Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys

“Som uns burgesos low cost. Viatgem en companyies barates, comprem mobles amb data de caducitat, dinem en restaurants japonesos que produeixen sushi en quantitats industrials, ens posem roba de disseny que Amancio Ortega ha copiat de Cacharel, un model de Cavalli que ha signat per H&M, o un jersei de coll alt marca Mango que han ideat Penélope i Mónica Cruz”. Així és com defineix la seva generació la mallorquina Llucia Ramis al llibre Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys. El problema és que jo, sense tenir-ne 30 m’hi he sentit totalment identificada. I potser els de 30 no, però la generació dels vint-i-tants segur que sí. Una periodista amb contractes precaris (moltes beques si assemblen), que compateix pis a la ciutat perquè els sous no donen per tant (i auguro que això ens passarà a molts) i una descripció d’un barri, d’una plaça, i de tantes altres coses, que al acabar el llibre he pensat que potser sí que tenia una germana fictícia, i que potser sí que en algun lloc remot del món hi tenim el nostre doble.
Potser no està escrit de la millor manera, ni és un exemplar imprescindible, sobretot pels de la trentena que no es troben en aquesta situació (que segur que són més de la meitat, espero!). Però la veritat és que et fa reflexionar. Sobre els orígens, sobre el futur, sobre els altres i sobre la por, “la malaltia dels nostres temps”.
L’actualitat marca el ritme de la novel·la (com a bona periodista) i defineix conceptes tant extravagants com l’amor Ikea: munta-t’ho com vulguis, és fàcil i barat.
Coses que et poden passar a Barcelona quan tens vint-i-uns-quants anys, ets de fora i periodista, afegiria jo.