dimecres, 14 de febrer de 2018

Desaparèixer



Li vaig dir que no deixés de mirar-me,
i mentre ho feia, els seus ulls se li empetitien mirant l'infinit.
Fins que van desaparèixer.

I amb ells vaig fer-ho jo,
com el vaixell que s'amagava en l'horitzó
i només queda present en els ulls dels qui el veien.

Només resta el record a les pupil·les,
ni tal sols s'ha processat.

I això que regnava la calma i no hi havia tempesta.

diumenge, 4 de febrer de 2018

‘La Vegetariana’, tendresa i commoció

Tendresa i commoció de segell coreà. La dona com un cos submís, amb l’obligació de satisfer desitjos, d’obeir i complir un paper marcat socialment. I, què passa si aquesta dona se rebel·la amb educació i decidint sobre la seva pròpia voluntat?

La Vegetariana és una crítica excel·lent dels valors que sembla que, cada vegada més, es van imposant en una societat sur coreana. No es tracta d’un manual, ni d’un elogi als qui decideixen no menjar carn; sinó de la despossessió de la violència i l’elevació de l’harmonia: el planeta és un, i tots pertanyem a la terra i a la comunitat. Amb la decisió de deixar de menjar carn, la Yeonghye trenca tots els vincles amb l’ésser humà com a ens animal per convertir-se en un ésser eternament vegetal.

A través de la metamorfosi que experimenta la protagonista al llarg de les pàgines, la Han Kang descriu un món patriarcal i dominant, on l’elogi als somnis i a les fantasies han de restar amagats i sense aflorar.

Guanyadora d’un dels premis més importants mundialment, el Man Booker International, La Vegetariana és una al·legoria a la naturalesa i a l’art, que s’entrellacen com les flors que el cunyat de la Yeonghye pinta sense el consentiment de la seva dona, despertant així els instints més animals i, precisament, vinculant-los en allò que ens fa essencial a les persones: l’ànima. El sexe queda desposseït carnalment.

Plena d’existencialisme, alguns han comparat la novel·la amb La Metamorfosi de Franz Kafka. Sigui com sigui, la transformació i la subjectivitat estan molt presents en La Vegetariana, de la mateixa manera que ho estan en els individus que som.

dimecres, 10 de gener de 2018

‘Just Kids’, Patti Smith i Robert Mapplethorpe


"Our lives were moving at such speed that we just kept going"

Narrativa poetitzada. Amb aquests dues paraules es podria descriure perfectamente Just Kids, el llibre on la Patti Smith narra la seva relació amb el fotògraf Robert Mapplethorpe (en castellà Éramos unos niños de l’editoria Lumen -de moment sense traducció al català-).
No cal ser una admiradora d’aquesta gran artista, cantant i escriptora per gaudir d’un dels llibres més tendres i ben escrits que es puguin trobar darrerament.

El llibre, guanyador del National Book Award i #1 New York Times Bestseller, parla de la vida en comú d’aquest dos grans artistes, apassionats i creatius, que conviuen en una gran ciutat -Nova York- en una època en procés de tranformació i psicodèlia -els anys setanta-. Així, s’acabaran instal·lant a l’Hotel Chelsea, meca d’artistes del moment i que esdevindran més tard reconeguts a gran escala, de la mateixa manera que també ho seran ells dos.

L’Allen Ginsberg i l’Andy Warhol són dos d’aquests artistes que estan presents a Just Kids sense ser-hi. De la manera que també hi són nombrats altres escriptors, poetes, pintors, músics o actors (Jimi Hendrix, William Burroughs, Jackson Pollock, John Lennon, Susan Sontag, Bob Dylan...) com a consqüència del profund coneixement de l’entorn artistic que té la Patti Smith.

El llibre ens tranporta a les fotografies en blanc i negre de Mapplethorpe, sovint titllat d’obscè i pornogràfic, i medita sobre les tipologies d’amor que poden existir entre dues persones. Just Kids ens parla de dimonis interiors i, per sobre tot, de la creativitat com a mode d’expressió.

