partir d’aquest moment, la seva carrera va esdevenir imparable. Fins al punt que un dels seus llibres, Junts i res més, va tenir versió cinematogràfica (pel·lícula amb el mateix nom que explica la vida de quatre persones que viuen juntes i on hi sortia la coneguda actriu d’Amelie, Audrey Tautou).

El seu darrer llibre, A gust amb la vida (edicions 62), publicat l’any passat, explica la història de quatre germans que ja han passat la trentena i que, desbordats per la rutina, deixen de banda per una tarda els pensaments dels fills i dels divorcis.
Tot comença quan la Garance, en Simon i la Lola s’escapoleixen del casament del seu cosí amb l’excusa d’anar a buscar arròs i van a visitar el seu germà petit, en Vincent, que treballa de guia turístic en un castell. D’aquesta manera, els quatre passaran una tarda envoltats de confidències i records, i on no es deixaran emportar per res ni per ningú. Seran ells mateixos per unes hores.

A gust amb la vida és una novel·la curta, tant que curta que és pot llegir perfectament en una tarda, però que és tendra i plena de petits detalls. On no hi passa res concret, però hi passen moltes coses alhora. Es podria dir que és un d’aquells llibres que fan reflexionar a un mateix sobre el cicle vital i els petits moments de cadascú. Per aquells que necessiteu un llibre per passar el dia a la platja és ideal!

**
Títol: A gust amb la vida (en castellà La sal de la vida)
Autor: Anna Gavalda (traducció catalana d'Oriol Sánchez Vaqué)
Editorial: Edicions 62 (en castellà Seix Barral).

*Publicat al portal digital La Cultura no Val Res

I Heard It Through The Grapevine

2011-07-26T17:31:00.006+02:00

Un record per l'Amy!
Em van fer descobrir aquesta versió i m'encanta!
Es tracta d'una versió de I heard it through de Grapevine que l'Amy Winehouse canta juntament amb en Paul Weller al show de Jools Hollan.
Simplement genial!

De cocodrils a tortugues, dues novel·les de Katherine Pancol

2011-07-06T14:06:00.007+02:00

A l’espera de que ens arribi l’últim llibre de la trilogia de Katherine Pancol, Els esquirols de Central Park estan tristos els dilluns (Les ecureuils de Central Park sont tristes le lundi), de moment podem anar gaudint de les dues primeres obres de la sèrie.
El primer llibre, Els ulls grocs dels cocodrils, ja deixava entreveure que no es tractava d’una història qualsevol, sinó que aviat podríem parlar d’un bestseller.
I així ha estat. Amb més d’un milió d’exemplars venuts a França, a Espanya també ha esdevingut un fenomen i d’aquesta manera la seva autora, la francesa Katherine Pancol, s’ha donat a conèixer internacionalment.

La història transcorre al voltant de la família Cortès, amb la Joséphine com a columna principal, una dona lluitadora, senzilla i que no es dóna per vençuda. Amb un marit que decideix anar a l’Àfrica a fer negocis amb els xinesos i a dirigir un criador de cocodrils. I amb una germana, l’Iris, que és l’antítesi del que aspira la Joséphine: freda, manipuladora i extravagant.

Alguns comentaris per la xarxa titllen la novel·la de chick lit, però, sincerament, quan un aprofundeix en la història veu que la trama queda lluny d’aquest gènere de novel·la romàntica representat per Marian Keyes o Jane Green. I si algú encara en té dubtes, que aprofundeixi en el segon llibre de la trilogia, El vals lent de les tortugues.

Aquest últim té una trama molt més aconseguida. Introdueix personatges nous i pinzellades de novel·la negra: en el nou barri de la Joséphine hi correrà un assassí en sèrie que va matant al llarg de les pàgines.

És curiosa la relació que la protagonista té amb els seus veïns. Primer amb la Shirley i, després, quan s’ha canviat de pis en el segon llibre, amb Lefloc-Pignel i Van den Brock. Com també es entranyable la relació que té amb la portera Iphigéne, una trama que a vegades recorda L’elegància de l’eriçó, de la també francesa Muriel Barbery i que va ser un altre fenomen literari fa cosa d’any i mig.

Amb personatges molt ben aconseguits (potser la menys ben traçada és la filla petita de Joséphine, la Zoé) i amb una forma narrativa peculiar (va alternant la primera persona amb la tercera i el narrador omnipresent), l’escriptora assegurava a una entrevista a l’agència EFE el febrer passat que “no té res d’autobiogràfic”. Potser doncs, l’únic autobiogràfic és la professió compartida amb la protagonista. Ja que fa tres anys Pancol va decidir abandonar la bogeria del periodisme per viure exclusivament de la literatura (perquè ja compte amb més de deu llibres a les espatlles!).

Sigui com sigui, els dos llibres de Katherine Pancol (editats per Empúries en català i La Esfera de los Libros en castellà) estan essent un èxit merescut i molt recomanables com a lectura d’estiu.

*Publicat al portal digital La Cultura no Val Res

De Ratzinger Z a Españistán

2011-06-28T12:01:00.008+02:00

Fa moltes setmanes que volta per la xarxa. Així que m'és d'un ja sabreu de què va. Aleix Saló, un dibuixant de Ripollet, ha decidit il·lustrar la crisi que es viu a Espanya d'una manera gràfica i, perquè no dir-ho, divertidíssima.
Sí, parlo del vídeo que narra el capítol de "La bombolla immobiliària" del còmic Españistán. A partir del mes de maig aquest vídeo es va començar a escampar per la xarxa i el seu autor, l'Aleix, ha sortit a diversos mitjans de comunicació: TVE, La Sexta, El Periódico...

Alguns ja el coneixereu per el vídeo de Ratzinger Z, sobre la visita del Papa a Barcelona, i que també va tenir un "efecte viral" considerable. Però aquesta vegada s'ha més que superat, i el vídeo sobre la crisis espanyola ha tingut un rècord de visites i s'ha traduït a diversos idiomes desinteressadament, com a l'italià o a l'anglès, per persones d'altres països.

Si tu em dius vine o deixo tot... però digue'm vine

2011-05-24T12:23:00.015+02:00

Quan un llibre amb poques pàgines costa de llegir, és perquè li falta alguna cosa. Allò que el que fa imprescindible, la “sal de la vida” que en dirien alguns. I això és el que li falta a l’últim llibre de l’Albert Espinosa.
Si tu em dius vine o deixo tot… però digue’m vine agafa part del títol d’un bolero i hi afegeix l’essencial: “digue’m vine”.
Sota aquest títol si amaga en Dani, el protagonista, un noi que es dedica a buscar nens desapareguts. El mateix dia que la seva parella l’abandona, rep la trucada d’un pare desesperat que li demana ajuda. I partir d’aquest moment en Dani farà un tomb pel records de la seva vida. Des del meu punt de vista, un tomb massa excessiu. Ja que a mesura que es va llegint a una li dóna la sensació que l’autor ha anat escrivint sense cap guió previ. I, com a conseqüència, en surt un text poc literari i que abusa dels punts suspensius.
La segona novel·la d’Espinosa va ser un èxit de vendes el passat Sant Jordi, la qual cosa indica que la venda de llibres depèn més de la promoció que se’n faci que de cap altre cosa. Això, o que a Catalunya tenim un nivell d’exigència literària bastant baix (que també). El que és cert és que l’èxit de la sèrie Polseres Vermelles, de la qual l’Albert Espinosa n’era guionista, hi ha jugat molt a favor. Tot i així, abans ja havia fet una primera incursió en el món de la novel·la amb el llibre Tot el que podríem haver estat tu i jo si no haguéssim estat tu i jo (el qual no he tingut el gust de llegir...).
Això sí, Si tu em dius vine o deixo tot… però digue’m vine no serà literatura però si que és recomanable com a llibre d’autoajuda, ja que té algunes reflexions que no estan malament a nivell personal. Ja que l’Albert Espinosa, després d’haver patit un càncer als 13 anys, d’haver-l’hi amputat una cama, el pulmó esquerra i una part del fetge, ens pot donar lliçons de vida. Per passar-se 10 anys entrant i sortit de l’hospital és tot un exemple de superació personal i optimista de mena.

Primer es va donar a conèixer amb el seu llibre El món groc, on ens parlava de la seva filosofia particular (no es tractava estrictament d'una novel·la). I en el món cinematogràfic ha destacat pels guions de pel·lícules com la recent Herois, No me pidas que te bese porque te besaré, Planta 4, Tu vida en 65’ i algunes altres; a més de col·laborar en varies sèries de televisió.
Així i tot, Si tu em dius vine... no està malament per tractar-se d’un llibre escrit per un enginyer industrial...!

Títol: Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine

Autor: Albert Espinosa (traducció de Sílvia Pons Pradilla) --> L'original està escrit en castellà!

Editorial: Rosa dels vents

Trossets de NY (Manhattan) I

2011-05-02T16:14:00.022+02:00

Times Square

Taxis Central ParkImagine all the people... sharing all the world
The Great Amearicans, des dels ulls del barri de Harlem
Harlem
Autèntica missa Gospel a HarlemFum a les clavegueres...

Vista noctuna de Manhattan i el Pont de Brookyn una nit plujosa...

Trossets de NY (Manhattan) II

2011-04-29T20:32:00.041+02:00

Metro de NY (la bandera que no falti!)Cupcakes de Magnolia
Típiques escales d'emergència

Bombers de NY (ni rastre d'aquell homes de la sèrie...)

Central Station

Pont de Brooklyn

Vista des del pont de Brooklyn

Vista de Manhattan des de l'Empire State
Estàtua de la llibertat

Jesús m'estima

2011-02-20T13:29:00.005+01:00

David Safier ha volgut repetir l'èxit de Maleït Karma, però des del meu punt de vista, no se n'ha sortit.

En el seu segon i darrer llibre, Safier aguditza l'enginy, però es tracta d'una història no gaire apta pels que, com el meu cas, tenen poc coneixent (o quai nul) de la religió Cristiana i de la Bíblia.

Aquí, la protagonista de la història és la Marie, una dona d'uns trenta anys que després de deixar plantat a l'altar el que seria el seu futur marit, s'instal·la a casa el seu pare, on coneixerà un home atent, guapo i maravellós (el que totes busquem, vaja!). Però no es tracta d'un home qualsevol, sinó d'un fuster una mica especial: de Jesús, que ha vingut a la terra a executar el Judici Final, com s'enuncia a l'Apocalipsi.

Evidentent, a la Marie li costarà que se le creguin, i a partir d'aquí iniciarà un munt de peripècies per aconseguir seduir Jesús i quedar-se amb ell.

L'escriptor alemany fa servir els mateixos recursos literaris que en la seva anterior i primera obra: la protagonista explica la història en primera persona i s'intercala una altre veu que explica el mateix des d'un punt de vista diferent.

No està malament, però si heu de triar, quedeu-vos amb Maleït Karma!

Títol: Jesús m'estima

Autor: David Safier (traducció de Josep Maria Bernal)

Editorial: Empúries

Maleït Karma

2011-02-10T15:00:00.005+01:00

Sempre cal començar per el principi. Per això, encara que s’acabi d’editar el seu segon i últim llibre, millor iniciar-se en el món de David Safier amb la seva primera novel·la, Maleït Karma.
No es tracta, ni molt menys, d’un llibre que passarà a la història de la literatura, però sí que és una novel·la irònica i divertidíssima. Dues característiques que aquí no estem acostumat a veure en escriptors alemanys. Una història surrealista que enganxa fins al final. On la Kim Lange, una famosa periodista de la televisió alemanya que mor esclafada per el despreniment d’un lavabo d’una nau especial russa després d’haver estat infidel al seu marit, n’és la protagonista. Així que, amb aquest començament tant inesperat, ja us podeu imaginar com seguirà la història!
Després de morir, la Kim es reencarnarà en una formiga i haurà d’acumular bon karma per ascendir en l’escala de la reencarnació i tornar a ser humana. Només d’aquesta manera podrà aconseguir que el seu marit li torni a fer una mica de cas. Això sí, en les seves successives reencarnacions no perd mai la memòria de qui és: la Kim. I per no sentir-se sola (humanament parlant) coincideix amb un personatge històric reencarnat que serà el seu company d’aventures.
D’aquesta manera, Safier escriu una mena de faula moral contemporània molt més eficaç que la majoria de contes de Jorge Bucay. Ja que tots tenim alguna cosa de Kim a les nostres vides.
Safier barreja frases enginyoses i sarcàstiques en un ambient modern i occidental. D’aquí, també, part de l’èxit. Perquè com diu a l’última frase del llibre: “no cal el nirvana per arribar al nirvana!”
**
Títol: Maleït Karma
Autor: David Safier (traducció de Michael Steimetz i Carlota Vallès)
Editorial: Empúries

Tots volem ser joves

2011-01-28T15:29:00.004+01:00

Utilitzaré una frase del mateix vídeo per resumir-l'ho: "Si crees que ya sabes lo suficiente y estás en paz con tu espacio en el mundo, entonces felicitaciones! Estás oficialmente muerto!

The Butterfly Circus

2011-01-25T20:57:00.005+01:00

The Butterfly Circus és un curt excel·lent dirigit per Joshua Weigel que va guanyar el primer premi (2009) al The Doorpost Film Project. Però no només és això, també és una història de superació personal i de reflexió, protagonitzada per Eduardo Verástegui i per Nick Vujicic, el protagonista real de la història, un noi australià, fundador de la organització Life Without Limbs que va néixer sense braços ni cames, una caracaterística que no li va ser cap impediment per poder realitzar tots els seus somnis.
El curtmetratge és una bona manera de fer-nos veure l'ho important que és valorar-se un mateix d'acord amb les seves capacitats.

The Butterfly Circus (2009) en HD:

La meva tardor

2010-11-21T15:52:00.008+01:00

Trossets de Londres

2010-08-24T21:37:00.020+02:00

Londres: Amb uns 8 milions d'habitants, Londres és una perfecte combinació de natura i modernitat. Sense grans edificis, la població acostuma a repartir-se en zones concèntriques. La ciutat és coneguda especialment per llocs emblemàtics com el Buckingham Palace (la residència de la Reina) o el Palau de Westminster i el seu Big Ben. Molt ben comunicada per transport públic (imprescindible provar el metro!) té una xarxa de museus gratuïts que són la delícia de tots aquells que hi vagin amb temps i moltes ganes de fer visites culturals. Entre aquest museus s'hi troben la Tate Modern, el British Museum o la National Gallery. Però aquests només en són una petita part, perquè entre galeries i museus n'hi ha més d'un centenar amb entrada lliure.
La zona de Canary Wharf i el barri de Greenwich, Brixton o Hampstead són només una mostra dels que formen la ciutat anglesa que, excepte el centre, dóna la impressió que està fomada per poblets que s'han anat ajuntant amb el pas dels anys.
Londres també és una ciutat recomenable per a l'oci i les compres. A part dels nombrosos pubs, teatres, camps de futbol i botigues de totes marques, cadenes i dissenyador s'hi poden trobar mercats setmanals de tota mena: de menjar (Broadway Market), de flors (Columbia Road), de complements (Old Spitafields Market) o altres més coneguts com Portobello o Camden. La ciutat però té un inconvenient: el temps. Per això en un dia asolellat els nombrosos parcs i places s'omplen de gom a gom.

Muswell Hill: Barri situat a la zona 3 del nord de Londres. El seu nom ve donat perquè es troba situat en un turó, el qual ofereix unes meravelloses vistes a la ciutat, des de Canary Wharf a la zona de negocis de Liverpool Street.

Highgate Cemetry: Cementiri que es troba al nord de Londres, probablement en un dels millors barris. Des del 1839 s'hi han enterrat diverses personalitats, entre elles Karl Marx. Aquells que el visitin no es poden deixar pedre les cases presumptuoses del seu voltant, ja que es troba relativament a prop de la zona de Hampstead Heath.

Se sabrà tot

2010-08-07T21:13:00.003+02:00

Tot i rebre algunes crítiques negatives després de guanyar el Premi Sant Jordi 2009, Se sabrà tot és per a mi un dels llibres de l’any, on s’explica molt bé la relació entre el periodisme i el poder i també es narra, de forma molt gràfica, la manera de treballar d’un diari en paper. Xavier Bosch, periodista reconegut a Catalunya, va dirigir durant aproximadament un any, el 2008, el diari Avui. Així doncs, sap molt bé de què parla. Fins i tot, a vegades, el lector es preguntarà fins a on hi ha de real i fins a on part d’imaginació de l’autor. Tot i que aquest nega que hi hagi cap coincidència amb la seva vida.
Se sabrà tot es situa a Barcelona en l’època de l’especulació immobiliària. Dani Santacana és nomenat director del Crònica, el tercer diari de la ciutat, i a partir d’aquí es fa evident el malestar entre el director i el seu editor. Un malestar que Bosch ha sabut explicar de manera molt directa. I, mentrestant, el Senza, cap de secció de societat del diari, es veurà involucrat en una trama de terrorisme a Barcelona.
La novel·la explica molt bé el funcionament del món del periodisme avui en dia, així que aquells que es dediquen el món de l’actualitat haurien de considerar-lo de lectura obligatòria. Amb 50.000 exemplars, va ser la novel·la més venuda del passat Sant Jordi 2010, així que aquell qui no encara no l’hagi llegit, que no deixi passar l’estiu per a fer-ho.

**
Títol: Se sabrà tot
Autor: Xavier Bosch
Editoral: Proa

Invisible

2010-02-28T23:47:00.008+01:00

Si fem una enquesta a peu de carrer i demanem a la gent que ens citin un novel·lista contemporani, possiblement més d’un respondrà amb el nom de Paul Auster. I és que, a aquestes alçades, l’autor de l'exitosa Trilogia de Nova York (formada per Ciutat de cristall, Fantasmes i l’Habitació tancada) ha esdevingut tant conegut a Espanya com pot ser-ho el japonès Haruki Murakami, per posar un exemple. Abmdós amb un públic “alternatiu” molt semblant.
Després d’anys de penúria literària (les últimes novel·les d’Auster, com Un home a les fosques o Viatges per l’Scriptorium, han passat sense pena ni glòria) el novembre va sortir a la venda Invisible, el seu últim llibre. Aquesta vegada amb una crítica més bona. Fins i tot alguns l’equiparen, en quan a qualitat, a la ja esmentada Trilogia.
Invisible explica la història d’Adam Walker, un estudiant de la Universitat de Columbia, i la seva relació amb el món després d’haver conegut personatges tant fascinants com el francès Rudolf Born i la seva parella d’aleshores, la Margot, o la relació amb la seva germana. Tot això explicat amb una gran riquesa narrativa i varietat d’estils literaris.
Com a la majoria de novel·les d’Auster, l’atzar és un tema recorrent. Així que, sense atzar no hi ha novel·la.
Tot i ser la darrera obra del nord-americà establert a Brooklin (un altre lloc recorrent als seus llibres), és una bona novel·la per a iniciar-se en aquest món “austerià” que ha causat tant d’entusiasme a Espanya (i fins i tot més que al seu país d’origen).

