L'últim home que parlava català

Carles Casajuana a L’últim home que parlava català trenca totes les expectatives que un es podia imaginar. No es tracta d’un llibre pla, amb la típica història de desenvolupament nus i desenllaç que narra la vida d’un sol personatge (en aquest cas l’últim home que parlava català), sinó que la novel·la entrecreua més d’una visió del món i diversos personatges: dos novel·listes molt diferents i una dona cansada d’esperar.

El llibre és ideal pels amants de la llengua i la lingüística i pels que, com el mateix Rovira, un dels protagonistes de la història, un novel·lista que està escrivint un llibre que dóna títol al llibre que ens ocupa, creu que el català és una llengua molt fràgil que si entre tots no lluitem per conservar-la està condemnada a morir: "Tal com van les coses, el català està condemnat, d'això no n'hi ha cap dubte. Però pel cap baix trigarà dos o tres segles a desaparèixer. Una llengua no mor en vint-i-quatre hores, com les papallones". Agafant-se a aquesta tesi, Rovira i Balaguer, els dos personatges masculins principals, s'endinsaran en discussions apassionants on debatran el futur de la llengua de Catalunya. Precisament perquè Rovira és un d'aquells catalans de soca-rel i perquè Balaguer és un català "descafeïnat", d'aquells que es consideren catalans però a l'hora escriuen en castellà. La novel·la doncs, està molt ben emmarcada dins l'enquesta d'usos lingüístics de la població 2008 que es va presentar aquesta mateixa setmana i on es diu que el 55% de la població té per llengua inicial el castellà i el 31,6% el català, seguit de l'àrab i el romanès entre altres.

No obstant, L'últim home que parlava català no només parla de qüestions lingüístiques i culturals, sinó que exposa la problemàtica del mobbing, per desgràcia molt freqüent a determinats barris del centre de Barcelona, on passa l'acció de la novel·la, i que aquests darrers anys ha omplert pàgines de diaris.

Carles Casajuana ha sabut trobar una forma original d'explicar una història que a simple vista pot sembla monòtona però no ho és, i m'agradaria pensar que per això aquesta novel·la ha guanyat el Premi Ramon Llull 2009.

La pell freda

Després de set anys, ha caigut a les meves mans la més que recomanada novel·la La pell freda (La Campana, 2002) d’Albert Sánchez Piñol. Doncs bé, a mi m’ha semblat una novel·la més. Fins al punt que al principi hi vaig trobar algunes semblances amb la Guerra del Móns d’Orson Wells. Dóna la sensació que l’autor no acaba de saber com resoldre la trama, i acaba la novel·la d’una forma molt poc satisfactòria, com si l’argument se li escapés de les mans. Sense dubte, el millor del llibre és la transformació que pateix el personatge d’en Batís Caffó. L’argument de la novel·la es pot trobar fins i tot a la viquipèdia. Tracta d’un excombatent irlandès que amb l’excusa de fer d’oficial atmosfèric, decideix aïllar-se en una petita illa de l’oceà Atlàntic. Aquí conviurà amb Caffó, l’únic resident d’aquest reducte de terra, i plegats lluitaran contra els monstres que els assetgen cada nit. La solitud que pateix el protagonista fa que redescobreixi la por, l’amistat, l’odi i l’amor. Tot i no tractar-se, des del meu punt de vista, d’una novel·la tant brillant com ens volen fer creure, sí que si nota una vesant antropològica molt marcada (ja que el seu autor és antropòleg) i això la fa versemblant. Està per veure com es resoldrà la pel·lícula, que com es va anunciar fa un parell de setmanes, es preveu que es comenci a rodar a l’abril o el maig de l’any que ve. Aquesta, que es dirà Cold Skin en versió original, estarà dirigida per David Slade i l’adaptació de la novel·la anirà a càrrec de Jesús Olmo. La veritat és que com a pel·lícula també pot arribar a triomfar, ja que visualment té molts elements idonis: efectes especials, monstres, una illa deserta.... La pell freda sobretot serà recordada perquè va obrir les portes a Sánchez Piñol, que més tard ha publicat Pandora al Congo i Tretze tristos tràngols.

