divendres, 13 de gener de 2017

‘Germà de gel’, glaç quotidià

Com un pou de glaç, aquell forat al terra de les muntanyes que anys enrere acumulava neu per un bon propòsit, Alicia Kopf, nom artístic d’Imma Ávalos Marquès, ens desgrana a Germà de gel els espais mentals de la protagonista, on acumula informació relacionada amb expedicions polars. Una recopilació de retalls i informació real que la mateixa protagonista utilitza per fer un símil amb la seva vida, marcada per un germà autista, que dóna nom al llibre, i per una fredor familiar (pare absent, mare tancada en si mateixa) que no serveix per fer ninots de neu, sinó per demostrar que el 75 % del cosa humà està fet d’aigua i que l’aigua en estat sòlid es transforma en glaç i de retruc ho fan les relacions humanes.


Alicia Kopf descriu estats anímics, introspecció, com pot fer-ho David Vann (no és casualitat que aquest hagi nascut a Alaska, com potser tampoc ho és que Kopf ho hagi fet a Girona i no en una gran metròpolis). Entre el dietari, l’assaig, i fins i tot la guia de viatges (a la tercera i última part ens explica l’expedició personal a Islàndia), el llibre es divideix en tres parts que es poden desgranar en moltes més, com si observéssim els flocs de neu que cauen i la dificultat de trobar-ne dos d’iguals.
La singularitat de Germà de gel l’ha portat a rebre el Premi Documenta 2015 i de retruc el Premi Llibreter 2016 (ambos, premis dels quals refiar-se), el que demostra que l’experimentació narrativa i cultural no està renyida amb el públic, sinó al contrari, i que tot plegat, com a lectors, ens fa una mica més savis i sensibles.

Amb Germà de gel et pots sentir identificat o no, però sí que els nascuts als vuitanta s’hi sentiran retratats; perquè la precarietat, la soledat i la recerca d’escalfor metafòrica són constant en aquesta generació camaleònica capaç d’adaptar-se un món cada cop més fred personalment. Malgrat la preparació i les dificultats que necessiten les expedicions polars, l’obsessió de la protagonista, “l’àmbit domèstic pot ser el territori més difícil d’habitar” com ens diu a les seves pàgines.

dimecres, 30 de novembre de 2016

‘Una vida millor’, casualitats que ens fan canviar de rumb


La subtilesa dels petits detalls, de com les trobades casuals ens poden fer canviar el rumb de la vida, de no conformar-se a una vida donada i arriscar encara que això impliqui perdre la seguretat.

L’Anna Gavalda torna a teixir dos relats sublims, amb aquesta senzillesa que només ella i pocs més tenen la capacitat de transmetre, on descriu la vida de dos joves actuals desencantats: la Matilde, rebel, artista incompresa, que oblidar-se la seva bossa a un cafè li farà canviar els principis; i l’Yann, que es deixa portar per la inèrcia però un sopar improvisat amb el veí el fa virar de rumb vital.

Una vida millor descriu a dos joves formats però desencantats, en aquest cas a la Matilde o l’Yann, però que podríem ser tu i jo. Compromesos i sensibles, en un entorn on prendre les decisions correctes suposa tot un repte.

A estones ens vindrà al cap la Camille de Junts i prou, a estones ens recordarà la prosa de L’estimava, o a voltes la de A gust amb la vida. Una vida millor podria ser perfectament el preludi de la carrera de Gavalda, ja que inclou tot allò que la caracteritza: una forma d’escriure actual i senzilla, que passa per sentiments i sensacions no només de puntetes, i que ens recorda la fragilitat de la vida i els esdeveniments amb uns personatges que es consolen amb els altres o amb ells mateixos per sobreviure.

La millor lectura per una tarda d’hivern! 

*Publicat al portal La Cultura No Val Res

dimecres, 26 d’octubre de 2016

‘L’home de lava’, entre Dinamarca i Catalunya



Entre la novel·la negre, la romàntica, la detectivesca i altres gèneres que, probablement, encara s’han d’inventar. L’Anna Molina escriu un llibre divertit i intrigant, ideal per llegir d’una tirada a casa, al bus o a la platja. Un llibre difícil de classificar, probablement com l’Anna, nascuda a La Vilella Baixa (Priorat) i instal·lada a Dinamarca des de 1996, amb la qual cosa la seva prosa i imaginació beu de les dues cultures.