**
Títol: Invisble
Autor: Paul Auster (traducció de Benito Gómez Ibáñez a l'edició en castellà i d'Albert Nolla en català)
Editorial: Anagrama (castellà) i Edicions 62 (català)

Via de tren

2010-02-08T13:36:00.007+01:00

The Time Traveler's Wife

2010-01-30T22:12:00.002+01:00

Novel·la romàntica i alhora novel·la de ciència ficció. La primera obra d’Audrey Niffenegger, The Time Traveler’s Wife (La mujer del viajero en el tiempo, de la qual no hi ha traducció en català) engloba aquests i altres gèneres literaris.
The Time Traveler’s Wife, publicada en anglès el 2003, explica la història d’un home, el bibliotecari Henry DeTamble, que pateix un desordre genètic que el fa viatjar en el temps de manera impredictible. Aquest comença a viatjar a la infància de la Clare, la que és i serà la seva dona, i li diu que en el futur es casaran. Això fa que els dos visquin una història d’amor diferent, i de la qual la Clare s’haurà d’acostumar a les absències del seu marit.
Tot i les dificultats inicials que va tenir Niffenegger per publicar la novel·la, un cop superat el primer esglaó, el llibre es va convertir en un best-seller.
L’argument de la història és molt original i, només per això, ja val la pena llegir-la. No obstant, a vegades l’autora fa algunes incongruències temporals.
Abans de la publicació de la novel·la, la productora que pertanyia a la Jennifer Aniston i a Brad Pitt en va adquirir el drets. El 2007 es va començar a rodar. Finalment, l’agost passat, es va estrenar la pel·lícula als Estat Units amb no gaire bona crítica dels experts, que la titllen de massa melodramàtica. En espanyol la pel·lícula s’ha traduït per a Te amaré por siempre i tot i que s’havia dit que a Espanya s’estranaria a final d’aquest mes de gener de 2009, tot fa pensar que la pel·lícula sortirà directament en DVD.

Aquí el tràiler:

Optimisme a la xarxa

2010-01-10T16:07:00.007+01:00

En temps de crisi sempre va bé que algú et recordi que no tot va malament. I això és el que ha fet aquest diumenge un petit apartat de tendències del Magazine de La Vanguardia. Sota el títol "Optimismo anticrisis" la Lina Aguirre, qui normalment firma aquesta petita secció, ha recollit un seguit de pàgines web que donen bones notícies i insipiren una actitud positiva.
Entre aquestes si pot trobar Optimist world (amb notícies curioses), Good News Network o La Gaseta de les Bones notícies .
La majoria de pàgines que es recomanen a l'article però són escrites en anglès. És que són els angloparlants els més optimistes? O és que els altres estem molt pitjor? Deixo la proposta a l'aire, ja que m'agradaria imaginar-me un diari fet de notícies bones, curioses i que insiten a l'optimisme fet en castellà (pensant que és un dels idiomes majoritaris i que tindria més sortida). Però, per descomptat, encara estaria molt millor un diari amb aquestes característiques fet en català (així a més del seny i a la rauxa, als catalans ens caracteritzaria el bon humor més enllà de que som persones "bordes", com diuen alguns). Deixo, doncs, la proposta a l'aire per si algun grup editorial (normalment els qui tenen els diners i els mitjans) s'anima a posar-ho en pràctica.
Mentresants a pensar que en temps de crisi no tot són males notícies!

Els jugadors de whist

2009-12-25T19:41:00.008+01:00

Per a la majoria de crítics, Els jugadors de whist de Vicenç Pagès Jordà és un dels títols més importants de l'última dècada. La novel·la, situada a l'Alt Empordà i, especialment, a la capital de la comarca, Figueres, narra la vida d'en Jordi a partir d'un esdeveniment que a ell i els seus amics els canvia la vida.
En aquest últim llibre, Vicenç Pagès explica molts bé les crisis existencials que pateix el personatge (que ja ratlla la cinquantena) i fa un retrat contemporani envejable.
Les citacions musicals, fílmiques i literàries són constants als llarg de les més de 500 pàgines, la qual cosa denota que Vicenç Pagès és molt més que un escriptor, és una mena de "filòsof cultural", si em permeteu la invenció del terme.
Després d'haver escrit una desena de llibres, entre ells contes, assajos i novel·les, és sobretot amb Els jugadors de whist que aquest escriptor figuerenc ha començat a ser conegut i a sortir als mitjans com a tal.
A Els jugadors de whist "tots els personatges són ficticis, però la majoria dels diàlegs són reals", segons l'escriptor. Declaració que, mentre anem llegint ens adonarem que és més que certa, ja que, tot em fa pensar que la novel·la té més d'autobiogràfic que el que un mateix voldria.
D'aquesta manera doncs, és una novel·la recomanable pels que, com en Jordi, també ratllen la cinquantena, tenen dubtes existencials i temps per dedicar a la lectura (ja que és un d'aquells llibres que no llegeixes d'una tirada, sinó que els has d'anat paint a poc a poc).

**
Títol: Els jugadors de whist
Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial: Empúries

Beure grasses

2009-12-19T12:36:00.006+01:00

L'estiu passat, el Departament de Salut de Nova York va posar en marxa una campanya per donar a conèixer la gran quantitat de calories buides que porten moltes de les begudes gasoses. La campanya va començar amb pòsters al metro, tríptics... al quals se'ls hi ha afegit un vídeo molt explicatiu. És normal que aquest no deixi indiferent especialment els americans, ja que a causa de les begudes gasoses la població estatunidenca conumeix una mitjana de 200 a 300 calories de més al dia que fa vint anys, segons el Govern de Nova York. A això si ha de sumar el resultat d'unes enquestes fetes pel mateix Departament on s'evidencia que des del 2007 més de dos milions de nova yorquesos beuen, com a mínim, una beguda d'aquest tipus al dia. Tot i així, no crec que la campanya afecti molt begudes com Coca-Cola o Pepsi...

Sobre la parella

2009-11-25T12:44:00.005+01:00

“És mentida que l’amor no duri per sempre. L’amor es manté inalterable al llarg dels anys. Aquest és el drama, precisament. És una qüestió que pertany a l’àmbit de la física. Com l’energia o la matèria, la quantitat d’amor que sentim no augmenta ni disminueix. El que ocorre és que el dirigim cap a objectius diferents. El nen s’estima molt a ell mateix perquè no hi ha ningú més. Aquest amor es va repartint quan descobreix els pares, els germans... Créixer vol dir aprendre a ressituar aquesta energia sentimental. És com un capital que es manté estable, al marge d’interessos i inflacions. L’adolescent retira gran part de l’amor dels pares i el reinventeix en amics. Tenies raó quan deies que l’amor és massa important per deixar-lo en mans d’una sola persona. Enamorar-se és arriscar-se a fer fallida, ja que tota la inversió es concentra, i potser en algú que no és prou solvent. La resta del món desapareix, els amics i un mateix i tot, que deixa d’estimar-se. Quan estem en parella estimem menys els pares, quan arriben els fills estimem menys la parella.”

“El matrimoni és l’oportunitat que la societat ens dóna per observar en detall la degradació de la persona que estimem: la degradació física, però també moral i, si tens prou paciència, intel·lectual. Aquest és potser el millor estímul per no separar-se. L’oportunitat de viure l’envelliment de tant a prop resulta massa temptadora.”

“No hi ha solució, sinó dissolució. En una parella tot resulta nou, provisional, qualsevol iniciativa és ben rebuda. En un matrimoni tot succeeix per enèsima vegada, el costum governa, qualsevol canvi és empitjorar. Una parella és un pròleg brillant, una aproximació brusca i dolça entre cadells; un matrimoni és un epíleg grisós, una lluita tediosa entre mamuts. La parella és un solo imprevisible de Charlie Parker, el matrimoni és el minimalisme enganxifós de Wim Mertens.”

“Conèixer algú vol dir intercanviar grans quantitats d’informació. És útil que l’altre no sàpiga res de tu perquè et permet reinventar-te. Aquest flux pot durar uns mesos. Amb el temps, l’intercanvi d’informació disminueix perquè us aneu coneixent. Si superes la primera crisi, tard o d’hora arriba el moment de buscar casa. Vinga comparar barris, hipoteques, i de seguida parquets, capacitats de congelador, preus d’aplics... Sempre hi ha informació per contrastar. Després vénen els fills. El nom, els bolquers, el biberó, la roba, el bressol, el cotxet, les vacunes, l’escola, més dades per processar. Per moltes parelles, significa el punt de no-retorn. I, sense aturador, informació sobre els mestres, els amics, l’institut, autoescoles, motos, bars... És més fàcil ser practicant que creient.”

I així podria seguir amb citacions extretes de Els jugadors de whist de Vicenç Pagès Jordà.

Pròximament la crítica del llibre...

La crisi també arriba al World Press Photo

2009-11-21T16:06:00.006+01:00

A principis d’any es van atorgar els premis World Press Photo 2009, que fan referència a imatges fetes durant el 2008 que han estat publicades en diversos mitjans de comunicació. Aquest premis són els màxims guardons en fotoperiodisme i des del passat 11 de Novembre fins els 13 de Desembre la mostra de les fotografies guanyadores es pot veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per cinquè any consecutiu. L’exposició, que es fa cada any a 80 ciutats de 40 països diferents sense cap mena de censura, esdevé doncs un molt bon resum en imatges dels principals esdeveniments del 2008.
La imatge guanyadora, feta el Març del 2008 per Anthony Suau (EUA) i publicada a la revista Time, mostra una de les notícies més important de l’any: la crisi. La fotografia ensenya un agent de la policia d’Ohio registrant una casa que havia estat desallotjada per no poder pagar la hipoteca.

La foto guanyadora però, forma part d’un reportatge del mateix autor publicat també per la revista Time que ha estat premiat amb el segon premi de la categoria Daily Life.

El jurat del World Press Photo ha premiat així 10 categories de 62 fotògrafs de 27 nacionalitats diferents. A més, enguany, el concurs a batut rècords de participació.
Els Jocs Olímpics de Pequín han estat l’estrella dels premis, sobretot en la categoria d’esport. Entre les imatges guanyadores també si poden veure fotos de la guerra de Geòrgia, nens terroritzats davant de militars Kenyans, pasteres a les costes de Lampedusa, prostitutes transsexuals a Hondures (sèrie de fotos feta pel català Pep Bonet) i algunes imatges de la campanya presidencial d’Obama.

La crisi fins i tot fa presència en el preu de l’entrada al CCCB. L’exposició sempre havia estat gratuïta però aquest any la “falta de patrocinadors”, segons l'organització, ha fet que l’entrada costi 4,50 euros. Tot i així, pagar per bones fotografies val la pena.

Animalades

2009-11-17T13:41:00.010+01:00

L'eriçó ha perdut l'elegància

2009-11-14T20:53:00.003+01:00

A partir del 12 de Desembre s'estrena a les sales de cinema espanyoles El Erizo, l'adpatació de la novel·la de Muriel Barbery L'elegància de l'eriçó (del la qual ja en vaig parlar en aquest blog). La produció francesa, dirigida per Mona Achache, ha tingut molt bona acollida entre el públic del seu país, així que a Espanya s'espera que passi el mateix. Mentrestant, deixo el tràiler per anar fent boca.

Tot per una noia

2009-11-13T20:52:00.009+01:00

En Sam, un noi de setze anys, coneix l’Alícia, una noia de la seva edat de qui s’enamora bojament. A partir d’aquest moment, a en Sam se li comença a complicar la vida. Aquest és l’argument de Tot per una noia (Editorial Empúries) o Todo por una chica (Editorial Anagrama), novel·la que va sortir al nostre país a principis d’any, amb una mica de retard, si tenim en compte que l’edició original en anglès, titulada Slam, va veure la llum el 2007.
Nick Hornby, famós especialment per la seva primera novel·la, Febre a les grades, i per Alta Fidelitat, continua jugant amb el seu humor tant personal. Aquesta vegada però, ho fa des d’un punt de vista adolescent. I probablement aquest sigui un dels motius pel qual l’últim llibre de Hornby no ha satisfet del tot les expectatives dels seus lectors habituals. Però, ni de bon tros, és un llibre tant mediocre com el pinten en algunes crítiques.
En Sam, el protagonista de Tot per una noia, és aficionat al skate i té converses imaginàries amb un pòster d'en Tony Hawk (un famós skater dels Estats Units). Amb aquestes escenes, possiblement Horny ens vulgui recordar la importància que tenen els referents per als joves.
Ambientada en la seva Anglaterra natal, es tracta d’un llibre de difícil adaptació cinematogràfica (bàsicament pels flash forwards que hi apareixen). Així que s’haurà de veure si passarà com amb Alta Fidelitat, adaptada al cinema l’any 2000 per Stephen Frears; o com amb la pel·lícula Un niño grande, protagonitzada per Hugh Grant i que ve a ser una adaptació del llibre de Hornby anomenat About a Boy, ambdues molts bones adptacions. A l'espera estem de l'adaptació al cinema de En Picat (A long way down en títol original) novel·la del conegut escriptor britànic de la qual en Johnny Depp en va comprar els drets. Mentrestant però, haurem de disfrutar de Slam literàriament.

**
Títol: Tot per una noia / Todo por una chica
Autor: Nick Hornby (traducció d'Ernest Riera en català i de Jesús Zulaika en castellà)
Editorial: Empúries / Anagrama

Pomes caramelitzades

2009-11-12T16:43:00.008+01:00

Girl Friday

2009-11-08T12:01:00.006+01:00

Definitivament, Jane Green queda consagrada com una de les escriptores de “novel·la femenina” per excel·lència. La seva última novel·la, Girl Friday (en català es podria traduir com a “empleada de confiança”), continua mantenint ben altes les expectatives de les seves lectores. El llibre, que es pot trobar al mercat des del passat mes de Juny, encara no ha estat traduït de l’anglès, però, tot i així, el nivell de vocabulari que utilitza és perfectament comprensible per als qui tinguin un nivell mig d’aquest idioma. Així doncs, és un llibre perfecte per a iniciar-se en la lectura d’originals anglesos.
Girl Friday (titulat així en la versió anglesa) o Dune Road (títol de la versió nord-americana), ens explica la vida de la Kit, una divorciada que es retroba a ella mateixa quan comença una nova vida a Highfield, un poble paradisíac de Connecticut, als Estats Units. Amb poc temps però, un seguit d’esdeveniments canviaran la seva vida i la d’alguns que l’envolten.
Romanticisme i misteri en 400 pàgines que es llegeixen en un obrir i tancar d’ulls per als amants del gènere. Abstenir-se però aquells que busquen intriga de veritat i no els agraden les novel·les femenines o, per posar una semblança, les pel·lícules com Love Actually o Nothing Hill.
L’escriptora Jane Green (a qui ja vaig fer referència en una entrada anterior) la podríem posar al costat d’una altra de les més grans d'aquest estil, la irlandesa Marian Keyes, una de les fundadores de la denominada Chick lit (litertaura per a noies, com indica la paraula). Un tipus de literatura que continua en auge.

Impost de Successions a Catalunya

2009-10-25T15:41:00.009+01:00

A Catalunya es paga un Impost de Successions fins a 100 vegades més elevat que en altres Comunitats Autònomes d'Espanya. Per això, des de la pàgina web www.nosuccesions.org han engegat una campanya publicitària perquè la gent conegui aquest impost i la repercussió que té. A partir d'aquest dilluns, la campanya engega amb tot el seu potencial. A Barcelona i a Lleida alguns autobusos mostraran la seva publicitat.

El bon màrqueting de Freixenet

2009-10-20T14:09:00.006+02:00

Com molt bé expliquen avui els mitjans de comunicació, l'empresa Freixenet ha decidit que aquest any passarà el mateix anunci de les bombelles Freixenet de l'any passat (on hi sortien les nedadores capitanejades per la Gemma Mengual) "degut a la crisi". M'agradaria creure que a Freixenet també els efecta molt la crisi, però tot em fa pensar que aquesta es tracta d'una estratègia més de màrqueting. D'aquesta manera, la majoria de mitjans de comunicació (fins i tot aquest blog) parlen de la marca de manera gratuïta. A més a més, alguna ànima caritativa decidirà comprar Freixenet enlloc d'una altre marca per "ajudra-los a superar la crisi". La llàstima és que en moments així, empreses grans com aquesta hauríen de dinamitzar el comerç, la publicitat i molts altres sectors perquè n'hi ha que possiblement pateixen la crisi molt i molt més que aquesta empresa de caves...

Esloúltimo, una nova forma comecial

2009-10-17T16:15:00.006+02:00

Pagar cinc euros cada sis mesos i poder emportar-te a casa cinc productes diferents cada quinze dies, com si es tractés d'una tarifa plana. Aquesta és la idea de la botiga Esloúltimo, que ha obert les portes recentment a Barcelona (i que aviat també ho farà a Madrid). La iniciativa prové del Japó i beneficia tant a empresaris com a consumidors. L'avantatge per als compradors és més que evident, ja que si pot trobar productes electrònics, de bellesa o alimentaris entre altres a un mòdic preu. Les empreses productores en canvi, podran exposar el seu producte i saber si funciona al mercat sense gaires costos afegits. Es tracta doncs d'una molt bona iniciativa comecial on l'únic requisit és que els consumidors no podran repetir producte.

Timer: amor amb garanties

2009-10-09T11:51:00.004+02:00

Una espècie de braçalet d’última generació implantat al canell assenyala la data exacte (en dies, hores, minuts i segons) en què coneixerem la nostra parella ideal. Aquest és l’argument de Timer, una pel·lícula que es va estrenar aquest dimarts a la 42ena edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Més que de cinema fantàstic es tracta d’una comèdia “alternativa”, per això aquells que sense ser gaire amants del terror i del fantàstic anaven al Festival de Sitges i es trobaven amb una pel·lícula d’aquestes característiques se’ls feia la boca aigua.
Jac Schaeffer, la directora de Timer, ha col·laborat en diversos llibres d’humor, per això a la pel·lícula se n’hi poden trobar petites dosis. No obstant, les primeres incursions de Scheffer al cinema van estar amb el curtmetratge Ava Elderberry (2003) i amb el documental Foster Stories (2003).
En quant al repartiment, Emma Cauldfield és l’actriu principal, que interpreta a Oona, una dona angoixada perquè el seu Timer (l’aparell el qual parlàvem) està en blanc. Per tant, fins que la seva mitja taronja no se l’implanti, no sabrà el temps que queda per coneixer-la. Tot i que l’argument pot semblar enrevessat, la història es resol fantàsticament bé. Així, si al final arriba als cinemes catalans de cara a la primavera que ve, no dubteu en anar-la a veure i en reflexionar si val la pena o no tenir garanties en tot, fins i tot en l'amor.