'Home'

Més de 180 països, segons El País, van estrenar ahir, 5 de juny, la pel·lícula Home (Casa). Entre ells hi havia Catalunya, on el documental es va poder veure a partir de la mitjanit pel Canal 33. Alguns lloc públics com Times Square a Nova York o Trafalgar Square a Londres van instal·lar pantalles gegants per retransmetre'l en motiu del Dia Mundial del Medi Ambient. La pel·lícula, amb imatges de Yann-Arthus Bertrand (conegut per les fotografies publicades a La Terra Vista del del Cel) i produïda pel francès Luc Bresson, pretén sensibilitzar sobre el deteriorament del medi ambient del planeta i per això es va fer una posada en escena mundial tant espectacular. Per Internet també es pot veure la pel·lícula sencera en alta definició (http://www.youtube.com/homeprojectes) i botigues com la FNAC, també des del dia 5 de juny, la tenen a la venda. El documental emociona, i el regust amarg que deixa a l'espectador després dels, aproximadament, 90 minuts que dura, no té perdició. De la mateixa manera que tampoc en tenen les magnífiques imatges del planeta, ara que sembla que s'hagin tornat a posar de moda els programes gravats des de l'aire, com fa actualment, salvant les distàncies absolutament, TV3 amb El Paisatge Favorit de Catalunya (un format comprat a la BBC, Britain's Favourite View) que la Televisió de Catalunya no ha sabut gaire com resoldre, ja que la versió anglesa li passa la mà per la cara.
Tornant però al, més que recomenable, documental Home, aquí us en deixo el tràiler perquè aneu obrint boca abans de veure'l sencer. Perquè, sincerament, s'ha de veure.

Després del dentista

"Això és la realitat?", pregunta en David des del seient del darrera del cotxe. A hores d'ara la majoria de gent haurà vist el famós vídeo d'un nen que, encara sota els efectes de l'anestèsia (hores abans havia anat al dentista a treure's una dent) fa preguntes sense sentit al seu pare mentre aquest el filma amb la seva càmera de butxaca. Precisament va ser el seu pare qui va penjar el vídeo del seu fill al youtube i, després de veure que en poc dies el vídeo havia acumulat milions de visites, va decidir muntar un negoci (n'hi ha que veuen possibilitats de negoci a tot arreu). El negoci en qüestió consisteix en vendre samarretes amb algunes de les frases cèlebres que va deixar anar el seu fill sota els efectes de l'anestèsia. Per fer-ho, el seu pare ha creat un blog, anomenat David After Dentist (nom amb el qual es coneix el vídeo per la xarxa) des d'on també si pot veure fins i tot una paròdia del vídeo del seu fill.

Aquí el vídeo per als que encara no l'hagin vist!


I aquí algunes de les paròdies...
David after the divorce


David after Donuts

L’edifici de la Fundació Miró es troba amenaçat pel canvi climàtic

Tot i que ja no és notícia, m'ha sorprès assabentar-me aquest darrer mes que la Fundació Miró de Barcelona estés inclosa des del 2007 entre els 100 monuments més amenaçats del planeta. Així ho explica una llista que s’elabora cada dos anys des de 1996 pel Fons Mundial de Monuments. L’edifici de l’arquitecte Josep Lluís Sert, inaugurat el 1975, és l’única construcció espanyola de la sèrie i la més jove, que per primera vegada té en compte l’amenaça del canvi climàtic.
L’edifici de la Fundació segueix els principis de l’arquitectura racionalista, amb espais distribuïts al voltant d’un pati central, característica típica de l’arquitectura mediterrània. Sert va idear un espai on la il·luminació natural i el trànsit de persones són molt importants. D’aquesta manera, com que l’edifici s’organitza al voltant d’un pati central, el visitant no passa mai dues vegades per la mateixa sala. L’estructura, de formigó vist pintat de blanc, està oberta al paisatge i a la ciutat de Barcelona. En part a causa del seu emplaçament, ja que es troba al Parc de Montjuïc, en uns terrenys que van ser cedits inicialment per l’Ajuntament de la ciutat. Però on l'amenaça del canvi climàtic es pot veure clarament, és, precisament, en forma d'humitats al formigó.
Des d’un principi l'edifici ja va ser pensat per albergar l’obra de Joan Miró i va ser el primer museu d’art contemporani de tot l’Estat. La seva concepció va representar un punt de ruptura i d’avantguarda, tant des del punt de vista arquitectònic com des del funcional. Jaume Freixa va dirigir les dues ampliacions que s’hi han fet, els anys 1987 i el 2001, sempre seguint els dibuixos originals del mateix Sert.
L’arquitecte, gran amic de Joan Miró, va fundar el Grup d’Arquitecte i Tècnics Catalans per al Progrés de la Arquitectura Contemporània (GATCPAC), que més tard absorbiria els grups basc i madrileny i passaria a anomenar-se GATECPAC. En un viatge a París, el 1928, va conèixer a Le Corbusier, amb qui va col·laborar durant varis anys i de qui es va influenciar. El 1937, juntament amb Luis Lacasa, va construir el Pavelló de la República Espanyola per a l’Exposició Universal de París. Però després de la Guerra Civil es va exiliar als Estats Units on va ser professor d’arquitectura a la Universitat de Yale i degà de l’Escola de Disseny de la Universitat de Harvard. A més de realitzar diversos projectes per Estats Units, a Barcelona també hi va fer anys abans el Dispensari Antituberculós i l’Edifici d’Habitatges del carrer Muntaner. Tot inidica però, que aquestes últimes construcciones estan en més bon estat, i potser l'únic que han de patir és la deixadesa púbica.