Per anar obrint gust de boca abans de llegir Just Kids mire les fotos de The Robert Mapplethorpe Foundation.

dimecres, 27 de desembre de 2017

La ironia de ‘Les generacions espontànies’


La ironia és una de les figures retòriques més fascinants que existeixen. La capacitat de l’ésser humà d’expressar una intenció o idea utilitzant justament el llenguatge contrari i fer-ne d’això un retret o una burla, no deixa de ser, si més no, interessant.

Com s’ha dit més d’una vegada, els catalans tenen un sentit de l’humor irònic i peculiar. D’aquí, per
exemple, que a casa nostra triomfessin fa anys sèries com Els JovesThe Young Ones- o L’Escurçó NegreBlackadder-, a banda del més que reconegut Mr. Bean. En la ironia hi trobem, sobretot, referents cinematogràfics britànics. Més recentment també va triomfar a Catalunya Little Britain, i a casa nostra vam fer alguna cosa similar amb la producció Vinagre. Més tard han arribat sèries on el fil entre la ironia i l’humor és difícil de traçar, com El Crac (els gèneres han mort!).

En la literatura passa una cosa semblant. Les obres humorístiques de Tom Sharpe, i en especial les aventures del seu personatge Wild, han format part de l’imaginari català i en són només un exemple. A banda, aquí mateix hi tem tingut escriptors irònics tan magnífics com Pere Calders o encara podem gaudir de narracions extravagants o surrealistes com les de Quim Monzó.

Seguint aquesta estela, una de les darreres troballes ha estat la Mar Bosch i la seva segona i darrera obra: Les Generacions Espontànies. Amb moltes dosis d’humor i una ironia finíssima i intel·ligent, el llibre desgrana les aventures laborals i les vivències de l’Eva, que voreja els trenta, i es presenta a una entrevista de feina. A partir del seu Curriculum Vitae anirem descobrint aquest personatge tan peculiar que ens farà, sobretot, riure. Algú es pot sentir identificat amb les seves dèries i els seus impulsos, i la majoria hi reconeixerà un retrat impecable de la precarietat laboral que pateix la generació dels nascuts als anys 80. Tot sense victimismes, només amb la ironia i l’humor com a clau de l’èxit. (I val a dir que la protagonista, com una servidora, és nascuda a Palamós...!)

dijous, 2 de novembre de 2017

‘Aquest deu ser el lloc’, fragilitat elegant


Si l’elegància literària existís com a tal, Aquest deu ser el lloc en seria un dels màxims exponents. La clau d’aquesta no és només l’aclamada escriptora Maggie O’Farrell, sinó en Marc Rubió, el traductor en català. Sota una supervisió i edició acurades (l’altra editorial), si amaga un del llibres més reflexius i ben escrits que he llegit darrerament. 

La història íntima d’en Daniel Sullivan i la Claudette Wells és atractiva i seductora a parts iguals. El paisatge -Donegal, Irlanda, no podria ser altre lloc- l’embocalla fins al punt que les accions són indestriables del seu entorn. Ens sentiríem igual com a lectors si la història passés, per exemple, en un poble de semblança inhòspita de Baviera?

Aquest deu ser el lloc és una novel·la íntima, introspectiva, que analitza, sense prentendre-ho fermament, el pes del passat i les decisions que un mateix pren conscient o inconsicentment.

La fragilitat de l’essència humana es fa palesa en la vida de la Claudette: una exestrella de cinema que decideix fugir de tot i viure aïllada de la civilització. Però també es fa palesa amb en Daniel, més proper a la vida de qualsevol lector corrent: perdut i abatut, deixa enrere un divoci i dos fills per començar des de zero en un altre lloc. Un lloc que possiblement sigui el que ha de ser.

Aquest deu ser el lloc, a través de flashbacks temportals delimitats, parla de renúncies i d’il·lusions, de pèrdues i retrobades. Parla, en difinitiva, del lloc que tots busquem al món.