Una llaminadura

2009-09-29T12:08:00.004+02:00

La publicació de la segona novel·la de Muriel Barbery promet, sobretot, als amants de la gastronomia. Per aquesta raó, Una llaminadura ha estat premiada com el Millor Llibre del Món de Literatura Gastronòmica pel Salon Internacional du Livre Gourmand. Els que busqueu prosa àgil i acció però, absteniu-vos.
Una llaminadura es situa al mateix bloc de pisos del número 7 de la rue de Grenelle, el mateix lloc on es situava l’aclamada L’elegància de l’eriçó. Aquesta vegada però ens desplacem fins el veí del quart pis, el senyor Arthens, un reconegut crític culinari que està a punt de morir (de fet, si abans s’ha llegit L’elegància de l’eriçó ja se sap que es mor, però això és irrellevant).
A través de diferent personatges i del record que té el senyor Arthens de varis gustos es va construint el seu personatge. D’aquesta manera, el lector va establint lligams amb la novel·la. D’acció n’hi ha poca, molt poca, i la traducció al català (com ja passava amb L’elegància) és una mica feixuga. Els amants de la gastronomia però (aquells amants de veritat) el llegiran molt a gust. Això sí: paciència amb les descripcions!

**
Títol: Una llaminadura / Una golosina
Autor: Muriel Burbery (traducció d'Anna Torcal i Salvador Company en català)
Editorial: Edicions 62 / Zendrera

Shifthappens, veritats com un temple

2009-09-20T11:51:00.008+02:00

Karl Fish i Scott McLeod (els impulsors de Shifthappens) han tornat a treure un vídeo de la sèrie Did you Know?. Aquesta vegada volen fer reflexionar sobre els mitjans de comunicació i la tecnologia, i el vídeo és el tràiler utilitzat al Media Convergence Forum, un esdeveniment que es celebrarà el 20 i 21 d'octubre a Nova York.
Els vídeos d'aquests dos professor conviden a reflexionar sobre el passat, el present i el futur. En definitiva, sobre el món que ens envolta. I per fer-ho només utilitzen estadístiques.

Aquí us deixo l'últim vídeo de la sèrie (amb subtítols en català):

I aquí els anteriors vídeos de la sèrie:
1er vídeo (agost 2006 / gener 2007)

2n vídeo (juny 2007)

3r vídeo (octubre 2008). Es tracta d'un remake de la primera versió.

Fer pipí a la dutxa és sinònim d'estalviar aigua

2009-09-14T14:54:00.004+02:00

Molts de nosaltres encara recordem la Mercedes Milà, presentadora del programa Gran Hermano, explicant que "li encantava pixar a la dutxa". Doncs bé, com explicava aquest diumenge en Quim Monzó al seu article setmanal del Magazine de La Vanguardia, la televisió del Brasil passa un anunci d'una ONG d'aquest país, S.O.S. Mata Atlàntica, que encoratja a tothom a fer pipí a la dutxa per estalviar aigua. D'aquesta manera s'estalviarien molts litres d'aigua (s'estima que fins a 4.380 de litres per persona a l'any, segons l'ONG) ja que no s'hauria de tirar de la cadena. La Mercedes Milà doncs, no estava tant equivocada.

Una segona oportunitat

2009-08-26T11:42:00.009+02:00

Quatre amics de la infància es retroben després de vint anys per recordar un altre antic amic, en Tom, que ha mort en un atac terrorista. La Holly, en Paul, l’Olivia i la Saffron tenien moltes coses en comú quan eren joves. Ara en canvi pateixen situacions molt diferents: en Paul i l’Anna, la seva parella, volen tenir un fill i no poden, la Holly no sap què fer amb el seu matrimoni, l’Olivia es creu una soltera vocacional i la Saffron és una estrella cinematogràfica reconeguda arreu del món. Així doncs, només els uneix aquella amistat que van tenir fa anys i que es troben a les portes dels quaranta anys.
Aquests són els personatges principals d’Una segona oportunitat, una novel·la de la Jane Green que està escrita amb el seu estil tant particular i característic. Tot i que ni a Espanya ni a Catalunya l’autora no és tant coneguda com pot ser-ho a Anglaterra o als Estats Units, on la majoria dels seus llibres han estat èxits de vendes, moltes de les seves obres poden trobar-se traduïdes en castellà i algunes en català, com l’antiga novel·la Ningú és perfecte, traduïda en català el 2000 i que ja vaig recomanar en persona. La traducció en català d’Una segona oportunitat, feta per la Mar Albacar, és una molt bona traducció, llàstima dels articles davant de noms masculins com "el Tom", "el Paul", etc. que no suporto.
Els llibres de la Jane Green, que es va donar a conèixer arran dels seus articles al The Daily Express a Londres, són especialment indicats per al gènere femení (n’hi ha prou sinó en donar un cop d’ull a les portades). A més, es tracta d’una de les autores de referència de la denominada generació de les “filles de Bridget Jones”. Una Segona Oportunitat però, tot i que sigui la novel·la de la Jane Green que s’ha traduït més recentment al català i al castellà, no és la més nova, sinó que després d'aquesta ha publicat The Beach house i Girl Friday (desconec si es traduiran i el seu títol una vegada traduïdes).
Totes les obres de la coneguda escriptora anglesa s’assemblen entre si, però els seus personatges han patit una evolució. La prova està en que mentre a Ningú es perfecte la protagonista era una noia d’uns vint-i-pocs anys, a Una segona oportunitat ja toquen la quarantena i a The Beach House la seixantena. L’estratègia de Green doncs és intentar captar un públic lector de totes les edats més que no pas de gèneres, ja que les protagonistes sempre són dones en món per a dones.

**
Títol: Una segona oportunitat
Autor: Jane Green (traducció al català de Mar Albacar)
Editorial: Edicions 62

Històries a través de la sorra

2009-08-16T14:22:00.003+02:00

La invasió Alemanya a Ucraïna durant la Segona Guerra Mundial explicada a través de dibuixos fets amb sorra. Kseniya Simonova va guanyar la versió ucraïnesa del programa Tienes Talento (allà Ukraine's Got Talent) amb una seqüència de dibuixos fets amb sorra espectacular.
Sembla que el "boom" internauta de la Susan Boyle, que va quedar finalista a la versió anglesa d'aquest mateix programa, s'està veient substituït pel d'aquesta artista tant particular. Per fer les seves obres d'art, Kseniya Simonova només utilitza sorra, una placa de vidre, llum i música molt emotiva que dóna el contrapunt a la seva actuació. Una actuació que posa els pèls de punta.

Charles Manson i els quaranta anys de la foto a Abbey Road

2009-08-09T18:11:00.007+02:00

Aquest 8 d'agost ha fet 40 anys que els Beatles es deixaven fotografiar per l'Ian McMillan al pas de peatons d'Abbey Road, una foto que il·lustraria la caràtula de l'àlbum amb el mateix nom.

I curiosament aquest 9 d'agost el diari El País ha publicat un petit reportatge molt intressant sobre Charles Manson, un home que creia que la cançó Helter Skelter dels Beatles anunciava l'apocalipsi, una mena de guerra racial entre negres i blancs que esdevindria en poc temps. Emparant-se en aquesta cançó doncs, Manson va cometre un crims atroços que explica molt bé El País.

Demanda la Universitat per no haver trobat feina

2009-08-04T12:48:00.003+02:00

La notícia curiosa de la setmana l’he llegit aquest dimarts a la secció de Societat del diari Avui:

Una noia demanda la universitat per no haver trobat feina
Estats Units és el país de les demandes estrafolàries. Aquest cop la protagonista és una dona de 27 anys que ha demandat el Monroe College de Nova York perquè des que es va graduar en tecnologia de la informació el mes d'abril passat no ha trobat feina. La dona demana que li tornin els diners -70.000 dòlars- que li va costar el curs. I tot perquè "l'escola no l'ha ajudat prou" a tenir feina.

Suposo que tecnologia de la informació (la carrera que va estudiar aquesta noia) deu ser com una barreja de periodisme i noves tecnologies. Així que m’agradarà veure el desenllaç de la denúncia (si és que en té) i potser jo també em plantejaré represàlies...

La solitud dels nombres primers

2009-08-01T15:52:00.006+02:00

“Els nombres primers són divisibles només per la unitat i per ells mateixos. S’estan al seu lloc en la infinita sèrie dels nombres naturals, enclosos igual que tots entre dos més, però un pas més enllà respecte els altres. Són nombres suspectes i solitaris i per això en Mattia els trobava meravellosos. [...] En una assignatura de primer curs, en Mattia havia estudiat que entre els nombres primers n’hi ha alguns que encara són més especials. Els matemàtics els anomenen primers bessons o primers entre ells: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment. [...] En Mattia pensava que ell i l’Alice eren així, dos primers bessons, sols i perduts, propers però no pas prou per tocar-se realment.”

En Mattia i l’Alice són els protagonistes de La solitud dels nombres primers, una novel·la del joveníssim Paolo Giordano guanyadora del Premi Sterga. Un llibre excel·lent que explica la història de dues persones que, per circumstàncies de la vida, viuen la solitud de massa a prop i han d’afrontar les pors a la seva manera. A causa d'això els protagonistes tenen una vida molt rica interiorment però, malauradament, buida socialment. La història que explica Giordano entremescla amor i amistat, pors i rancúnies. En definitiva, posa la pell de gallina de tal manera que la novel·la absorbeix i te la llegeixes en un parell de tardes. Mirant la fotografia de l’autor que acompanya la seva biografia penso que qui sap si darrera la seva mirada no si amaguen les mateixes pors que les d’en Mattia. O potser les de l’Alice. El llibre ve a explicar-nos com un petit segon, una decisió que ens pot semblar a vegades insignificant, pot canviar les nostres vides i trasbalsar-les. "Les decisisons es prenen en pocs segons i es paguen tot el temps que queda", pensa en Mattia. L'autor ha sabut descriure molt i molt bé la psicologia dels personatges, per això no és d'estranyar que La solitud dels nombres primers, com explica la contraportada, estigui en vies de publicació en vint-i-nou llengües. Simplement és un llibre d'aquells que s'han de començar sense saber gaire de què van (per això no he volgut desvetllar gaire la trama) i deixar emportar-se.

**
Títol: La solitud dels nombre primers
Autor: Paolo Giordano (traducció d'Anna Casassas)
Editorial: Edicions 62

La decadència del gira-sol

2009-07-16T15:00:00.023+02:00

L'elegància de l'eriçó

2009-07-15T15:46:00.003+02:00

L’estiu és època de llibres perquè, en principi, hauríem de tenir més temps per llegir. Així doncs, aquí van més recomanacions:

L’elegància de l’eriçó de Muriel Barbery (premi dels llibreters francesos el 2007) és una molt bona opció per passar l’estiu.
El llibre explica la vida de dues persones: la Renée, portera d’un edifici i vídua de cinquanta-quatre anys, i la Paloma, de dotze i filla d’un diputat socialista que viu al mateix edifici on la Renée fa de portera. La història transcorre al número 7 de la rue de Grenelle de París, una ciutat que es podria considerar dividida en classes socials, segons ens vol fer veure l’autora.
Les dues protagonistes, en format diari personal, expliquen les seves vivències i el seus pensaments. Perquè tot i semblar una cosa en són una altre. Com explica la petita Paloma, la portera té l’elegància de l’eriçó perquè “per fora està cuirassada de punxes, una veritable fortalesa, però per dins és simplement tan refinada com els eriçons, que són uns animalons falsament indolents, feroçment solitaris i terriblement elegants”. D’aquí doncs, el títol del llibre.
La novel·la és excel·lent, encara que, segons el meu punt de vista, la traducció al català a vegades resulta una mica feixuga, sobretot al principi. Però quan un es capbussa en la història no pot deixar de llegir. Es tracta d’una història simpàtica, amb dosis d’ironia i humor molt subtil i que fa reflexionar sobre el significat del que entenem per solitud. El premi, totalment merescut, ha fet que a les llibreries tornem a veure Una llaminadura, el primer llibre que va escriure Barbery i que en un principi va passar desapercebut. L’acció d’aquest també transcorre al mateix edifici, així que s’haurà de veure si també es tracta d’una petita joia retrobada.

Meduses comestibles

2009-07-14T12:34:00.010+02:00

La notícia curiosa de la setmana arriba avui de la mà de l'Agència Catalana de Notícies (ACN).
L'any passat una amiga em va sorpredre tocant un tipus de meduses a la platja de Castell, a Palamós, que no picaven. I ara resulta que, fins i tot, hi ha espècies de meduses comestibles (cosa que jo no sabia). A alguns països d'Àsia com Japó són un plat típic però, fa anys, segons la Carme Ruscalleda, com informa l'ACN, a l'illa de Formentera ja es menjava una varietat de medusa no urticant. No obstant, la Comunitat Europea no permet la seva comercialització perquè diuen que "es tracta d'un producte nou". Si realment fossin comestibles i es poguessin comercialitzar potser seria una bona solució per combatre les plagues de meduses que segur que d'aquí poc seran notícia perquè ompliran les platges de Catalunya.

L'últim home que parlava català

2009-07-02T11:33:00.004+02:00

Carles Casajuana a L’últim home que parlava català trenca totes les expectatives que un es podia imaginar. No es tracta d’un llibre pla, amb la típica història de desenvolupament nus i desenllaç que narra la vida d’un sol personatge (en aquest cas l’últim home que parlava català), sinó que la novel·la entrecreua més d’una visió del món i diversos personatges: dos novel·listes molt diferents i una dona cansada d’esperar.

El llibre és ideal pels amants de la llengua i la lingüística i pels que, com el mateix Rovira, un dels protagonistes de la història, un novel·lista que està escrivint un llibre que dóna títol al llibre que ens ocupa, creu que el català és una llengua molt fràgil que si entre tots no lluitem per conservar-la està condemnada a morir: "Tal com van les coses, el català està condemnat, d'això no n'hi ha cap dubte. Però pel cap baix trigarà dos o tres segles a desaparèixer. Una llengua no mor en vint-i-quatre hores, com les papallones". Agafant-se a aquesta tesi, Rovira i Balaguer, els dos personatges masculins principals, s'endinsaran en discussions apassionants on debatran el futur de la llengua de Catalunya. Precisament perquè Rovira és un d'aquells catalans de soca-rel i perquè Balaguer és un català "descafeïnat", d'aquells que es consideren catalans però a l'hora escriuen en castellà. La novel·la doncs, està molt ben emmarcada dins l'enquesta d'usos lingüístics de la població 2008 que es va presentar aquesta mateixa setmana i on es diu que el 55% de la població té per llengua inicial el castellà i el 31,6% el català, seguit de l'àrab i el romanès entre altres.

No obstant, L'últim home que parlava català no només parla de qüestions lingüístiques i culturals, sinó que exposa la problemàtica del mobbing, per desgràcia molt freqüent a determinats barris del centre de Barcelona, on passa l'acció de la novel·la, i que aquests darrers anys ha omplert pàgines de diaris.

Carles Casajuana ha sabut trobar una forma original d'explicar una història que a simple vista pot sembla monòtona però no ho és, i m'agradaria pensar que per això aquesta novel·la ha guanyat el Premi Ramon Llull 2009.

La pell freda

2009-06-23T13:36:00.004+02:00

Després de set anys, ha caigut a les meves mans la més que recomanada novel·la La pell freda (La Campana, 2002) d’Albert Sánchez Piñol. Doncs bé, a mi m’ha semblat una novel·la més. Fins al punt que al principi hi vaig trobar algunes semblances amb la Guerra del Móns d’Orson Wells. Dóna la sensació que l’autor no acaba de saber com resoldre la trama, i acaba la novel·la d’una forma molt poc satisfactòria, com si l’argument se li escapés de les mans. Sense dubte, el millor del llibre és la transformació que pateix el personatge d’en Batís Caffó. L’argument de la novel·la es pot trobar fins i tot a la viquipèdia. Tracta d’un excombatent irlandès que amb l’excusa de fer d’oficial atmosfèric, decideix aïllar-se en una petita illa de l’oceà Atlàntic. Aquí conviurà amb Caffó, l’únic resident d’aquest reducte de terra, i plegats lluitaran contra els monstres que els assetgen cada nit. La solitud que pateix el protagonista fa que redescobreixi la por, l’amistat, l’odi i l’amor. Tot i no tractar-se, des del meu punt de vista, d’una novel·la tant brillant com ens volen fer creure, sí que si nota una vesant antropològica molt marcada (ja que el seu autor és antropòleg) i això la fa versemblant. Està per veure com es resoldrà la pel·lícula, que com es va anunciar fa un parell de setmanes, es preveu que es comenci a rodar a l’abril o el maig de l’any que ve. Aquesta, que es dirà Cold Skin en versió original, estarà dirigida per David Slade i l’adaptació de la novel·la anirà a càrrec de Jesús Olmo. La veritat és que com a pel·lícula també pot arribar a triomfar, ja que visualment té molts elements idonis: efectes especials, monstres, una illa deserta.... La pell freda sobretot serà recordada perquè va obrir les portes a Sánchez Piñol, que més tard ha publicat Pandora al Congo i Tretze tristos tràngols.

'Home'

2009-06-06T15:40:00.005+02:00

Més de 180 països, segons El País, van estrenar ahir, 5 de juny, la pel·lícula Home (Casa). Entre ells hi havia Catalunya, on el documental es va poder veure a partir de la mitjanit pel Canal 33. Alguns lloc públics com Times Square a Nova York o Trafalgar Square a Londres van instal·lar pantalles gegants per retransmetre'l en motiu del Dia Mundial del Medi Ambient. La pel·lícula, amb imatges de Yann-Arthus Bertrand (conegut per les fotografies publicades a La Terra Vista del del Cel) i produïda pel francès Luc Bresson, pretén sensibilitzar sobre el deteriorament del medi ambient del planeta i per això es va fer una posada en escena mundial tant espectacular. Per Internet també es pot veure la pel·lícula sencera en alta definició (http://www.youtube.com/homeprojectes) i botigues com la FNAC, també des del dia 5 de juny, la tenen a la venda. El documental emociona, i el regust amarg que deixa a l'espectador després dels, aproximadament, 90 minuts que dura, no té perdició. De la mateixa manera que tampoc en tenen les magnífiques imatges del planeta, ara que sembla que s'hagin tornat a posar de moda els programes gravats des de l'aire, com fa actualment, salvant les distàncies absolutament, TV3 amb El Paisatge Favorit de Catalunya (un format comprat a la BBC, Britain's Favourite View) que la Televisió de Catalunya no ha sabut gaire com resoldre, ja que la versió anglesa li passa la mà per la cara.
Tornant però al, més que recomenable, documental Home, aquí us en deixo el tràiler perquè aneu obrint boca abans de veure'l sencer. Perquè, sincerament, s'ha de veure.