L’home de lava explica històries paral·leles però que tenen ja des del principi molts nexes en comú. Per un costat, en Fairbrother (anglès) i en Lars (danès) que es coneixen a Lanzarote i tenen impulsos vitals, cadascun a la seva manera, un més carnals, i l’altre mentals. Per l’altre costat en Sigurd, també danès, que es troba en busca del seu pare. Tots els personatges es veuran immersos inesperadament a un viatge també tant físic com mental, amb algunes peripècies a l’estil L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, però sense exagerar-les, més creïbles i sinceres.

L’home de lava és una d’aquelles troballes que fas a La Setmana del Llibre en Català, que et recomana l’editor, Francesc Gil, i que no et defrauda. Editorial Saldonar demostra així ser una petita gran editorial, sobretot independent i que fomenta la lectura en català.

dimecres, 28 de setembre de 2016

Ahir vaig fer trenta anys

Ahir vaig fer trenta anys. I avui, tot i no haver fet cap festa descomunal nocturna, tinc ressaca. Molta ressaca. Ressaca de pensar que la vintena s’ha esfumat, la maduresa s’apropa i no hi ha música, llums, ni res que amenitzi el que vindrà. Només, com fins ara, alcohol barat, de garrafó, sangria Don Simón que enganya els paladars.

Faig balanç dels vint-i-nou i de com les coses canvien amb els anys. O potser no tant. Seguim igual que als vint i seguirem igual a principis dels trenta: fent festes d’alcohol barat i pizzes Casa Tarradelles.

Estudis, màsters, idiomes i doctorats. Endeutar-nos fins les celles per poder pagar aquell curs que ens obrirà les portes. Unes portes giratòries on rodes i rodes fins acabar marejat, sortir per on has entrat i caure estès a terra, mirant un cel més brut del que estava fa uns anys, i pensant que no saps si t’agradaria que els teus fill visquessin en aquest món occidental brut, amarg, i ple de CO²...


Amb estudis, idiomes i una suposada gran feina, miro com enfocar els trenta sense intenció de repoblar, pensant en un futur prometedor per endavant sense barreres de cap tipus, egos, ni promeses. On ens deixin (i m’incloc) créixer a la feina, a la vida i contribuir a un món millor, just, i amb esperança. Brindem pels trenta i el futur, però, sobretot, brindem per la ressaca!


dijous, 15 de setembre de 2016

Barcelona ‘A punt d’Estrena’

A principis d’any, la Maria Carme Roca tornava a l’escena amb A punt d’estrena, guanyadora més tard del VI Premi L’Illa dels Llibres.

Amb un llenguatge exquisit i un context històric excel·lentment documentat, ens explica la història de l’Eulàlia, una noia ingènua i delicada que anirà madurant amb el lector. De rerefons hi ha la història de Barcelona i de la postguerra, on tothom pretenia aparentar el que no era: estatus social, ideologia... I es procurava no fer escàndols pel “què diran”.

L’Eulàlia... Ai l’Eulàlia! De nena tenia un somni: ser maniquí. I la seva carrera professional passarà de ser dependenta a Can Jorba a treballar per dissenyadors com Manuel Pertegaz.

Maria Carme Roca fa un repàs per la història dels carrers de la capital catalana i de les seves botigues emblemàtiques. No és gens casual, doncs, el paper que hi juga Can Jorba, les anades i vingudes de la família Rovira entre Barcelona i Manresa, i el paper del món rural com a desconnexió, però niu de xafarderies i contraban, que a la novel·la serveix com a indret de fugida.

Entremig uns personatges peculiars però comuns de l’època, entre els anys 40 i 50, com en Tomàs, en Jaume o en Miquel. Joves de diverses ideologies i classes socials però amb uns ideals més comuns del què es pensen.

A punt d’estrena és un homenatge al món de la costura, no només de l’alta costura, sinó de la costura prêt-à-porter, i d’aquelles mares i àvies que cosien com els àngels i ens van intentar transmetre els seus coneixements de labors, a més d'insistir-nos en que compréssim roba de qualitat, d’aquella que dura i dura, i només s’han de desfer o allargar vores segons anem creixent.


A punt d’estrena és un llibre amb uns personatges que creixen de la mà del lector; un llibre que anirà passant de generació en generació per transmetre uns coneixements històrics que, a vegades, ens queden massa lluny, com el món de les labors i de Can Jorba.