divendres, 5 d’abril de 2019

‘La noia de la botiga 24 hores’ i els convencionalismes



No encaixar dins els estàndards socials pot portar molts maldecaps. “El món no ha canviat des de la prehistòria. Els qui no se sacrifiquen per la tribu són eliminats. Els homes que no cacen i les dones que no tenen fills. Per més que es parli de la societat moderna i de l’individualisme, qui no intenti integrar-se a la tribu veurà com els altres es fiquen amb ell, el pressionen i l’acaben expulsant”, diu la Keiko Furukura, la protagonista de La noia de la botiga 24 hores.

Amb 36 anys, soltera, verge i sense haver estat mai en parella, la Keiko fa divuit anys que treballa a
temps parcial en un supermercat obert les 24 hores del dia (el que es coneix com un konbini) en un barri d’oficines del Japó. Tot i estar satisfeta amb la vida que porta, la pressió social perquè canviï de feina i tingui marit i fills, se l’emporta.

Narrada en primera persona, de forma directa i a vegades amb certa fredor, La noia de la botiga 24 hores retrata una part de la societat japonesa i de molts altres països, la necessitat d’encaixar dins els esquemes d’una vida convencional, i el malestar i la incomprensió que pot provar a aquells que ni poden ni volen encaixar-hi. La novel·la descriu els prejudicis socials, el masclisme i la manipulació de masses que avui en dia estan presents arreu.

Obra de la Sayaka Murata –qui també va treballar en un konbini- vol denunciar la conformitat i repressió de l’individu que es deixa portar pels rols socials imperants. La noia de la botiga 24 hores ha guanyat el premi literari més prestigiós del país nipó, el Akutagawa, que li ha permès fer el salt al mercat internacional i comptar amb excel·lents traduccions, com la de l’Albert Nolla al català. Es tracta d’una peça molt breu i bona per iniciar-se a la cultura japonesa.

dimecres, 20 de març de 2019

Florir


Perquè la vida és això:
florir amb la primavera,
brillar enmig de la foscor, 
l'Arc de Sant Martí entre la pluja,
caure i tornar-te aixecar.

Agafar-te la mà sota la manta,
esperar que tornis a casa i sentir com gires la clau al pany.
Perquè la vida era això últim.
I la vida ara és de debò.

divendres, 1 de febrer de 2019

Les Formigues


Com les formigues vaig fent casa,
acumulant gra, vivències i records.
Perquè ja arribarà l’hivern i ens haurem de recordar de l’escalfor d’altres temps.
I, com qui no vol la cosa, esperar un altre estiu.
Com les formigues treballo i acoto el cap,
faig camí darrere l’una i davant l’altra,
per entrar al niu, i esperar.
Com les formigues desolades… Perquè les formigues, a l’Empordà, també són illes. Com jo.



dilluns, 26 de novembre de 2018

‘Aprendre a parlar amb les plantes’: narració poètica de la mort



“Quan la mort deixa de pertànyer als altres, és necessari fer-li un lloc amb cura a l’alta banda de l’escull, perquè, si no, n’ocuparia tot l’espai amb absoluta llibertat”


Morir. Ningú se n’escapa. I ja diuen que la majoria de vegades pateix més el qui es queda que el qui se’n va. Com ho fa la Paula Cid, la protagonista d’Aprendre a parlar amb les plantes (Edicions del Periscopi) davant la mort de la seva parella just després d’una revelació esfereïdora.

Llegir pot servir per fer més portable la mort dels qui ens envolten, encarar aquell buit de forma més real però a l’hora menys conscient. I potser també passa el mateix amb escriure. I potser per això la Marta Orriols ha teixit un relat vital, com una crònica del dolor davant la mort, inspirant-se en la seva vida i el seu propi dolor davant la mort del seu company i pare dels seus dos fills. Sigui com sigui, a Aprendre a parlar amb les plantes la Marta Orriols ha plasmat una obra poètica, per gaudir de les paraules i plena de frases colpidores però, no per això, menys tendres i que apel·len a l’ànima, com la mort. Aprendre a palar amb plantes narra el viatge vital davant la mort dels ésser propers i fa de la mort un relat poètic i colpidor.

“Morir no és místic. Morir és físic, és lògic, és real”, diu la Paula. Però a Aprendre a parlar amb les plantes morir és tendre i dolorós a parts iguals.

dilluns, 23 de juliol de 2018

‘El conte de la serventa’: la fertilitat com a missió


"En circumstàncies difícils necessites creure't el que sigui”

Faig tard, potser sí. Però que l’èxit de la sèrie The Handmaid’s Tale i els premis que ha rebut no eclipsi la novel·la de Margaret Atwood. I, sobretot, sobretot, que no eclipsi la magnífica traducció que n’ha fet en Xavier Pàmies a la recent edició de Quaderns Crema.

L’Offred no és l’Offred. Només ho és a la República de Galaad, un règim totalitari i teocràtic que es basa, entre altres, en el control del cos femení per part del govern. I en aquesta societat on li ha tocat viure, com a dona fèrtil, l’Offred només té una missió: garantir la descendència de l’elit dominant a tota costa.

A través de l’Offred, la Margaret Atwood a El conte de la serventa narra una societat anòmala, marcada per la natalitat en declivi. Es tracta d’un relat descarnat, fred però a la vegada massa proper, que descriu una societat fanàtica i religiosa, que interpel·la el ciutadà per reduir al mínim la seva existència i el seu desig de llibertat.

Des de la seva publicació el 1985, El conte de la serventa ha esdevingut un clàssic de la literatura anglesa –i ara ja de la literatura universal, en part gràcies a la sèrie d’HBO- que s’ha recuperat arran del moviment #MeToo. Un clàssic feminista de la literatura premonitòria –que esperem que finalment no esdevingui–, com ho és 1984 de George Orwell.

En la introducció d’aquesta edició de Quaderns Crema s’explica que la trama principal, segons Atwood, té arrels al llibre del Gènesi, i més concretament en la figura de Jacob i de les seves serventes. Valoreu, doncs, per vosaltres mateixos.