El Silicon Valley del futur

Super-Cannes, de l’escriptor J. G. Ballard, pot ser per alguns una novel·la de ciència ficció. Per altres, inclòs l’autor, “un retrat de la psIcologia del futur”. Sigui com sigui, la novel·la rememora un exemple ben clar i ben real com és el complexe Silicon Valley. En aquest cas però, portat a l’extrem.

Edèn Olímpia és un conglomerat multinacional que alberga les oficines centrals d’empreses tant importants com Siemens, Unilever o Carrefour, on els seus treballadors fan llargues jornades laborals i on gaudeixen de residències proporcionades per la mateixa empresa. “En certa manera, és un enorme experiment sobre com produir el futur en un hivernacle”, com explica un dels personatges de la novel·la.
L’aparent tranquilitat d’aquest complexe situat en un turó de Cannes, a la Costa Blava francesa, es veurà truncada per l’arribada de la doctora Jane i, especialment, pel seu marit, Paul Sinclair. Aquest, convalescent a causa d’un accident d’aviació de la RAF (forces aèries de les quals també va formar part Ballard) es dedicarà a investigar pel seu compte tot el que envolta la misteriosa mort del doctor Greenwood, amic personal i càrrec que ocupa actualment la seva dona a Edèn Olímpia.
L’extrema seguretat del complexe, sumat a la falta de relacions afectives entre els que hi habiten, són algunes de les característiques que commouen el lector en la descripció d’aquest lloc oníric creat per l’escriptor. D’aquesta manera, es trama un ambient misteriós i de suspens que enganxa fins a l’última pàgina del llibre.
En aquesta obra es pot percebre el Ballard surrealista amant de pintors com Dalí, Delvaux o Magritte i vinculat als moviments avantguardistes dels seixanta. O també si pot percebre certs detalls autobiogràfics, com a la majoria de les seves novel·les. Encara que l’autobiografia per excel·lència continua essent L’Imperi del Sol (1984), portada a la pantalla per Steven Spielberg.
Super-Cannes narra una petita societat obessiva, violenta i, sobretot, alineada. Però per damunt d’això, Ballard fa reflexionar sobre el futur que ens espera en una societat hipertecnològica i adicte a la feina.

La història d’una dona

“Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s’atansa m’estaré quieta aquí dies i dies...”. Maria Barbal explica a Pedra de tartera la trajectòria d’una dona des de principis de segle fins als anys seixanta. Ambientada al Pallars, on va néixer l’autora, la novel·la repassa alguns dels grans esdeveniments de la història recent del país: l’adveniment de la República, la Guerra Civil i els primers anys de la dictadura franquista.
La Conxa, la cinquena de sis germans, filla d’una família pobre de pagès, es veu obligada a anar a viure amb els seus oncles al poble de Pallarès a causa de la situació familiar. Aquí hi passarà la major part de la seva vida, fins que la duresa del treball del camp l’obligarà a ella, ja a les acaballes de la vida, juntament amb el seu fill i la dona, a migrar cap a Barcelona, on passaran a ocupar-se d’una porteria. “Havia sentit parlar de Barcelona, del mar, fins i tot de Madrid, del rei. Tot plegat em semblava un conte vora el foc, com els que explicava el pare”.
La vida de la Conxa és com la que van viure tantes altres dones durant aquells temps: treballar al camp, portar una casa, ajudar els vells... fins al punt que la protagonista es resignarà a assumir el que diu la seva tia Ermita: “val més un tros de pa sec que qualsevol cosa per fer bonic”. El Jaume, l’amor de la seva vida, li farà canviar la perspectiva de les coses. Però, dissortadament, aquesta felicitat que s’exemplifica en els balls de la festa major del poble, un dia desapareixerà.
Amb aquesta novel·la tant tendra, Maria Barbal va guanyar el Premi Joaquim Ruyra el 1984 i el Premi Joan Crexells el 1985. Les seves obres, de gran qualitat literària, l’han fet situar al costat dels més grans de la literatura catalana. Pedra de tartera, en aquest cas, no té res a envejar a històries tant emblemàtiques com la Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Es tracta, per sobre de tot, d’un llibre que no passa de moda.