Després del dentista

2009-06-03T20:40:00.008+02:00

"Això és la realitat?", pregunta en David des del seient del darrera del cotxe. A hores d'ara la majoria de gent haurà vist el famós vídeo d'un nen que, encara sota els efectes de l'anestèsia (hores abans havia anat al dentista a treure's una dent) fa preguntes sense sentit al seu pare mentre aquest el filma amb la seva càmera de butxaca. Precisament va ser el seu pare qui va penjar el vídeo del seu fill al youtube i, després de veure que en poc dies el vídeo havia acumulat milions de visites, va decidir muntar un negoci (n'hi ha que veuen possibilitats de negoci a tot arreu). El negoci en qüestió consisteix en vendre samarretes amb algunes de les frases cèlebres que va deixar anar el seu fill sota els efectes de l'anestèsia. Per fer-ho, el seu pare ha creat un blog, anomenat David After Dentist (nom amb el qual es coneix el vídeo per la xarxa) des d'on també si pot veure fins i tot una paròdia del vídeo del seu fill.

Aquí el vídeo per als que encara no l'hagin vist!

I aquí algunes de les paròdies...
David after the divorce

David after Donuts

L’edifici de la Fundació Miró es troba amenaçat pel canvi climàtic

2009-05-17T12:07:00.006+02:00

Tot i que ja no és notícia, m'ha sorprès assabentar-me aquest darrer mes que la Fundació Miró de Barcelona estés inclosa des del 2007 entre els 100 monuments més amenaçats del planeta. Així ho explica una llista que s’elabora cada dos anys des de 1996 pel Fons Mundial de Monuments. L’edifici de l’arquitecte Josep Lluís Sert, inaugurat el 1975, és l’única construcció espanyola de la sèrie i la més jove, que per primera vegada té en compte l’amenaça del canvi climàtic.
L’edifici de la Fundació segueix els principis de l’arquitectura racionalista, amb espais distribuïts al voltant d’un pati central, característica típica de l’arquitectura mediterrània. Sert va idear un espai on la il·luminació natural i el trànsit de persones són molt importants. D’aquesta manera, com que l’edifici s’organitza al voltant d’un pati central, el visitant no passa mai dues vegades per la mateixa sala. L’estructura, de formigó vist pintat de blanc, està oberta al paisatge i a la ciutat de Barcelona. En part a causa del seu emplaçament, ja que es troba al Parc de Montjuïc, en uns terrenys que van ser cedits inicialment per l’Ajuntament de la ciutat. Però on l'amenaça del canvi climàtic es pot veure clarament, és, precisament, en forma d'humitats al formigó.
Des d’un principi l'edifici ja va ser pensat per albergar l’obra de Joan Miró i va ser el primer museu d’art contemporani de tot l’Estat. La seva concepció va representar un punt de ruptura i d’avantguarda, tant des del punt de vista arquitectònic com des del funcional. Jaume Freixa va dirigir les dues ampliacions que s’hi han fet, els anys 1987 i el 2001, sempre seguint els dibuixos originals del mateix Sert.
L’arquitecte, gran amic de Joan Miró, va fundar el Grup d’Arquitecte i Tècnics Catalans per al Progrés de la Arquitectura Contemporània (GATCPAC), que més tard absorbiria els grups basc i madrileny i passaria a anomenar-se GATECPAC. En un viatge a París, el 1928, va conèixer a Le Corbusier, amb qui va col·laborar durant varis anys i de qui es va influenciar. El 1937, juntament amb Luis Lacasa, va construir el Pavelló de la República Espanyola per a l’Exposició Universal de París. Però després de la Guerra Civil es va exiliar als Estats Units on va ser professor d’arquitectura a la Universitat de Yale i degà de l’Escola de Disseny de la Universitat de Harvard. A més de realitzar diversos projectes per Estats Units, a Barcelona també hi va fer anys abans el Dispensari Antituberculós i l’Edifici d’Habitatges del carrer Muntaner. Tot inidica però, que aquestes últimes construcciones estan en més bon estat, i potser l'únic que han de patir és la deixadesa púbica.

El Silicon Valley del futur

2009-05-07T20:44:00.003+02:00

Super-Cannes, de l’escriptor J. G. Ballard, pot ser per alguns una novel·la de ciència ficció. Per altres, inclòs l’autor, “un retrat de la psIcologia del futur”. Sigui com sigui, la novel·la rememora un exemple ben clar i ben real com és el complexe Silicon Valley. En aquest cas però, portat a l’extrem.

Edèn Olímpia és un conglomerat multinacional que alberga les oficines centrals d’empreses tant importants com Siemens, Unilever o Carrefour, on els seus treballadors fan llargues jornades laborals i on gaudeixen de residències proporcionades per la mateixa empresa. “En certa manera, és un enorme experiment sobre com produir el futur en un hivernacle”, com explica un dels personatges de la novel·la.
L’aparent tranquilitat d’aquest complexe situat en un turó de Cannes, a la Costa Blava francesa, es veurà truncada per l’arribada de la doctora Jane i, especialment, pel seu marit, Paul Sinclair. Aquest, convalescent a causa d’un accident d’aviació de la RAF (forces aèries de les quals també va formar part Ballard) es dedicarà a investigar pel seu compte tot el que envolta la misteriosa mort del doctor Greenwood, amic personal i càrrec que ocupa actualment la seva dona a Edèn Olímpia.
L’extrema seguretat del complexe, sumat a la falta de relacions afectives entre els que hi habiten, són algunes de les característiques que commouen el lector en la descripció d’aquest lloc oníric creat per l’escriptor. D’aquesta manera, es trama un ambient misteriós i de suspens que enganxa fins a l’última pàgina del llibre.
En aquesta obra es pot percebre el Ballard surrealista amant de pintors com Dalí, Delvaux o Magritte i vinculat als moviments avantguardistes dels seixanta. O també si pot percebre certs detalls autobiogràfics, com a la majoria de les seves novel·les. Encara que l’autobiografia per excel·lència continua essent L’Imperi del Sol (1984), portada a la pantalla per Steven Spielberg.
Super-Cannes narra una petita societat obessiva, violenta i, sobretot, alineada. Però per damunt d’això, Ballard fa reflexionar sobre el futur que ens espera en una societat hipertecnològica i adicte a la feina.

La història d’una dona

2009-05-03T13:34:00.002+02:00

“Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s’atansa m’estaré quieta aquí dies i dies...”. Maria Barbal explica a Pedra de tartera la trajectòria d’una dona des de principis de segle fins als anys seixanta. Ambientada al Pallars, on va néixer l’autora, la novel·la repassa alguns dels grans esdeveniments de la història recent del país: l’adveniment de la República, la Guerra Civil i els primers anys de la dictadura franquista.
La Conxa, la cinquena de sis germans, filla d’una família pobre de pagès, es veu obligada a anar a viure amb els seus oncles al poble de Pallarès a causa de la situació familiar. Aquí hi passarà la major part de la seva vida, fins que la duresa del treball del camp l’obligarà a ella, ja a les acaballes de la vida, juntament amb el seu fill i la dona, a migrar cap a Barcelona, on passaran a ocupar-se d’una porteria. “Havia sentit parlar de Barcelona, del mar, fins i tot de Madrid, del rei. Tot plegat em semblava un conte vora el foc, com els que explicava el pare”.
La vida de la Conxa és com la que van viure tantes altres dones durant aquells temps: treballar al camp, portar una casa, ajudar els vells... fins al punt que la protagonista es resignarà a assumir el que diu la seva tia Ermita: “val més un tros de pa sec que qualsevol cosa per fer bonic”. El Jaume, l’amor de la seva vida, li farà canviar la perspectiva de les coses. Però, dissortadament, aquesta felicitat que s’exemplifica en els balls de la festa major del poble, un dia desapareixerà.
Amb aquesta novel·la tant tendra, Maria Barbal va guanyar el Premi Joaquim Ruyra el 1984 i el Premi Joan Crexells el 1985. Les seves obres, de gran qualitat literària, l’han fet situar al costat dels més grans de la literatura catalana. Pedra de tartera, en aquest cas, no té res a envejar a històries tant emblemàtiques com la Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Es tracta, per sobre de tot, d’un llibre que no passa de moda.

‘Terra Baixa’ arriba al Teatre Romea però amb modificacions respecte l’obra clàssica

2009-05-01T10:06:00.003+02:00

El triangle amorós que descrivia Àngel Guimerà a Terra Baixa puja als escenaris del Teatre Romea de Barcelona, on s’hi estarà fins el 7 de juny. L’alemany Hasko Weber és qui dirigeix l’obra, juntament amb la dramaturga Kekke Schmidt, i qui l’ha adaptat des d’una visió molt particular. Manelic s’ha convertit aquí en un immigrant negre sense papers i Marta acapara el protagonisme, que en el text original recau en Manelic, un pastor que viu a Terra Alta, que simbolitza un lloc bo per naturalesa on encara no ha arribat la corrupció de l’home. La dualitat entre Terra Alta i Terra Baixa, aquest últim un lloc on hi transcorre la corrupció i on hi passa la major part de l’obra, es mantenen en la posada en escena del director alemany.
Terra Baixa es va estrenar el 1986 al Teatre Espanyol de Madrid traduïda al castellà per José de Echegaray i fins el 1987 no es va estrenar en català, en aquest cas a Tortosa. Mesos després es va portar al Romea, on ara s’hi pot veure una versió molt diferent. Tot i ser una obra considera emblemàtica dins el teatre català, també s’ha representat arreu del món en diverses ocasions, com a Praga o a París. A més d’inspirar dues òperes (una d’aquestes alemanya, anomenada Tiefland el 1903) i diverses pel·lícules, entre les que també hi ha una altre versió alemanya de 1922. La relació dels alemanys amb aquesta obra de Guimerà doncs, ja ve de lluny.
Hasko Webber, director artístic del teatre Saatstheater de Stuttgart, a Alemanya, i la companyia del Teatre Romea, juntament amb Joel Joan interpretant a Sebastià, Roser Camí a Marta i Babou Cham a Manelic, proposen una nova lectura de Terra Baixa. L’acció, en lloc de situar-se en un Molí, com passava a finals del s.XIX, es situa actualment en un bar. Però la trama continua essent la mateixa: Sebastià proposa un matrimoni de conveniència amb Marta, la seva amant. D’aquesta manera, es retrata l’abús de poder de l’amo. Aquesta adaptació, que es va poder veure a l’Àtrium de Viladecans els dies 17 i 18 d’abril, pretén revisar i apropar un text clàssic amb una mirada contemporània.

Del paper a la pantalla

2009-04-23T16:20:00.004+02:00

Durant la diada de Sant Jordi és habitual veure desenes d’escriptors que des de l’estand d’alguna llibreria de Barcelona es dediquen a firmar llibres. Però si els llibres electrònics o
e-books es popularitzen fins a desbancar els editats en paper, aquesta escena possiblement ja no serà tant habitual.
Els llibres electrònics són uns lectors que tenen una pantalla de sis o vuit polzades que a través d’una tecnologia especial, denominada tinta electrònica, permeten llegir aquells llibres digitalitzats que ja existeixen a la xarxa. Els llibres digitalitzats també es poden llegir en PDA’s o en ordinadors portàtils, però aquests aparells fan servir un monitor TFT que no resulta gens agradable per a la vista. Els llibres electrònics, en canvi, sí que ho són, ja que no cansen els ulls i fins i tot hi ha models que permeten prendre notes o subratllar (com es pot fer en els llibres de paper) o augmentar el cos de la lletra, una aplicació molt útil sobretot per a la gent gran, que són els qui sovint pateixen més de la vista. De moment però, els llibres electrònics encara no suporten imatges en moviment o en color. La qual cosa indica que aquests aparells encara es troben en una fase molt primerenca.
De e-books n’hi ha de molts tipus, que oscil·len entre els 200 i els 600 euros cadascun. Els models més populars són el Cybook, el Papyre, el Sony Reader o el Kindle. Aquest últim, creat per Amazon, té força limitacions fora d’Amèrica i, ara per ara, només es pot comprar als Estats Units i al Canadà. Per això, el més habitual és comprar e-books a través de botigues virtuals com Apolo XXI, que distribueix a Espanya quasi tots els models que hi ha al mercat. Alguns models incorporen wi-fi, que permeten descarregar continguts com edicions de llibres o diaris digitalitzats. En altres models la descàrrega s’ha de fer a través d’un cable que el connecta amb l’ordinador. El Kindle, en canvi, ofereix connexió mòbil amb la operadora Sprint, que només opera als Estats Units. Per això al nostre país la seva cobertura és més difícil. A més a més, no tots accepten el mateix format d’arxius: el Papire, per exemple, accepta dotze formats diferents, mentre que el Kindle només tres. Si el Kindle és tant famós als EUA és, bàsicament, per la seva facilitat a l’hora de descarregar llibres (només Amazon ofereix 170.000 títols diferents per baixar-se). Tot i així, per estrany que pugui semblar, Sony ja va llençar un primer model de llibre electrònic als anys 90, el Bookman. Aquest però, no va acabar de quallar perquè la seva pantalla resultava incòmode a l’hora de llegir.
Degut a la seva lleugeresa (un d’aquests aparells pesa al voltant de 300 grams) i a la seva gran capacitat d’emmagatzematge (en una sola targeta de memòria hi poden cabre milers de llibres) el llibre electrònic com a suport és ideal per a editors, viatgers, estudiants i tots aquells que haurien de carregar grans quantitats de paper. Tot i l’alt preu d’entrada que pot suposar un d’aquest gadgets, a la llarga, si ens referim a lectors voraços, la lectura els pot resultar econòmica. Això sí, no podrà gaudir de la característica olor que desprenen els llibres acabats de comprar, d’una bona portada, ni d’anar a comprar a mercats o a llibreries de vell emblemàtiques, unes pràctiques que acostumen a agradar a aquelles lectors més aficionats.
L’èxit o no d’aquest dispositiu depèn en gran mesura de les editorials, que són les qui ofereixen els continguts. Als Estats Units és on aquesta revolució tecnològica està més avançada i en l’últim any s’han triplicat el e-lectors. En part gràcies a Amazon i a altres llocs web que ofereixen títols electrònics a preus molt barats. A l’hora de comprar continguts en espanyol, en canvi, ens hem de refiar de Leer-e.es, un dels pocs portals en aquest idioma que ofereix, per exemple, l’edició de Relato de un Náufrago de Gabriel García Márquez digitalitzada per menys de cinc euros. En el cas de Catalunya edi.cat agrupa a tres editorials importants i comercialitza llibres en format electrònic, òbviament en català. Però si possiblement els títols electrònics no han proliferat és per una qüestió de negoci: si els autors pengen directament els seus llibres a Internet, els drets dels editors desapareixeran. Sigui com sigui, per Sant Jordi continuarà triomfant el format paper i, per descomptat, la rosa.

“No nos moverán”, de Chanquete a Losantos

2009-04-17T19:55:00.003+02:00

Qualsevol que escoltés La Mañana de la Cope el passat dimarts podia sentir-se immers en una mena de dèjà vu surrealista. Deixant de banda que el programa es dedica a parlar insistentment un dia rere l’altre de l’11-M, cosa que ja ens fa venir aquesta sensació de paramnèsia, el dia 14 d’abril el discurs de Jiménez Losantos era igual de repetitiu durant les tres franges horàries en que repassa l’actualitat o, més ben dit, la seva actualitat particular. Aquesta vegada, Losantos es decantava per explicar insistentment que no deixaria la ràdio, tot i la proposta que li va fer la cadena episcopal d’abandonar la franja matinal i fer-se càrrec de la meitat de l’espai nocturn del seu amic César Vidal.
“No entenc com una persona pot ser dolenta al matí i bona a la nit per la mateixa empresa. Sobretot quan el programa del matí i el de la nit funcionen bé”, explicava en antena el periodista a les 8 del matí, per aquells qui s’havien perdut la versió de les 6 i la de les 7. Tot i això, el tècnic de so, vist el panorama de monòleg que li esperaven durant el propers, com a mínim, 20 minuts, i sense que ningú de la cadena gosés aturar el conductor que ja s’havia aferrat al micròfon, va decidir tirar música de fons (algun professional hi ha d’haver a la cadena).
El periodista es va mostrar indignat per no haver rebut cap explicació per part de la Cope, on fa divuit anys que hi treballa. No obstant, tot i arremetre contra la Conferència Episcopal, va recordar que no per això s’ha de deixar de posar la creu a l’església a la declaració de la renda, ja que “és l’única ONG important que funciona a Espanya”, segons Jiménez Losantos. Al seu discurs però, només faltava sentir-hi una cançó de fons per acabar de fer el missatge més rodó: la mítica “No nos moverán” de Chanquete. O és que potser el tècnic de so, tant atabalat, ja no es recordava ni de “Verano Azul”. ´

"Repàs a l'actualitat" (així és com en diuen a la Cope) per Frederico Jiménez Losantos. Versió de les 8:00h

"Repàs a l'actualitat". Versió de les 7:00h

"Repàs a l'actualitat". Versió de les 6:00h

El TNC reviu el drama dels exiliats

2009-04-16T19:36:00.004+02:00

En el setantè aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) continua retent homenatge a una generació que va haver de fugir a l’exili després de la Guerra Civil. Mesos més tard d’haver iniciat aquesta sèrie d’homenatge als exiliats amb obres com La Dama de Reus, Aloma o Trueta, La nit més freda agafa el relleu a l’escenari. El títol de l’obra, precisament, es refereix a la nit que va començar l’any 1939 amb la caiguda de la República a Catalunya. “Una nit que, per alguns, va resultar ser la més freda”, explica Teresa Vilardell, la directora de l’espectacle.
A partir de poemes, cartes, textos i escrits personals de Joan Oliver, Carles Riba, Mercè Rodoreda i Antoni Rovira Virgili, tots ells personalitats que es van haver d’exiliar, la directora ha volgut mostrar “l’experiència de la guerra i el que aquesta comporta”. Els tres escriptors i el historiador que donen peu a aquesta obra “han estat escollits per a representar tot aquells intel·lectuals que van viure la mateixa circumstància històrica”, en paraules de Vilardell.
Durant aproximadament una hora i mitja, l’espectador es podrà endinsar a la vida d’aquells que van abandonar el seu país i que anys més tard, a causa d’una Segona Guerra Mundial que s’apropava, van tornar a Catalunya, el que consideraven “la seva pàtria perduda”. No obstant, l’espectacle, que es va estrenar al Teatre Jardí de Figueres el 27 de març passat i que també ha fet parada al Teatre Bartrina de Reus a principis d’aquest mes, recull memòries d’altres escriptors reconeguts com Pere Calders, Agustí Bartra o Anna Murià. Els textos, en els quals s’inclou també el conte Nit i boira de Mercè Rodoreda, són interpretats per Fina Rius, Pep Miràs, Jordi Rico, Roger Casamajor, Ricard Contreras i Elena García, que caracteritzen els diferents escriptors i les seves experiències. Tot i això, a la representació dels actors també si afegeix, de fons, vídeos d’arxiu i alguns de creació pròpia, que recorden que tot el que s’explica a l’escenari té més de realitat que de ficció.
Fins el 26 d’abril, l’escenografia de la Sala Tallers del TNC, a Barcelona, s’omple de maletes i vivències de l’exili que algun espectador pot haver viscut de primera mà. A la gira de l’obra encara li queden altres teatres per recórrer, com el Teatre Municipal de Girona, on hi arribarà el 15 de maig.

