divendres, 15 de maig de 2020

Tot i res


Així, de sobte,
he retrobat paisatges oblidats i costums de sempre.
La quietud del vespre,
el tractor llaurant i les primeres bales de palla,
la flor de colza,
les espigues,
els ceps...
i les roselles tímides treuen el cap com mai.
"Aquest any n'hi ha de liles!", penso. 
Gall, gallina o pollet.
Potser casa és això: retrobar-ho tot i estimar-ho com res.

dimecres, 1 d’abril de 2020

Badar


Perdre el temps badant… No sabeu quan pagaria per poder-ho fer!
Mirar per la finestra.
Veure el pit-roig, el pardal, la cuereta…
La natura obrint-se pas davant nostre, reprimida com ha estat durant tants anys!

Fins i tot la pluja es manifesta,
agraïda que el temps s’hagi aturat.

El que pagaria per perdre el temps badant: avorrir-me, llegir, sentir com passa el temps i veure créixer els espàrrecs.



dilluns, 28 d’octubre de 2019

Magranes


Bufa la tramuntana i m’apujo la cremallera fins a dalt de tot. Que el coll de la jaqueta m’arribi fins el nas, que el tinc gelat i sembla que en qualsevol moment se m’hagi d’esquerdar i trencar a trossos, com aquelles figuretes Lladró tan lletges, però tan cares, que un cop et cauen a terra i s’esmicolen no hi ha manera de recompondre-les i que sembli que no ha passat res.

Comença a fer fred (la fred, sempre en femení) i m’apropo al magraner del Mas. El Mas, així en majúscules, perquè és com si tingués vida pròpia i m'hi pogués relacionar. A l’octubre el magraner comença a fer magranes. I em passen moltes coses pel cap: el pare arreplegant totes les magranes que troba i fent-ne suc perquè “nena, que la magrana és molt bona per la pròstata!” i la cançó de Mazoni, que també és del Baix Empordà.

Oh, líquens d'Islàndia, ja era hora
que el futur em semblés transitable
Oh, oh!
Magranes, magranes, magranes molt!

Una cosa em porta a l’altra i penso en el viatge que vaig fer aquest estiu passat a Islàndia. En el paisatge, en els colors, en passar de gel a fum, i que bonic és viatjar a l’agost en un lloc on no hi ha gent. O no tanta com a la Costa Brava. Per què, quina gràcia té passejar per llocs massificats i trobar-te els teus companys de feina amb pantaló curt i xancletes? Aquests urbanites sou ben bojos!


divendres, 5 d’abril de 2019

‘La noia de la botiga 24 hores’ i els convencionalismes



No encaixar dins els estàndards socials pot portar molts maldecaps. “El món no ha canviat des de la prehistòria. Els qui no se sacrifiquen per la tribu són eliminats. Els homes que no cacen i les dones que no tenen fills. Per més que es parli de la societat moderna i de l’individualisme, qui no intenti integrar-se a la tribu veurà com els altres es fiquen amb ell, el pressionen i l’acaben expulsant”, diu la Keiko Furukura, la protagonista de La noia de la botiga 24 hores.

Amb 36 anys, soltera, verge i sense haver estat mai en parella, la Keiko fa divuit anys que treballa a
temps parcial en un supermercat obert les 24 hores del dia (el que es coneix com un konbini) en un barri d’oficines del Japó. Tot i estar satisfeta amb la vida que porta, la pressió social perquè canviï de feina i tingui marit i fills, se l’emporta.

Narrada en primera persona, de forma directa i a vegades amb certa fredor, La noia de la botiga 24 hores retrata una part de la societat japonesa i de molts altres països, la necessitat d’encaixar dins els esquemes d’una vida convencional, i el malestar i la incomprensió que pot provar a aquells que ni poden ni volen encaixar-hi. La novel·la descriu els prejudicis socials, el masclisme i la manipulació de masses que avui en dia estan presents arreu.

Obra de la Sayaka Murata –qui també va treballar en un konbini- vol denunciar la conformitat i repressió de l’individu que es deixa portar pels rols socials imperants. La noia de la botiga 24 hores ha guanyat el premi literari més prestigiós del país nipó, el Akutagawa, que li ha permès fer el salt al mercat internacional i comptar amb excel·lents traduccions, com la de l’Albert Nolla al català. Es tracta d’una peça molt breu i bona per iniciar-se a la cultura japonesa.

dimecres, 20 de març de 2019

Florir


Perquè la vida és això:
florir amb la primavera,
brillar enmig de la foscor, 
l'Arc de Sant Martí entre la pluja,
caure i tornar-te aixecar.

Agafar-te la mà sota la manta,
esperar que tornis a casa i sentir com gires la clau al pany.
Perquè la vida era això últim.
I la vida ara és de debò.