Adéu als termòmetres de mercuri

2009-04-02T17:54:00.006+02:00

A partir d'aquest divendres si necessitem un termòmetere només en podrem comprar de digitals. La Unió Europea ha decidit retirar de les farmàcies els termòmetres de mercuri degut a la perillositat d'aquest metall/líquid. Així que ja ens podem anar oblidant de la imatge d'estar-nos quiets durant cinc minuts per prendre'ns la temperatura corporal o la d'haver de córrer amb l'escombra a la mà per interntar atrapar el més aviat possible les boletes de mercuri que s'escampaven arreu quan es trencava un d'aquests aparell. El problema però, és que la fiabilitat dels termòmetres digitals és més que dubtosa (és probable que després de prendre'ns la temperatura més d'una vegada seguides ens surtin mesures diferents). No obstant, el dilema no acaba aquí. Durant una època es van portar a terme els anomenats "empastaments de plata" als queixals. Aquests empastament però, només tenen un 15% de plata, i la meitat és mercuri.

Prohibir el tabac a platges i parcs

2009-03-28T17:14:00.004+01:00

La Senadora del Partit Demòcrata del EUA, Jenny Oropeza, ha proposat multar a qui fumi a les platges i parcs de Califòrnia. No m'imagino l'enrenou que provocaríem si aquí es fes alguna proposta igual. En part, com a no fumadora, m'agrada la proposta, però per aquesta regla de tres al final acaberm fent prohibicions tant absurdes com menjar un gelat a la platja per no embrutar o no posar-nos determinat perfum per no molestar a qui tenim al costat. Amb la mesura, la Senadora Demòcrata pretén respectar el medi ambient (perquè moltes burilles embruten l'entorn) i minimitzar el risc d'incendis. Amb això del risc d'incendis estic d'acord, ara, realment es produeixen molts incendis a la platja?. Respecte les burilles té tota la raó. Però si realment ho fa per aquest motiu, potser que consideri prohibir menjar xiclet pel carrer també, ja que més d'un segur que deu haver patit un xiclet enganxat en un banc o en altres llocs més insòlits.

Ah! Oropeza ja va impulsar la llei que impedeix fumar al cotxe si hi ha menors. Us imagineu una llei d'aquest tipus a Espanya? Difícilment...

Concha Velasco interpreta Madame Rosa al teatre Goya

2009-03-25T22:13:00.003+01:00

Sis mesos després que hi entrés públic per primera vegada des de la seva remodelació, el teatre Goya estrena el 28 de març La vida por delante, una tendra història dels marginats explicada a través dels ulls de Momo, un nen àrab que viu a la pensió de Madame Rosa, una vella exprostituta jueva supervivent d’Auschwitz que acull nens en un suburbi de París.
L’obra parla de tendresa i soledat. “Ensenya fragments de vida com petites postals a través d’un adolescent”, explica el seu director, Josep Maria Pou. Per fer-ho, compta amb quatre actors que completen el repertori. Per una banda, Concha Velasco dóna vida a Madame Rosa i Carles Canut a Doctor Katz, amic íntim de Rosa. Per l’altra, l’andalús José Luis Fernández i el jove Rubèn de Eguia, que interpreten a dos magrebins sense ser-ho. No obstant, Pou va proposar-se contractar àrabs autèntics i per això va convocar un càsting sense èxit. El també director de la sala Goya sempre ha dirigit funcions on hi havia un actor jove que començava. “Les noves generacions venen molt més ben preparades que a la nostra època”, afirma. Josep Maria Pou aposta aquesta vegada per una obra en castellà “per apropar el Goya aquell públic que no va a veure teatre en català”.
La vida por delante es tracta d’una adaptació de la novel·la de Romain Gary amb la qual va guanyar el premi Goncourt el 1975. Més tard, se’n va fer una versió cinematogràfica protagonitzada per Simone Signoret, que va guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa; i el 1987 es va convertir en un musical al Royal Theatre de Brodway. Però ara el director ha partit de l’adaptació teatral que recentment ha triomfat a França i que el 2008 va ser distingida amb tres premis Molière. “La vida por delante és com una Plaça del Diamant pels francesos”, explica. S’espera que les funcions “siguin un èxit” i durin el màxim en cartell.
El director i l’actriu és la primera vegada que treballen junts. Però tot i això, Pou no descarta la possibilitat de compartir escenari amb la Concha, que es mostra sorpresa perquè és la primera vegada que ha estat contractada per una empresa catalans (Focus) per fer una obra en castellà.

Periodistes sense feina

2009-03-16T16:03:00.004+01:00

Lamentablement, avui el portal Comunicació21 ens ha sorprès amb aquesta notícia...

"En els darrers mesos han proliferat les notícies sobre diversos mitjans de comunicació que tanquen portes (Localia, Metro, l'edició digital de l'ADN, etc.) i d'altres que han presentat plans de reduccions de plantilla, com el Grup Zeta. En total, segons la Federació d'Associacions de Periodistes d'Espanya (FAPE), en els darrers vuit mesos 1.858 periodistes s'han quedat sense feina; 1.705 han estat acomiadats i 153, prejubilats. A més, cal tenir en compte que cal sumar els treballadors afectats per Expedients de Regulació de l'Ocupació que encara no s'han fet efectius, com els 238 del diari ABC. L'ERO del Grup Zeta és el que ha afectat més treballadors: 442. "

S'ha d'afegir també que aquesta notícia només es refereix a Espanya. A altres països com Anglaterra o els EUA, sembla que no estan gaire millor que nosaltres. El grup Miami Herald, per exemple, va anunciar que eliminaria 1.600 llocs de treball, la cadena britànica ITV 600 més, Los Angeles Times 300, la BBC... i a França el panorama és semblant. També s'hi ha d'afegir la precarietat laboral a que es veuen sotmesos molt periodistes (és una llàstima que la gent només vegi el que cobren les estrelles mediàtiques) i que per alguns, la crisi tot just acaba de començar...

‘Product’ arriba a la Sala Beckett adaptada per Julio Manrique

2009-03-15T22:19:00.004+01:00

Els atemptats de l’11-S han servit d’inspiració a més d’un autor a l’hora de crear les seves obres, i Mark Ravenhill n'és un d’aquest. L’autor d’obres com Shopping and Fucking i Unes polaroids explícites (ambdues representades al Teatre Lliure de Gràcia durant el 2001 i el 2003 respectivament) es va aprofitar d’aquest esdeveniment mundial per escriure Product, l’obra de teatre que des del dia 11 de març i fins el 12 d’abril es pot veure a la Sala Beckett de Barcelona. Una obra que estava escrita des d’un principi en format monòleg però que dirigida per Julio Manrique ha donat cabuda a tres personatges.
Tot i que Product es va representar ara fa dos anys a la Sala La Planeta de Girona durant el festival Temporada Alta, l’espectacle que es pot veure durant aquests dies a la capital catalana presenta algunes variacions. Mentre que a Girona el mateix autor, Mark Ravenhill, era el protagonista, aquí ho és l’actor David Selvas, que interpreta un entusiasmat productor de cinema.
El personatge interpretat per David Selvas explica un argument ‘deliberadament ofensiu’ a una actriu (a l’obra interpretada per Mireia Aixalà) per intentar-la convèncer perquè aquesta s’involucri en el projecte de la seva propera pel·lícula: “Una dona jove el company del qual va morir en els atemptats de l’11-S a Nova York coneix un noi àrab durant un viatge en avió. A partir d’aquí, la noia jove i el noi àrab iniciaran una apassionada relació d’amor i sexe que durà la dona a l’extrem d’oferir-se per morir amb ell en la missió suïcida que està preparant”. A la pel·lícula, una actriu a l’atur i alcoholitzada acabarà enamorada d’un amor impossible. A partir d’aquí es plantejarà dubtes existencials que l’han perseguit sempre, com la por a la soledat o a no trobar res que la motivi per tirar endavant.
La notable diferència que hi ha respecte el text original, que tot i ser en forma de monòleg tenia dos personatges, és que a la representació de la Sala Beckett se n’hi ha incorporat un tercer, com una mena de secretari del productor, que és interpretat per Norbert Martínez. Aquest, es passeja durant més de la meitat de l’obra amb una espècie de bufanda que, irònicament, es pot transformar en un fulard per cobrir-se el cap.
L’espai de la Sala Beckett, concebut com si es tractés d’una sola habitació on els actors es troben al centre sense estar dalt d’un escenari i el públic està assegut en cadires al voltant de l’escena on es representa formant una lletra “U”, fa que els espectadors s’involucrin en l’obra.
Julio Manrique, que aquesta vegada s’ha situat darrera les bambolines, vol fer reflexionar a l’espectador: què faríem si ens enamoréssim d’algú que va en contra els nostres principis i que resulta ser un terrorista d’Al-Qaida?. Però ho fa en un to moltes vegades còmic que aixeca rialles a l’espectador. El cas és que fet a propòsit o no l’obra s’ha estrenat l’11-M, una altre data significativa que gira al voltant del terrorisme islàmic. Perquè com ens volen mostrar Ravenhill i Manrique, a la vida tot està connectat.

Cuatro estrena '21 días'

2009-03-07T15:43:00.007+01:00

Després de l’èxit que va aclaparar el programa Callejeros en el seu moment, la cadena Cuatro ha apostat aquesta vegada per el documental-reality 21 días on la periodista Samanta Villar es posa a la pell dels mateixos entrevistats. A la primera entrega (n’hi ha previstes dotze) la conductora es convertia en una sense sostre, a la segona pretenia posar-se a la pell d’una persona amb Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA), com l’anorèxia i la bulímia. Per això, la Samanta va passar 21 dies sense menjar.
No obstant, la manera de tractar aquestes malalties no ha acabat de quallar entre els mateixos malalts, com es pot veure al blog de Cuatro. No per deixar de menjar 21 dies pots arribar a sentir-te com els malalts. Perquè les TCA són, més que res, malalties psicològiques i socials. I perquè la periodista, en els seus 21 dies de dejuni, va estar supervisada en tot moment per metges experts.
La periodista, en aquest segon episodi, dóna a vegades la sensació que sobre actua i arriba a dir frases tant prescindibles (sobretot pels malalts) com “quin tipet se m’està posant” mentre es mira al mirall. Està clar que 21 días busca el “morbo” i el sensacionalisme que també busca l’espectador. Deixar passar el temps real a l’hora d’emetre els programes (Cuatro emet un programa cada tres setmanes) també fan que l’espectador s’involucri. En l’actualitat les cadenes juguen totes les cartes possible per acaparar més audiència.

Els malalts entrevistats són, sense cap mena de dubte, el millor del programa. Entre els quals hi ha casos extrems que commouen a l’espectador (com la Carmen, una mare de dos fills que porta més de set anys patint anorèxia). Amb aquestes fonts de primera mà als quals ha pogut accedir l’equip, és una llàstima que el programa no s’hagi fet amb més rigor. Tot i així, podem dir que Cuatro ha estat original a l’hora de pensar un nou format televisiu com aquest, narrat en orde cronològic i temporal i on la periodista, en lloc de ser un cronista, passa a ser una protagonista més. Al pròxim capítol, la Samanta es passarà 21 dies fumant porros. Quant deu cobrar per fer aquesta feina?

Vídeo del programa

L’Àfrica arriba al TNC de la mà de Mankell

2009-03-04T16:28:00.003+01:00

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) acollirà des del dia 7 de març fins el 29 l’obra de teatre Antílops, de l’escriptor suec Henning Mankell i dirigida per Magda Puyo. Antílops explica la història d’una parella que està a punt de deixar l’Àfrica després de catorze anys de treballar-hi en un programa d’ajuda internacional. L’últim dia, mentre reben l’home que ocuparà el seu lloc, la parella fa balanç dels últims anys i treu a la llum els conflictes personals i laborals que han sorgit al llarg d’aquests catorze anys.
Mankell, en aquesta obra, critica el paper de l’home occidental a l’Àfrica. Per fer-ho s’ha basat en experiències properes, ja que la meitat de l’any viu al continent africà i l’altre meitat a suècia, el seu país natal. “Molts ‘experts’ europeus es dediquen a viure la bona vida a l’Àfrica sense desenvolupar pràcticament cap de les tasques que tenen assignades”, explica l’escriptor. La relació de Mankell amb Àfrica és tant estreta que fins i tot ha passat a dirigir el Teatre Avinguda a Maputo, a Moçambic.
Per a representar l’obra n’hi ha prou amb tres personatges: L’home, interpretat per Jordi Martínez; la dona, Muntsa Alcañiz; i Ferran Carvajal com el jove Lundin.
L’espectacle, que es va estrenar el passat 27 de febrer al Teatre l’Alegria de Terrassa, té previst que durant la representació es senti de fons el so d’alguns animals per crear, d’aquest manera, un ambient més versemblant i a l’hora misteriós. La trama es desenvolupa en un únic escenari.
El 1974 l’autor va publicar la seva primera novel·la ambientada a l’Àfrica, El pintor de sorra, i després en van seguir d’altres com La lleona blanca o L’ull del lleopard. Però quan realment es va donar a conèixer entre els lectors va ser amb les seves novel·les policíaques protagonitzades per l’inspector Kurt Wallander. Darrera el protagonista de les seves obres sempre sense se’ns mostra una realitat social desconeguda. I amb Antílops passa el mateix.

El Musical “La Bella y la Bestia” arriba a Barcelona

2009-02-25T18:19:00.004+01:00

I ara va de musicals...

El musical “La Bella y la Bestia” arribarà aquest divendres al vespre al Barcelona Teatre Musical per prendre el relleu del que va ser un altre èxit en aquesta mateixa sala: “Mamma Mia!”. L’obra, que es va estrenar el 1999 a Madrid després d’estar diversos anys en cartell a Nova York, comptarà amb un repertori de més de trenta actors i similar al de la capital espanyola. Entre aquests hi haurà David Ordinas que interpretarà la Bèstia, la Bella que serà interpretada per María Adamuz i Pablo Puyol que reencarnarà al fatxenda Gastón. Dirigida per l’americà Glen Casale i amb Daniel Anglès com a director resident, ha estat una producció molt esperada pels amants barcelonins dels musicals. Només a Madrid, ja l’han vist més d’un milió d’espectadors en els 27 mesos que va estar en cartell, segons els mateixos productors. A tot el món, diuen que ja l’han vist més de trenta milions de persones de les 115 ciutats on ja ha estat representada. Entre elles ciutats tant importants com Londres, Sydney, Toronto o Tokyo. Barcelona, per tant, es pot sentir afortunada.
La pel·lícula de Disney que es va estrenar el 1991 va guanyar un Òscar a la millor cançó i un altre Òscar a la millor música original, tres Globus d’Or i dos Grammys. Amb aquest precedents doncs, no és difícil imaginar la bona acollida que ha tingut la interpretació teatral, que inclou vuit cançons més que no surten a la pel·lícula. La curiositat de l’obra és que en cada país on s’ha estrenat, la protagonista de la història porta un vestit diferent. Tot i que sempre recorda el mític vestit blau que portava a la pel·lícula de dibuixos animats, expliquen a la pàgina web del musical.
El musical de “La Bella y la Bestia” sembla que ha vingut a Barcelona per quedar-s’hi una bona temporada. Potser ho hagi fet després de recordar la bona rebuda que va tenir el musical “High School Musical”, que va venir al Teatre Tívoli a finals del mes Gener per representar-se durant set funcions.
L’obra “High School Musical”, produïda per Stage Entretainment, la mateixa productora de “La Bella y la Bestia”, també s’ha representat, de moment, en més de vint ciutats diferents. L’èxit aclaparador que va tenir a la ciutat de Barcelona ha fet que es repeteixi l’experiència i el pròxim 4 de març s’instal·li al mateix teatre del aciutat durant quatre dies més. Aquells que es van quedar amb les ganes d’anar a veure-la doncs, encara no es poden donar per vençuts. Qui sap si la bona acollida d’aquest musical adolescent no es deu a la seva temàtica, on Troy i Gabriella són dos estudiants que es presenten al càsting per al musical de l’escola. D’aquí la redundància de l’obra.
La revifada que tenen altre cop certs musicals però, acaba només de començar. Després del musical adolescent, el mateix Tívoli acollirà una altre vegada a partir de l’abril “Bollywood the show”.

2009-01-29T14:30:00.002+01:00

Tot i que la paraula exacte no seria vacances...

Subhasta en pessetes

2009-01-11T20:51:00.005+01:00

Aquells que encara tingueu pessetes en algun calaix, no les aneu a canviar! Dimarts a http://www.pesetaexperience.com/ es fa una subhasta en pessetes a través d'internet. Si subhasten des d'una vespa per un preu incial de 1.145 pessetes, una càmera de fer fotos lomo per 425 pessetes, una nevera des de 1.240 pessetes, i moltes altres coses.

Però la inicativa, que no ha passat desaparcebuda per alguns mitjans de comunicació, té al darrera una marca d'alcohol. Així doncs, es tracta d'una manera de fer publicitat com una altra. No obstant, la iniciativa no deixa de ser curiosa. I si, a més, fas el canvi en euros, la proposta surt molt a compte a aquells que hi participen!

Sark, l'últim reducte feudal

2009-01-08T14:14:00.009+01:00

L'illa de Sark és l'últim reducte feudal que encara queda a Europa. Es tracta d'una illa d'uns 500 habitants situada al canal de la mànega on els paisatges recorden les costes irlandeses, no hi ha esfalt ni cotxes i molts dels seus habitants parlen francès i anglès. No paguen impostos i viuen, sembla ser, feliçment. Però fa un parell d'anys uns bessons que formen la vintena fortuna d'Anglaterra van volar enderrocar el feudalisme apel·lant que no es complia amb els Drets Humans (que fa anys va abolir aquest sistema). Així, es van convocar unes eleccions on s'hi van presentar candidats a favor d'aquests germans i candidats a favor del senyor feudal. Contra pronòstic dels que no viuen a l'illa i es creuen que això del feudalisme forma part de temps difícils i passats, no va sortir elegit cap candidat proposat pels germans.
El programa '30 minuts' del diumenge passat explicava molt bé aquest procés que va viure l'illa, però sobretot donava a conèixer una manera alternativa o diferent de viure.

El reportatge de '30 minuts': www.tv3.cat/videos/945629

La pàgina web de l'illa: http://www.sark.info/

Cames de Seda

2009-01-03T22:17:00.007+01:00

“Amb el comandament als dits passa nerviosament d’una cadena a l’altra i no en mira cap. S’entreté una mica escoltant la noia que llegeix les notícies, tant elegant, li agrada la brusa que porta, i les arrecades, sempre tot el luxe de cintura en amunt, perquè la taula no li deixa veure res més que els braços, el pit, el rostre. No sap mai gaire, exactament, què passa al món: a vegades fa veure que llegeix el diari, el comença per l’última pàgina i l’abandona abans d’arribar a la primera, deprimida. Abaixa del tot la veu, mira el rellotge i sospira. Mai no li havien passat les hores tant a poc a poc, mai no se li havien fet els dies tan llargs, interminables, com aquests.”

Del llibre Cames de Seda, de la Maria Mercè Roca.

Perquè, i a pesar meu, es pot viure sense estar atent a la premsa (que últimament només porta males notícies).

2008-12-25T18:49:00.001+01:00

I love you

2008-12-06T16:08:00.002+01:00

Estratègies que utilitzen els homes... El vídeo està en anglès, però és mooolt divertit!

Hare Krishna, Hare Hare

2008-11-29T15:10:00.004+01:00

Al món hi ha, aproximadament, mil milions de persones que practiquen l’hinduisme. Un 15% de la població total, segons un estudi realitzat el 2006 pel Departament de Llibertat religiosa dels Estats Units. Dos milions d’aquests hindús viuen a Europa i representen una petita part d’aquesta comunitat, majoritària al continent Asiàtic. Tot i així, algunes pràctiques hinduistes no paren de créixer, especialment a les grans ciutats europees Occidentals, que veuen en aquesta religió ancestral (que alhora agrupa diferents creences religioses) una bona forma de “conèixer-se a un mateix”, com ja havia anunciat segles abans una inscripció del temple de l’oracle de Delfos i que el filòsof Sòcrates va remarcar més tard.
Bollywood n’és un exemple. El cinema fet a la Índia que va començar parodiant a les pel·lícules fetes per la indústria fílmica dels Estats Units, Hollywood, tenen cada dia més adeptes. Fins i tot Barcelona ja compta des de fa un any amb una sala especialitzada en aquest tipus de projeccions. El cinema Maldà, situat a prop de la Plaça del Pi i ara propietat de l’indi Shankar Kishnani, s’ha especialitzat en pel·lícules de protagonistes hindús que, sobretot, tenen molt bona rebuda entre la població immigrada del Pakistan, de la Índia o fins i tot de l’Àfrica. Amb el ioga succeeix exactament el mateix: ha passat de ser una de les doctrines tradicionals de l’hinduisme, a ocupar cada racó de la ciutat Comtal en busca de nous adeptes i clients. Tothom gosa atrevir-se en oferir el ioga com un servei més. Des de gimnasos variats a centres Happyyoga, una cadena al més estil franquícia on relaxar-te i connectar cos i ment. El centre Yoga Bindu on la seva fundadora, Marcela Santamarina, creu que s’ha de fer de la vida “una obra d’art”, va decidir establir-se a la Plaça Reial de Barcelona precisament perquè aquesta és una de les capitals amb millor acceptació de les pràctiques orientals, explica a la seva pàgina web. A més, la mateixa plaça acull el Temple Hare Krishna de Catalunya, un entresòl d’un antic palauet repartit entre 200 m².
Com a molts altres temples religiosos, constantment hi ha persones, monjos, que hi viuen. Així, al temple Hare Krishna de Barcelona, hi resideixen habitualment entre sis i vuit persones, la majoria homes (encara que la religió permet convertir-se en monjos Hare Krishna tant a homes com a dones que poden contraure matrimoni). A diferència de la majoria de temples europeus, com per exemple el temple de Newcastle, a Anglaterra, no ofereix oficialment un lloc per a allotjar convidats, però aquells devots més convençuts que hi són de passada, sempre hi poden trobar un lloc provisional. Així ho explica el màxim responsable del temple, Nimai Pandid Dasa: “La gent que porta vida de monjo i que habita al temple permanentment va disminuint cada vegada més, però m’imagino que això passa també amb la majoria de comunitats religioses”. Tot i així, s’ha incrementat el nombre de gent de pas. “Ara, per exemple, tenim un devot Hare Krishna que ens ha vingut a visitar un parell dies i el tenim allotjat a la biblioteca del centre”, afegeix. Però Nimai Pandid no és el seu nom original, o més ben dit, el nom que ha portat tota la vida i amb el que va créixer. “Nimai Pandid és el meu nom espiritual”, explica. Potser doncs, no és amb el que va créixer físicament, però sí espiritualment. “Abans em deia David Marsan. Aquest era el nom amb que em van batejar els meus pares”. Tot i així, tot els que simpatitzen amb aquesta religió no s’identifiquen amb noms d’aquest estil. A en Nimai, (quan encara se’l coneixia per David) el seu “cap espiritual”, com ell l’anomena, li va veure unes característiques, uns trets distintius, que van fer posar-li el nom amb el qual es coneix a la comunitat. “Diguem que aquest nom el tenen els que s’ho prenen en sèrio”, continua explicant en Nimai. Dasa en canvi, seria com un segon cognom, afegit a aquelles persones que tenen més rellevància dins el moviment. No és d’estranyar doncs, que alguns Hare Krishna portin aquesta partícula incorporada darrera el seu nom de pila.
Amb nom o sense, tothom pot apropar-se a l’Associació Internacional per la Conscicència del Krishna, (ISKCON: International Society for Krishna Consciousness, com es coneixen oficialment els Hare Krishna amb les seves sigles en anglès). L’alimentació vegetariana, el menjar, per exemple, és una de les facetes més conegudes d’aquest grup hindú. “Som vegetarians perquè el vegetarianisme és la forma menys dolorosa d’alimentar-se”, explica en Nimai Pandid. Ni tant sols mengen ous, ceba o bolets. Això té la seva raó en que aquesta doctrina creu en la reencarnació o transmigració de l’ànima. Així, si es mengés algun tipus de carn, seria com menjar-se un germà, un amic o un ésser viu com nosaltres.
El mateix temple de Barcelona té un petit restaurant a l’interior obert al públic. Per un “donatiu mínim” de set euros, el menjador ofereix un sortit bufet d’amanides i altres plats típicament Hare Krishna. Entre la una i les tres del migdia doncs, és habitual trobar-hi estudiants, viatgers, o fins i tot empresaris, que s’acosten a fer un mos al menjador religiós entre un ambient relaxat i tranquil. Tot i així, aquells que no sàpiguen que el Temple Hare Krishna de Barcelona ofereix un servei de menjador i vulguin degustar els plats típics de la tradició Hare Krishna ho tenen fàcil. A la plaça Vil·la de Madrid de la mateixa Ciutat Comtal, prop del carrer Canuda, s’hi troba el Restaurant Govinda (el nom del Restaurant es referix a un dels múltiples noms que va adquirir el déu hindú Krishna. Go es referix a la terra, Vinda significa protector). Aquest restaurant és el negoci privat d’un devot Hare Krishna que els migdies també ofereix un menú de deu euros on si pot prendre des d’un suc concentrat de pastanaga, a un estofat de verdures que no té res a envejar a la cuina mediterrània. A més de poder-hi degustar més de 50 plats lacto-vegetarians. Tot això amenitzat per la decoració hindú del local i per la música de fons que alterna ritmes ètnics, músiques del món i mantres.
Els mantres són una mena d’oració curta, com una tornada d’una cançó, que es repeteix moltes vegades. Els mantres (mana significa ment i tra vol dir alliberar en sànscrit), es diu doncs, que són un mètode de protecció de la ment. Existeixen mantres per gairebé tot: per relaxar-se, per fer esport i fins i tot per augmentar l’amor. A la tradició hindú Vaishnava Gaudiya, que a Occident està representada precisament pels Hare Krishna, els mantres són més que importants. Precisament els nom “Hare Krishna”, prové de la gran oració (maja mantra) que reciten constantment i que fa així:
Hare Krishna, Hare Krishna,
Krishna Krishna, Hare Hare,
Hare Rāma, Hare Rāma,
Rāma Rāma, Hare Hare.
Els devots Hare Krishna se’ls coneix per cantar i ballar aquest mantra, el mantra Hare Krishna, per moltes de les ciutats més importants del món acompanyats per tambors (mrindangas) i platerets (kártalos). D’aquest acte de cant al carrer se’n diu járinam. Aquest mantra s’ha de cantar aproximadament 1.728 vegades en més o menys una hora i 45 minuts. Això equival a recitar 16 vegades diàries el rosari dels Krishnes.
Però no es tracta de l’únic ritual que porten a terme els Hare Krishna. Als temples d’arreu del món, cada dia es fan cerimònies d’adoració als déus on se’ls hi ofereix (als déus) encens, aigua, flors i, sobretot, aliments vegetarians. El temple de Barcelona, per exemple, fa aquestes ofrenes en una cerimònia just abans de l’alba. Els monjos de la Plaça Reial s’aixequen molt aviat, a les 4:30 hores, per iniciar una cerimònia que durarà quatre hores i que acabarà al voltant de les 8:30. Durant l’acte de preparació de la cerimònia es cuinarà el menjar que s’oferirà més tard a la deïtat. Això es porta a terme en una cuina annexa, on només es cuina pels déus. Per tant, el temple té dues cuines: aquella on es cuina públicament pels que al migdia poden anar-hi a dinar i una pels déus. A la sala de les ofrenes, presidida per la deïtat al centre, només s’hi pot accedir si abans et descalces al llindar de la porta. És una forma de mostrar respecte davant dels déus.
Els festivals també són una de les altres actuacions més importants en aquesta tradició. La tradició Vaishnava Gaudiya, els Hare Krishna, es regeixen segons els calendari hindú, ja que no deixa de ser una varietat de l’Hinduisme pronoteista. El calendari hindú però, varia segons la lluna. Per tant, les festes varien de dia segons l’any. El passat 13 d’abril d’aquest 2008 es va celebrar el Rama Navami, un dels festivals més importants on els devots del senyor Rama s’han de mantenir en dejuni, sense menjar, i respectar i adorar el déu Rama Navami vrata. L’adoració pública comença rentant-se com a símbol de purificació, cantar mantres, i oferir flors i fruites al déu Visnu. A mitja nit es trenca el dejuni iniciat durant el dia menjant fruites. Els llibres sagrats i les creences, expliquen que qui no es mantingui en dejú durant aquest dia anirà al pitjor dels inferns. A més d’aquestes celebracions puntuals, el temple ISKON Barcelona, ofereix un festival obert a tot el públic, cada diumenge a partir de les 5:30 hores, on es balla, es canta i es fan ofrenes. I on, per descomptat, també es deixa provar la seva deliciosa cuina vegetariana.
La “distribució” (com ells ho anomenen) de llibres escrits per Srila Prabhupada, el fundador del moviment Hare Krishna pels volts de l’any 1966 als Estats Units, és un dels altres principals rituals que també s’han de seguir per formar part de la comunitat. Els llibres en qüestió es poden trobar traduïts en més de 40 idiomes. Així, el 1972 es va formar la casa editorial Bhaktivedanta Book Trust, que publica les obres de Prabhupada, autor que va escriure vuitanta comentaris i estudis sobre obres clàssiques de la Índia. La venda d’aquests llibres és una forma directa de finançament per aquest moviment de caràcter religiós, a part dels donatius que poden oferir els devots o de les explotacions de negocis que tingui la Institució. A Barcelona, per exemple, els donatius mínims de set euros que es donen al menjador del temple, serveixen per pagar la hipoteca que es va fer quan es va adquirir el temple de la Plaça Reial, l’any 1997. Tot i que els Hare Krishna estan establerts a la ciutat catalana des de 1975, abans es trobaven al llindar del barri de Guinardó, al carrer La Vinya. El canvi d’emplaçament es va deure a que “la Plaça Reial està al centre de la ciutat, i això significa que més gent s’acosta al temple”, ens expliquen des d’aquest.
Per altra banda, és comú l’intercanvi entre comunitats Hare Krishna d’arreu del món. Un cop l’any per exemple, es fa el festival de joventut Hare Krishna, l’anomenat Kulimela, on persones relacionades amb la tradició Vaishnava participen en conferències, seminaris, música, teatre i altres activitats a l’aire lliure. Aquest any el temple Radhadesh de Brusel·les, emplaçat en un magnífic castell amb jardins, si va acollir del 31 de juliol al 3 d’Agost l’intercanvi de coneixement. Però de coneixement Vashnava no només se’n troba als festivals. El Bahktivedanta College és un institut d’educació superior sobre teologia Vaishnava que facilita els coneixements necessaris per formar part de les comunitats ISKON. Aquests cursos estan acreditats des del setembre de 2003 per la Universitat Lampeter de Gal·les, una de les universitat més velles d’Anglaterra, fundada el 1822, i es porten a terme al mateix centre Radhadesh de Bèlgica (on es va celebrar el Kulimela aquest any, dirigit per Yadunandana Dasa, fill de Mataró). L’Associació Internacional per la Consicència del Krishna és una associació molt ben organitzada que queda lluny de les acusacions de secta que patir pels volts de 1986 a Estats Units. Quan sel’s acusava d’una sèrie de delictes que anaven des d’abusos de menors fins a assessinats, passant pel tràfic de drogues, com explica un article del diari “El País” del 24 d’agost del mateix any.
Als membres de la comunitat religiosa se’ls pot distingir per la seva vestimenta. Els homes vesteixen pantalons-túnica de color taronja (dhotis) si estan solters, o blancs els debots casats. Les dones es cobreixen amb saris, túniques multicolors, ja siguin casades, solteres, o menors d’edat. No obstant, les casades es pinten un punt vermell al front per indicar el seu estat matrimonial i en algunes ocasions les viudes vesteixen amb saris blancs per indicar que no estan disponibles per formar una parella.
El moviment va tenir la seva màxima expansió als anys seixanta gràcies a la presència del seu líder ja mort, Srila Prabhupada, als Estats Units durant l’època hippie (ja que aquests es sentien atrets per les filosofies orientals i pel cant dels mantres i van ajudar a extendre-la arreu). Però actualment es tracta d’un moviment que gosa de molt bona salut: té més temples establerts en diferents països d’arreu del món que qualsevol altre grup hindú. Potser una de les raons, com s’ha dit al principi, es tracta de la inclusió de petites pràctiques Occidentals a les nostres vides. Els Hare Krishna per exemple, practiquen la varietat de ioga bahkti com a acte d’adoració del déu Krishná. A més, el menjar vegetarià té també cada vegada més adeptes. Als Estats Units, segons la fundació Foodways, el nombre de vegetarians va passar des de 1985 a 1992, en només set anys, de 6 milions a 12,5 milions. I tot indica que les xifres van creixent i creixent. Petits detalls com aquest fan que les religions que abans eren més desconegudes, ara passin a formar part del dia a dia. L’Associació Internacional per la Consciència del Krishna és un d’aquestes religions recents que promet de cara al futur.

Astronauta, astrónomo, astrólogo...

2008-11-22T16:49:00.002+01:00

Alfredo Sánchez Monteseirín és alcalde de Sevilla des de 1999 pel PSOE. A més d'estar llicenciat en medicinia i cirurgia per la Universitat de Sevilla. Però tot i aixi, no sé si d'intel·ligència n'hi ha gaire. Fa més d'un any en una ràdio, diria que local, va deixar anar una perla com aquesta... Què diu aquest home?

Contra l'entrevista de Tele 5 a Julián Muñóz

2008-11-17T16:30:00.003+01:00

El dia 12 de novembre Mariano Klein i Pablo Valenzuela creaven la web http://www.noveaslaentrevista.com/ per solidaritzar-se amb en Rico, un blogger que citava a tots els espectadors a boicotejar i no veure l'entrevista que Tele 5 farà a Julian Muñoz (tot i que la cadena encara no ha dit quina dia l'emetrà). Aquesta serà la primera entrevista que es farà a l'exalcalde de Marvella després que sortís de la presó el passat 17 d'octubre i s'especula que la cadena ha pagat a aquest personatge entre 300.000 i 350.000 euros. A la web de 'noveaslaentrevista' es demana que els anunciants retirin la publicitat del programa (que sembla ser que estarà presentat per l'Ana Rosa Quintana) i que, sobretot, les persones amb audímetre no posin Tele 5.
Així que, com ja va explicar El País el dia 13, animo a tothom a no sintonitzar l'entrevista el dia que s'emeti. No cal pagar a un corrupte perquè pugui ser entrevistat, i menys quantitat tant desorbitades.

Botigues amb història

2008-11-12T15:54:00.011+01:00

Cada vegada és més difícil trobar botigues centenàries a Barcelona. Un bon exemple n'és la Casa Beethoven, que compta amb un arxiu de 120.000 partitures. El seu propietari, en Jaume Doncos, es reuneix cada dissabte per tocar el piano mentre la botiga s’omple de clients. Aquestes botigues antigues lluiten cada dia per mantenir el seus comerços, que amb el temps han començat a desaparèixer. Passejant pels carrers de la ciutat, encara es poden trobar alguns d’aquests establiments que segueixen conservant l'encant d’anys enrere.

Un rellotge de paret aturat a dos quarts de dues de ves a saber quin any és el testimoni del pas del temps al bar Almirall. Les coses sembla que no hagin canviat per aquest bar fundat el 1860 per la família de Valentí Almirall. "L’Almirall a Barcelona no és com la Sagrada Família, però poc li falta", diu orgullós en Pere Pina, un dels actuals propietaris d’aquesta joia arquitectònica.
Però si ara en Pere ens pot estar explicant la història del bar que regenta des del 1977 és de pura casualitat. Acabada la guerra i l’època de la penúria econòmica de la postguerra, els bars com l’Almirall, on el seu mobiliari és pràcticament de fusta, van desaparèixer. Era l’època del cotxe Fiat 600 i del desenvolupament econòmic. Molts dels propietaris que volien anar a l’última moda van remodelar els seus locals a base de fòrmica i acer inoxidable. Com que el manteniment de la fusta era molt més car que la resta de materials, els bars van anar canviant la seva decoració. "Va tractar-se d’una època molt crítica", aclareix en Ramón Solé, l’altre propietari de l’Almirall. L’imponent taulell de marbre que regenta la sala principal ha aguantat bé el pas dels anys.
Durant la Guerra Civil Espanyola el bar no va tancar ni un un sol dia, i fins i tot si va instal·lar un petit comitè de la CNT on un home, des d’una taula del fons del local, hi arreglava pistoles. Fills d’antics clients expliquen que netejava les pistoles carregades fins que un dia se li va escapar un tret i "tothom va haver de córrer". També hi havia dies en que no es tancava mai i el bar funcionava les 24 hores. Com si es tractés d’un casino, alguns aficionats anaven a l’Almirall a jugar al burro, un joc d’apostes. Però abans de poder-hi jugar cada jugador havia de pagar una mena d’impost de sota mà a l’amo del local. D’aquesta manera, en Manel Almirall, el fundador del local, en treia el màxim rendiment en èpoques de crisi econòmica. Tot i que en Manel era de dretes, tant anarquistes com comunistes, (la majoria política al barri) eren benvinguts. Possiblement importava més el catalanisme que la tendència política. D’aquí potser que Valentí Almirall sigui considerat un dels ideòlegs del catalanisme polític. Actualment no hi van polítics a fer una copa, però sí que hi podem trobar gent com l’actor Javier Bardem quan està de pas per la Ciutat Comtal.
A la Casa Beethoven també hi han passat artistes de tota mena, sobretot gent vinculada amb el món de la música. Des de mossèn Jacint Verdaguer, que treballava a l’església del carrer del Carme a finals del segle XIX, fins a Lluís Llach, Montserrat Caballer i tants altres. El 1830, Rafael Guàrdia va fundar la Casa Guàrdia, un negoci de venta de partitures, que més tard, el 1915, va comprar en Rafael Jordà, un jove músic, oncle de l’actual propietari que fugia de Mèxic, on vivia des de feia anys, perquè havia esclatat la Revolució Mexicana. Aquest va ser qui va canviar el nom de la botiga a l’actual, Casa Beethoven.
La passió que sentia en Jordà per la música el va fer aparèixer a les "llistes negres" de la Guerra, ja que importava partitures d’Amèrica i d’Alemanya i tenia contactes amb l’exterior. Anys més tard, el fill del senyor Jordà es va fer càrrec del negoci fins el 1975, que va passar a la família actual. Tot i així, la passió del fill Jordà era el beisbol, esport que n’havia estat campió, i utilitzava l’altell de la botiga per fer reunions amb els amics i comentar les jugades del partit. En Jaume Doncos, fill de l’actual propietari, encara en conserva una pissarra amb una jugada dibuixada pel mateix Jordà. Però tot i que el negoci es trobi en un dels carrers més transitat del món, La Rambla, no n’hi ha prou per assegurar la seva continuïtat. La filla d’en Jaume estudia veterinària, per la qual cosa difícilment continuarà amb la botiga, i totes les esperances estan dipositades en un nebot que té traça en tractar la clientela.
Possiblement per això, l’Ajuntament de Barcelona premia les botigues més antigues de la ciutat que durant més de cinquanta anys s’han dedicat al mateix ram del comerç i que conserven la façana i altres elements diversos, com el mobiliari de la botiga, igual que el primer dia. Aquests premis, que es concedeixen des de l’any 1994 s’anomenen "Guapos per sempre" i es poden veure en forma de placa quadrada a la vorera abans d’entrar als comerços antics. Això sí, de la mateixa manera que es pot ser "Guapo de Barcelona", també es pot deixar de ser-ho perquè ja no es compleixen els requisits, expliquen de des l’Ajuntament. Tot i així, el senyor Víctor Riera, propietari de la botiga per a roba de la llar El Indio, fundada el 1870, es lamenta que "L’Ajuntament només es dediqui a posar la placa i a posar problemes". Ja que per optar a el "Guapos per sempre" va haver d’arreglar els marbres, la façana i pintar, sinó no podien optar a aquest guardó. "Des de l’Ajuntament ens van dir: si feu això, allò, i el de més enllà els hi posarem la placa. Tot són coses honorífiques, però de quartos ni un", es lamenta l’actual propietari de El Indio.
Tot i això, en Víctor ens explica orgullós com ha aconseguit tirar endavant el negoci. El Indio, situat al carrer del Carme, va haver de passar per tres mans diferents per poder subsistir. Cap al 1900, la família Mitjans es va fer càrrec del la botiga i la va transformar en una botiga més gran: van construir el vestíbul i va ampliar-la comprant una nau annexa. Durant l’època compresa entre el 1900 i 1929 va ser l’etapa que el negoci va tenir més esplendor, ja que contava amb vint dependents, vint aprenents i sis mossos. "Però durant la guerra, tot va canviar. Va ser un període molt dolent per tothom, especialment pels comerciants", es lamenta en Víctor. "Es van quedar sense gent i sense gènere, fins que finalment van haver de traspassar el local", puntualitza.
Va ser en aquest moment, quan el senyor Riera, decidit a "treballar molt i guanyar poc", com es defineix a ell mateix, es va fer càrrec de la botiga que encara avui regenta. Tot i que cada dia li resulta més difícil subsistir "perquè la pressió és més gran", explica.
Igual que la decoració i els mobles (tots daten del 1850-1880) el nom de la botiga tampoc ha canviat. Aquest es deu a la guerra que es va produir a finals del segle XIX entre els indis i els americans i que l’antic propietari, admirador de la lluita duta a terme pels indis, va decidir posar en honor seu. D’aquí en va sorgir el nom de El Indio.
Com tothom qui es dedica als negocis familiars, s’emociona quan recorda els vells temps en què ajudava al seu pare. Quan tenia aproximadament quinze anys va aparèixer a la botiga el pintor Salvador Dalí. Aquest es volia endur una de les cadires del famós dissenyador Antoinette que tenen al costat del taulell. "Molt Dalí però no volia pagar", diu entre dents l’actual propietari. El seu pare, un gran admirador de l’artista, li va proposar un intercanvi: donar-li la cadira a canvi d’un quadre. Però la proposta sembla ser que no va agradar el pintor.
El barri on està ubicada la botiga, el Raval, s’ha anat transformant molt des de que es van iniciar negocis com aquest. Actualment de negocis antics en queden pocs al barri, i els pocs que queden no tardaran gaire a tancar. És el cas de la sabateria La Ampurdanesa, al carrer nou de la Rambla, que enganxat al vidre de l’aparador hi llueix un cartell amb les lletres de "En Venta" ben clares. "Hem notat que molts dels clients habituals han marxat de barri i que la majoria que venen són estrangers", explica el propietari des de El Indio. Per això, la botiga també s’ha hagut de transformar adaptant-se a les necessitats que els clients els hi demanen avui en dia. Ara sobretot es venen confeccions com tovalloles, jocs de llit i mocadors. I han hagut de deixar de banda la roba que es venia a metres, l’article estrella que havia començat a vendre la família Mitjans. D’aquesta manera, difícilment algú de la seva família s’atrevirà a continuar amb el negoci d’aquí uns anys.
Però aquest canvi de mans dels negocis de tota la vida, sembla que no afecta a la barreteria Obach. La coneguda Sombrería Obach es va fundar el 1924 pel senyor Ramón Obach, i actualment està regentada pels seus dos néts, l’Antoni i en Ramon.
L’Antoni explica la història de la botiga que va obrir el seu avi amb un somriure. "El meu avi tenia una mida de cap molt grossa. Aleshores, en aquella època, tothom portava barret i ell mai en trobava de la seva seva mida. Llavors es va dir: obriré una botiga i buscaré fabricants que facin barrets de mides grosses". D’aquesta manera tant curiosa va començar una de les botigues més cèntriques que es coneixen a Barcelona.
A principis del segle XX estava molt de moda portar barrets, tant en homes com en dones. Va ser una època molt bona per a les barreteries. Només a la ciutat de Barcelona s’hi podien trobar al voltant d’unes vint o trenta botigues com la Obach. Entre aquestes, la famosa Barretera Mil del carrer Fontanella, al costat de la Plaça Urquinaona, o la botiga de barrets que fa poc va tancar a prop de Plaça Espanya. Amb el temps aquesta tendència a portar barrets va anar minvant i va venir l’etapa del "sinsombrerismo". La família Obach, per poder subsistir sense haver de tancar el negoci, també es va dedicar a vendre paraigües i barrets de capellà, però ho van deixar perquè segons la familia els hi portava mala sort.
Quan Franco va arribar al poder, aquest curt període de "sinsombrerismo" es va a acabar. La dictadura franquista va obligar als homes a cobrir-se novament el cap amb barrets i van aparèixer anuncis publicitaris tant curiosos com el que portava d’eslògan "Los rojos no usan sombrero". Això va suposar la tornada dels barrets per evitar represàlies. D’aquí el gran creixement de la barreteria Obach, que tot i les dificultats no va decidir tancar mai, ni durant la Guerra, cosa que no va passar amb la resta d’establiments d’aquest sector.
La botiga del senyor Ramon va anar passant de generació en generació fins avui. Tot i que el pitjor moment els va arrivar quan la casa va amenaçar de ruïna cap al mitjans dels anys 80 i van haver de tancar la botiga durant gairebé dos anys. Per sort, el seu veí, el camiser Flotats (una de les poques botigues antigues que quedaven
que va tancar el juny de 2007) els va cedir un petit taulell en un racó de la botiga fins que van poder tornar a l’edifici original del carrer del Call. Un cop reoberta la botiga es va conservar la decoració intacta i es va tornar a recol·locar tal i com estava.
I de moment, tot indica que tenen feina per dies. Així es pot veure una tarda passejant pel carrer del Call mentre els estrangers resten embadalits davant els barrets i barretines que s’exhibeixen a l’aparador. Si la barreteria Obach tanqués, desapareixeria una peça important del paisatge de la ciutat de Barcelona. Tenen clients de tot el món. Fins i tot hi ha molts europeus que venen cada dos o tres anys a comprar els seus barrets a l’Obach. Atrets, en part, per la fabulosa decoració que data del mateix any en que es va inaugurar el comerç. Els armaris tenen més de vuitanta anys, i el taulell principal encara és més antic. "Quan el meu avi es va quedar amb la botiga ja hi era", recorda en Ramon. Inclús el famós Federico Fellini, director de cinema italià, s’ha passejat entre aquest mobles i hi ha comprat una barretina (potser com a souvenir de Catalunya) ara fa uns trenta anys, quan en Ramon en tenia quinze i ajudava al seu pare a portar el que anys més tard seria el seu propi negoci. Després de més de mitja hora parlant amb ell, la botiga es comença a omplir de curiosos i clients en busca de barrets per preparar-se per l’hivern. A fora al carrer ja hi comença a fer fred.
El fred, també beneficia a altres botigues. Com la Guanteria Alonso, situada en ple barri vell, en un dels carrers més transitats propers a Portal de l’Àngel. La guanteria es va inaugurar al 1905 però fins 38 anys enrere, no va passar a les mans de l’actual família Alonso. "La botiga la va inaugurar una altre família, la Mañós Barrera, però nosaltres ja ens coneixíem perquè el meu avi els venia guants de pell", explica la Victòria. L’avi de la Victòria Alonso, l’actual propietària, era un conegut modista al barri que es dedicava a elaborar guants de pell. Anys més tard, la mare de la Victòria va comprar l’establiment i, quan va morir inesperadament, la Victòria va passar a fer-se’n càrrec. Es va tractar d’un dels moments més decisius de la seva vida, segons la propietària, perquè va haver de prendre la decisió d’abandonar la carrera de psicologia que estava estudiant a la Univeristat de Barcelona. I això que només li quedava un any per estar llicenciada. Durant la guerra, les bombes explotaven molt a prop de la guanteria i la família que la portava en aquell moment, la Mañós Barrera, va haver de cobrir les finestres amb les reixes que es posaven als galliners perquè no hi entressin lladres. Les bombes havíen esmicolat el vidres i a tot Barcelona estava ple de gent que s’aprofitava de la situació difícil que es vivia per entrar a robar tot el que poguéssin a les botigues. Tot i així, ningú es va atrevir a entrar-hi.
La Guanteria Alonso encara manté intacte tant l’interior com l’exterior, i l’establiment conserva un aire noucentista. De fet, botigues com aquesta estan incloses dins de la ruta modernista que es programa des de l’Ajuntament de Barcelona, expliquen des de l’Administració.
Però per la majoria de botigues centenàries encara els queda el pitjor per sobreviure: el pas dels anys. La proliferació d’immigrants i de turisme estranger que arriba a la ciutat durant els darrers anys fan que les botigues de tota la vida es replantegin la seva situació econòmica. Entitats com la Cambra de Comerç de Barcelona reconeixen aquest comerç centenari, però no poden fer res per evitar que desaparegui. Els comerciants doncs, només poden limitar-se a esperar que des de darrera el taulell les coses canviïn. Encara que les botigues tanquin, quedarà per sempre la seva història.

Text i fotos per: Clara Cardona i Anna Salvador

“Tot acaba passant per tribunals”

2008-10-25T11:23:00.005+02:00

Jordi Panyella i Ferreres (Barcelona, 9 de febrer de 1966) llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, exerceix com a redactor de tribunals del diari Avui des de l'any 2006. Va treballar al diari El Punt de Girona del 1986 al 1990 i al diari Las Noticias. Des del 1990 ha desenvolupat diverses tasques al diari Avui. A continucació reflexiona una mica sobre la seva professió.

-Com definiria el periodisme de tribunals? D’entrada és un periodisme que fa por. Es tracta d’un món complicat, jurídic, i que espanta quan hi ha una plaça vacant, el mateix que passa en economia. Però és molt interessant, ja que tota la vida passa pels jutjats; no només els crims, sinó que també hi passen els divorcis, els litigis veïnals... I el món del dret és un món molt maco, ja que et dona certa llibertat: t’has de buscar la vida, no estàs sempre a la redacció, i això en periodisme està molt bé.
-Li sembla bé que el periodisme de tribunals estigui dins de la secció de societat?
Sí, perquè tot acaba sent tribunals, però has de ser flexible. La problemàtica que hi ha hagut amb els Boixos Nois al camp de l’Espanyol, per exemple, ho poden cobrir els periodistes d’esports, o els mateixos de tribunals.
-És podria dir que als de tribunals els hi interessen més els jutges i els advocats que les víctimes i la delinqüència?
Les víctimes i la delinqüència en general diria que no, però la víctima és la gran oblidada del periodisme de tribunals. El periodista hauria de tenir especial sensibilitat per reflectir la problemàtica que pateixen les víctimes a tribunals i protegir-les. El nom de les víctimes no hauria de sortir mai.
-Tot és blanc o negre (creure al fiscal o al defensor) o existeix el gris?
És complicat. El periodista per sobre de tot ha d’informar i no ha de prendre partit. S’ha d’esperar el veredicte o sentència final. Es pot informar dient que la sentència és molt dura, que l’advocat de la defensa ho ha fet malament, però el gran error és opinar sobre sentència.
-Vostè personalment, com va començar fent tribunals i què li va suposar?
Simplement se’m va oferir el diari i ho vaig acceptar. Abans havia fet política. Ara però si em passés potser faria la carrera de dret i després un segon cicle de periodisme. No es bo que faci tribunals una persona que acaba de sortir del dret, perquè l’òptica ha de ser informativa, però sí que és importantíssim tenir nocions de drets. Però en el meu cas, les nocions les aprens sobre la marxa. Amb sentit comú, contactes, i el que és molt important: humilitat. A més a més, s’ha de saber com funciona el procediment de tribunals perquè no es vulneri cap dret.
-Parlant sobre els contactes: quines fonts utilitza i quin tracte hi té?
Els contactes es fan a base de passadissos i anar molt a judicis, això suposo que et vegin molt els jutges, els advocats i els fiscals. Després amb sort i temps, aquests t’atendran.
-Fa cinc anys que hi ha cap de premsa a l’Audiència, quina canvis ha portat això?
Ha ajudat molt. Abans la informació de tribunals era una “selva” on es formaven grups que s’ajudaven entre ells i hi havia molta opacitat. Amb el gabinet de premsa s’ha aconseguit democratitzar-ho tot una mica i ha ajudat molt a la gent que comença de nou i va perduda. Però el periodista continua competint pel seu propi mitjà i buscant pel seu compte. Tot i així, en temes mediàtics el gabinet de premsa va molt bé.
-En què consisteix la seva rutina de treball?
La rutina comença el divendres, amb els Escrits de Qualificació Fiscal on hi ha les acusacions dels judicis de la setmana següent. Un cop llegit això, on t’informen tant de judicis penals com d’Audiència, et fas l’agenda de la setmana. Si no hi ha judicis igualment hi vaig a treure el cap i sinó em passejo pels jutjats per veure si algun jutge em pot rebre i m’explica alguna cosa d’algun tema pendent. Però ara possiblement això canviarà, ja que volen passar Instrucció i Penals a l’Hospitalet de Llobregat i l’Audiència es quedarà on és, a Arc de Triomf. Aquest simple canvi de lloc canviarà molt la rutina dels periodistes perquè ara si vas a l’Audiència i et falla el judici et pots passejar per Penals, d’aquí un temps això no ho podrem fer.
-Creu que té un punt de morbositat el periodisme de tribunals?
Sí, “la sang i el fetge” sempre crida l’atenció. El problema és que per desgràcia o coherència els judicis mai es celebren immediatament després dels fets, i això per la víctima ha de ser molt dur, perquè torna a recordar els fets.
-És fàcil caure en el sensacionalisme?
Sí, però és feina nostre evitar-ho. Hi ha certs mitjans que fan sensacionalisme expressament, i quan tothom juga això, tu com a periodista t’has de frenar.
-Personalment, què l’hi ha aportat fer tribunals que per exemple no tingués quan feia política?
El coneixement del món del dret, que és molt maco. Vist des de fora creus que la justícia és un desastre, però des de dins veus que la justícia funciona, i funciona molt bé. La justícia, per ser justa, ha de ser lenta. Hi ha fets que són claríssims, però n’hi ha que no. Per això s’han d’investigar molt bé i per investigar bé es necessita temps.
-Personalment, què l’hi ha aportat fer tribunals que per exemple no tingués quan feia política?
El coneixement del món del dret, que és molt maco. Vist des de fora creus que la justícia és un desastre, però des de dins veus que la justícia funciona, i funciona molt bé. La justícia, per ser justa, ha de ser lenta. Hi ha fets que són claríssims, però n’hi ha que no. Per això s’han d’investigar molt bé i per investigar bé es necessita temps.
-I li ha suposat algun risc?
“Posar la pota” en algun assumpte. Per exemple, durant la investigació et pots creure alguna cosa que és certa però no acaba de ser la veritat. Per anar massa ràpid pots caure en alguna inexactitud. Recordo una sentència molt bona d’un periodista que el van condemnar que deia: “Informació veraç, sí. Voraç, no”. El lema hauria de ser: tranquils, quan hi hagi la notícia la donem, no hem de voler córrer, perquè després és quan fallem en alguna cosa.
-I per acabar, li agradaria que canviés, de cara al futur, la manera de fer periodisme de tribunals?
Sobretot que Jutges i Fiscals, que són molt reticents a parlar amb els periodistes, entenguessin la nostra feina. Ens veuen com una nosa, com una molèstia. Entenc que tenen una feina amb molta pressió, però el periodista igual que no ha de passar per davant de tothom, tampoc ha de quedar a la cua. Estem allà perquè estem treballant. I posats a fer autocrítica, m’agradaria que hi hagués més modèstia en el món periodístic.

Calvos

2008-08-31T11:56:00.001+02:00

Què tenen en comú Bruce Willis, Sean Connery, John Malkovich, André Agassi i tants altres? Que són calvos.
Últimament hi ha la tendència a dir que els calvos són atractius. Per això el Magazine de La Vanguardia de diumenge passat dedicava un article de tendències a parlar dels calvos que es senten orgullosos de ser-ho i enumerava un seguit de blogs que parlen de la calvície com a una cosa atraciva i ben vista.

http://calvosorgullosos.blogspot.com/
http://mundodecalvos.blogspot.com/
http://baldiscool.blogspot.com/

Així que si algun calvo llegeix això, que sàpiga que ja no cal gastar-se el sou en productes miraculosos que prometen fer-te sortir cabell en 15 dies!

Cabanyes modernes

2008-08-23T12:39:00.007+02:00

De petits somiavem en tenir cabanyes dalt d'un arbre on poder amagar-nos dels pares i dels grans. Fins i tot alguns potser vau intentar construir-ne sense gaire èxit. I ara que no som tant petits, possiblement tampoc ens faria res tenia una cabanya amb totes les comoditats. Doncs si aquest és el vostre somni, l'empresa alemanya baumraum (http://www.baumraum.de/) us ho posa fàcil: fa el disseny de la cabanya que més us agradi i la construeix al vostre gust.

I perquè a dins ens hi trobem còmodes, però alhora ens sentim al mig de la naturalesa, hi podem posar coixins o sofàs de la marca Living Stones (http://www.livingstones.fr/) que simulen còdols, pedres de riu, i que no queden gens malament.

Les senyoretes de Lourdes

2008-08-07T21:12:00.004+02:00

"A la majoria d'europeus els pelegrinatges multitudinaris de Lourdes ens incomoden. Per això fem veure que no existeix, mirem cap a una altra banda. Esmentem Lourdes només per fer acudits fàcils. Però Lourdes continua viu. Fa temps es va convertir en la meca del pelegrinatge catòlic, en el centre mundial del catolicisme. [...] Roma és l'autoritat, el poder. Els catòlics van a Roma per obtenir favors o influències, o per assistir a la canonització d'un sant del seu país que els farà sentir més patriotes. Pèro quan tenen un problema personal greu, van a Lourdes a demanar un miracle a la Mare de Déu". I quanta raó tenia aquesta dona.

Les senyoretes de Lourdes és una bona lectura d'estiu. Explica com Bernadette Sobirous, una nena de família pobre, va veure unes aparicions (que més tard es van dir que eren la imatge de la Mare de Déu) i que li van canviar la vida. Però a la novel·la no només si explica això. Sinó que també vol fer veure com el poder de l'església ho va transformar tot segons la seva conveniència. Potser precisament per això el rector de Tremp va intentar boicotejar la presentació del llibre de Pep Coll el maig passat i va criticar que l'obra hagués rebut el Premi Sant Jordi 2007. I és que ja se sap, les crítiques a l'església no senten gaire bé en aquest país, fins i tot encara que siguin certes.

Amb tot el rigor històric possible, Les senyoretes de Lourdes transporta al lector a un poblet anomenat Lourdes durant la segona meitat del segle XIX, on si parlava una llengua vernacle que més tard quasi despareixeria (i com potser d'aquí uns anys passarà amb el català tot i que els 'Manifiestos por una Lengua común' diguin el contrari). Una lectura que està molt bé per conèixer els orígens d'aquesta història i devoció. Perquè, qui no ha sentit a parlar mai l'aigua de Lourdes?

Retrats

2008-07-25T14:53:00.010+02:00

Un simple tros de roba negre com a fons i un focus lateral al nivell de la cara. Amb això n'hi ha prou per fer fotografies com aquestes:

Catalunya lliure de bosses

2008-07-03T19:25:00.002+02:00

Avui 3 de Juliol és el Dia Català sense Bosses de Plàstic. Una iniciativa impulsada per la Fundació Catalana per a la Prevenció de Residus.

Algunes dades espeluznantes (que es diria en la real lengua española) són que a Catalunya cada setmana es consumeixen més de 14 milions de bosses de plàstic i que poden trigar més de 500 anys es descomposar-se. Així que tots a (re)utilitzar bosses de roba!

Per saber-ne més: www.residusiconsum.org/catlliurebosses

Intercanvi de cases

2008-06-30T16:36:00.008+02:00

Qui hagi vist la pel·lícula The Holiday (2006) recordarà que les dues protagonistes, l'Iris (interpretada per la Kate Winslet) i l'Amanda (Cameron Díaz), es coneixen a través d'una pàgina web d'intercanvi de cases. I que gràcies a aquest intecanvi de cases l'Amanda coneix un fantàstic Jude Law. Doncs la pàgina en qüestió http://www.homeforswap.com/ existeix. I també la seva versió en espanyol http://www.intercambiodecasa.es/.

Si tens una casa i estàs disposat a intercanviar-la amb una altre família que et deixarà la seva durant un període de vacances limitat, és una bona opció. Si pot trobar des d'un luxós apartament al costat del mar a Sydney, a un cottage al comtat de Kerry, a Irlanda. Això sí, és imprescindible tenir confiança en els altres.

"Venc la meva vida"

2008-06-23T12:17:00.007+02:00

L'Ian Usher va néixer el 1963 al nord d'Anglaterra. Va tenir una infància molt feliç i quan va ser més gran, després d'acabar la carrera universitària, va muntar un negoci fantàstic amb el seu millor amic. D'una cosa a l'altre va anar a parar a Austràlia, on si va afincar amb la Laura, la seva parella, amb qui després de dotze anys es va casar. Però un dia, al cap de cinc anys de matrimoni, tot es va acabar. La seva dona va conèixer un altre home de qui se'n va enamorar i la companyia de l'Ian va ser substituida fàcilment. A causa de la separarció l'Ian es va enfonsar, i ara ha decidit vendre la seva vida.

A través de la pàgina web www.alife4sale.com l'Ian Usher explica el que ha estat fins ara la seva vida i posa en venda totes les seves pertinences. Totes. Una casa amb spa a Austràlia, el seu cotxe, la seva roba, la seva feina i, fins i tot, els seus amics. Per fer-ho fa una subhasta on-line que acabarà el dia 29 de juny. Quan hagi finalitzat la subhasta i recaptat els diners anirà a l'aeroport només amb el passaport a la butxaca i agafarà la primer avió que tingui un seient buit. A partir d'aquí començarà una nova vida, i d'aquesta manera creu que podrà oblidar-se de la Laura. Feu un cop d'ull a la seva pàgina, la història en si no deixa de sorprendre!

El noi del pijama de ratlles

2008-06-20T21:15:00.004+02:00

La Segona Guerra Mundial és, possiblement, un dels temes més habituals a la literatura. Però la majoria de vegades costa trobar històries que difereixin del punt de vista de les víctimes dels camps de concentració. L'autor irlandès John Boyne, a El noi del pijama de ratlles, narra aquesta tragèdia des d'un punt de vista diferent: el narrador és un noi de 9 anys, en Bruno, fill d'un comandant nazi destinat a controlar el camp de concentració d'Auschwitz. Potser precisament per això, per l'edat del protagonista, a vegades l'obra recorda més un llibre de la col·lecció del Vaixell de Vapor, que no una novel·la per a gent adulta. L'autor, John Boyne, va néixer el 1971 i es pot dir que mai s'ha mogut d'Irlanda. Això és el que potser fa que a la història li falti un "no sé què" i no t'arribi a tocar la fibra durant els capítols centrals. A més a més, la traducció en català tampoc hi ajuda gaire, tot s'ha de dir. Tot i així la història es resol amb un final inesperat que no deixa indiferent.

Una hamburguesa de 120 euros

2008-06-18T20:31:00.003+02:00

La notícia curiosa de la setmana extreta de El País

Una hamburguesa de 120 euros
La cadena Burger King presenta el bocadillo más caro del mundo para contribuir a una causa benéfica

¿Pagaría 120 euros por una hamburguesa? Con la esperanza de encontrar otra respuesta además de la negativa, la cadena de comida rápida Burger King, ha presentado hoy en Londres THE Burger, que con el precio de 95 libras esterlinas aspira al récord Guiness para la hamburguesa más cara del mundo, según la franquicia. Las ventas del sándwich, que sólo podrá solicitarse por teléfono, serán donados a una campaña benéfica de una estación de radio londinense.
THE Burger está compuesta, según la cadena, por los "ingredientes más selectos del mundo", entre los que se encuentran carne de ternera Wagyu, traída desde el sudeste de Australia; tiras de cebolla con champaña Cristal; lonchas de jamón Pata Negra bañadas en aceite de oliva de Módena; mayonesa orgánica de vino blanco y chalota; canónigos, todo entre dos panes espolvoreados con azafrán iraní y polvo de trufas blancas.
El bocadillo sólo se entregará en la sucursal del exclusivo barrio londinense de Kensington el día 26 de junio, fecha en la que todos los pedidos recibidos en la línea telefónica sean completados. Con ello quedan varias incógnitas en el aire, una de ellas la envoltura de la hamburguesa. La otra, si el resultado final logra verse tan suculento como las fotografías, hecho que no se constata en ninguna visita a los restaurantes de comida rápida.
THE Burger retará el actual récord mundial de la hamburguesa más cara, en posesión de Daniel Boulud y la DB Double Truffle Burger, impuesto en Nueva York en 1994 con un precio de 65 libras (80 euros).
Posible llegada a España
Burger King ha habilitado el teléfono gratuito 900 800 385 para estudiar la posibilidad de traer la hamburguesa a España. Las responsables de la línea aseguran que durante las primeras horas que lleva en funcionamiento, el teléfono "no ha parado de sonar" y que hay "bastante interés en el lanzamiento". Algunas personas se han apuntado en una lista de espera del excéntrico producto, otras han sugerido que el bocadillo necesita un "toque algo más español". Lo que es seguro es que aún no hay fecha determinada para que THE Burger llegue a España.
Aquellos que llamen al número, deberán de responder a un cuestionario de tres preguntas. La primera de ellas es ¿pagaría usted 120 euros por una hamburguesa?

La maternitat d'Elna

2008-06-15T16:48:00.007+02:00

"La Remei era modista a Badalona, i en el darrer moment, quan tenia pocs minuts per pensar què s'enduia a l'exili, va triar una capsa de fils. Al camp de concentració d'Argelers, a França, quan tot s'esfondrava, quan ja no quedava ni un bri d'esperança, obria la capsa de fils de colors i els contemplava. Aquells colors li servien per superar la grisor de la seva vida". El llibre La maternitat d'Elna, de la historiadora Assumpta Montellà, explica la història de la Remei, de la María i de la Joana. La història de tres dones que van viure l'exili espanyol, després que una Guerra Civil molt cruenta fes estralls a casa nostra i, especialment, a Catalunya. Però aquestes tres dones, com tantes altres, tenen un nexe comú; el nexe del llibre: la maternitat on van parir tantes dones que es trobaven exiliades en el patiment dels camps de concentració francesos. Una maternitat suïssa presidida per una jove de vint-i-cinc anys, l'Elisabeth Eidenbenz, que encara avui, als seus noranta-cinc, recorda amb pèls i senyals tots els detalls d'aquest capítol de la nostra història.Tot va començar quan des del diari Avui em van encarregar un reportatget: des de que l'Assumpta va escriure un llibre narrant la història d'Elna, moltes mares van decidir posar aquest nom a les seves filles. I l'escriptora volia reunir aquestes Elnes que no tenen més de quatre o cinc anys per fer-los una fotografia i regalar-la a l'Elisabeth. Jo vaig decidir que quan tingués temps llegiria el llibre. I quasi entre llàgrimes he decobert una part de la nostra història que no ens han explicat gaire: que els francesos, a diferència del que pensen molts, no van acollir tant bé als exiliats. I com, després d'una guerra civil, en va venir una de mundial. De com el patiment no s'acaba quan sembla que un bri de llum entra per la finestra. Que hi ha moltes coses per fer encara avui.

Perquè els records són, en part, el motor de la història. Per això, llegint aquest llibre, descobrim "un oasi de pau en mig de tant dolor", com narra una de les pròpies protagonistes, on els nens neixien i creixien sans mentre la major part dels exiliats patien les dures condicions dels camps de concentració. Perquè els camps de concentració no han estat només obra dels alemanys i de la Segona Guerra Mundial. Sort de dones com l'Elisabeth Eindenbenz i de la maternitat d'aquesta població Rosselonesa, Elna.

Web per queixar-se d'Air Berlín

2008-06-11T11:14:00.003+02:00

Després que el director de l'aerolínia Air Berlín, Joachim Hunold, digués a la revista de la companyia que "el català està arraconant el castellà", han sortit diverses iniciatives on queixar-se. La Plataforma per la Llengua doncs, ha tret una pàgina web on queixar-se personalitzadament a aquest senyor. Perquè el català el parla, o si més no l'entèn, més gent que el finlandès o el danès, per exemple.

http://www.plataforma-llengua.cat/airberlin

Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys

2008-06-09T20:29:00.004+02:00

“Som uns burgesos low cost. Viatgem en companyies barates, comprem mobles amb data de caducitat, dinem en restaurants japonesos que produeixen sushi en quantitats industrials, ens posem roba de disseny que Amancio Ortega ha copiat de Cacharel, un model de Cavalli que ha signat per H&M, o un jersei de coll alt marca Mango que han ideat Penélope i Mónica Cruz”. Així és com defineix la seva generació la mallorquina Llucia Ramis al llibre Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys. El problema és que jo, sense tenir-ne 30 m’hi he sentit totalment identificada. I potser els de 30 no, però la generació dels vint-i-tants segur que sí. Una periodista amb contractes precaris (moltes beques si assemblen), que compateix pis a la ciutat perquè els sous no donen per tant (i auguro que això ens passarà a molts) i una descripció d’un barri, d’una plaça, i de tantes altres coses, que al acabar el llibre he pensat que potser sí que tenia una germana fictícia, i que potser sí que en algun lloc remot del món hi tenim el nostre doble.
Potser no està escrit de la millor manera, ni és un exemplar imprescindible, sobretot pels de la trentena que no es troben en aquesta situació (que segur que són més de la meitat, espero!). Però la veritat és que et fa reflexionar. Sobre els orígens, sobre el futur, sobre els altres i sobre la por, “la malaltia dels nostres temps”.
L’actualitat marca el ritme de la novel·la (com a bona periodista) i defineix conceptes tant extravagants com l’amor Ikea: munta-t’ho com vulguis, és fàcil i barat.
Coses que et poden passar a Barcelona quan tens vint-i-uns-quants anys, ets de fora i periodista, afegiria jo.

El fútbol está lleno de paquetes

2008-06-06T11:16:00.005+02:00

Com ja vaig anunciar el 20 de maig que el 72% dels espanyols (que no espanyoles) prefereixen el futbol enlloc del sexe, avui els homes esteu de sort!

A les 9:00 p.m. a ràdio Cool FM (La única ràdio Gai, lesbiana i transexual d'Espanya!!) s'estrena el progama El fútbol está lleno de paquetes, dirigit pel Cesc Guimerà i el David López. Així que ja ho sabeu, els divendres teniu una cita durant un parell d'horetes amb el dial 92.3 de la FM!

La ruta dels tornados

2008-06-05T15:13:00.007+02:00

Si encara no sabeu què fer durant les vancances d'estiu, acabo de trobar el que busqueu: la ruta dels tornados! A un preu tant accessible com 2.000$.

Per a més informació: http://www.extremetornadotours.com/

"Extreme Tornado Tours offers the most exciting storm chasing experience in the world. Operated by world-renown storm chasers and degreed research meteorologists, a tornado chasing vacation with Extreme Tornado Tours will be an exhilarating, life-changing experience. Our success rate over the last decade is unparalleled, with over 200 tornadoes intercepted since 1998, including over 30 tornadoes during the 2007 season. If you would like to witness the beauty and power of a tornado from close range with the most experienced storm chasers in the world, then an Extreme Tornado Tour is the perfect vacation for you."

No sé com ho he trobat, però n'hi ha per flipar!

Crida a les nenes que es diuen Elna

2008-06-03T09:07:00.006+02:00

HOMENATGE · Elisabeth Eindenbenz serà obsequiada amb una fotografia de les Elnes catalanes pel seu noranta-cinquè aniversari NOUNATS · Del 1939 al 1944 van néixer 597 nens a la maternitat rossellonesa, la majoria fills d'exiliats

Elna és un municipi del Rosselló. Però també el nom de 74 nenes catalanes nascudes a partir de 2005. Després que la historiadora Assumpta Montellà descobrís el cas de la Maternitat d'Elna, on la jove mestra suïssa Elisabeth Eidenbenz va ajudar a néixer, entre el 1939 i el 1944, 597 nens i nenes, la majoria fills d'exiliats republicans, moltes mares van decidir posar aquest nom a les seves filles. I ara l'Assumpta vol reunir aquestes nenes per poder-los fer una fotografia i regalar-la a l'Elisabeth el dia del seu noranta-cinquè aniversari.
Per això demana que totes aquestes nenes es reuneixin diumenge que ve, 8 de juny, a les 12 del migdia a l'Hivernacle del Parc de la Ciutadella de Barcelona. D'una manera o altra, explica Montellà, les nenes estan involucrades en aquesta història. "Al cap de 70 anys els nens continuen sent el motor de la història", com va explicar l'antiga mestra suïssa a la historiadora catalana.
De moment ja s'ha pogut contactar amb algunes d'aquestes Elnes i fins i tot han demanat afegir-se a la fotografia dues mares que porten una Elna a la panxa. També hi ha el cas d'una mare que va posar Elisabeth a la seva filla, en homenatge a aquesta activista suïssa que va ajudar a parir dones exiliades que estaven en camps de concentració a la Catalunya Nord.

La veritat és que la iniciativa és molt maca, si en voleu saber més informació aquí teniu el blog de la historiadora que va descobrir el cas de la Maternitat d'Elna:
sentimentsaflordepell.blogspot.com

Historia de un letrero

2008-05-31T16:08:00.003+02:00

Historia de un letrero és el curtmetratge que ha guanyat el festival de Cannes 2008. Tot i que hi ha hagut molta polèmica al voltant (uns diuen que és un plagi d'un altre curt i d'altres que només es tracta d'una història popular que s'ha filmat diverses vegades) no deixa indiferent.

*Per cortesia d'en Guille ;-)

Luxe per a gossos

2008-05-26T17:13:00.003+02:00

A Barcelona ja hi ha les primeres botigues exlcusivament per a gossos, on els amos d'aquestes mascotes hi poden trobar impermeables, ulleres de sol o fins i tot quimonos japonesos per fer-los a anar a l'última moda. Tot plegat té molta tela.

Aquí us deixo alguns links:
www.lovedogs.es
www.yorkys.com
www.cuatropatasbcn.com

*Extret del suplement Sortim