dimecres, 28 de setembre de 2016

Ahir vaig fer trenta anys

Ahir vaig fer trenta anys. I avui, tot i no haver fet cap festa descomunal nocturna, tinc ressaca. Molta ressaca. Ressaca de pensar que la vintena s’ha esfumat, la maduresa s’apropa i no hi ha música, llums, ni res que amenitzi el que vindrà. Només, com fins ara, alcohol barat, de garrafó, sangria Don Simón que enganya els paladars.

Faig balanç dels vint-i-nou i de com les coses canvien amb els anys. O potser no tant. Seguim igual que als vint i seguirem igual a principis dels trenta: fent festes d’alcohol barat i pizzes Casa Tarradelles.

Estudis, màsters, idiomes i doctorats. Endeutar-nos fins les celles per poder pagar aquell curs que ens obrirà les portes. Unes portes giratòries on rodes i rodes fins acabar marejat, sortir per on has entrat i caure estès a terra, mirant un cel més brut del que estava fa uns anys, i pensant que no saps si t’agradaria que els teus fill visquessin en aquest món occidental brut, amarg, i ple de CO²...


Amb estudis, idiomes i una suposada gran feina, miro com enfocar els trenta sense intenció de repoblar, pensant en un futur prometedor per endavant sense barreres de cap tipus, egos, ni promeses. On ens deixin (i m’incloc) créixer a la feina, a la vida i contribuir a un món millor, just, i amb esperança. Brindem pels trenta i el futur, però, sobretot, brindem per la ressaca!


dijous, 15 de setembre de 2016

Barcelona ‘A punt d’Estrena’

A principis d’any, la Maria Carme Roca tornava a l’escena amb A punt d’estrena, guanyadora més tard del VI Premi L’Illa dels Llibres.

Amb un llenguatge exquisit i un context històric excel·lentment documentat, ens explica la història de l’Eulàlia, una noia ingènua i delicada que anirà madurant amb el lector. De rerefons hi ha la història de Barcelona i de la postguerra, on tothom pretenia aparentar el que no era: estatus social, ideologia... I es procurava no fer escàndols pel “què diran”.

L’Eulàlia... Ai l’Eulàlia! De nena tenia un somni: ser maniquí. I la seva carrera professional passarà de ser dependenta a Can Jorba a treballar per dissenyadors com Manuel Pertegaz.

Maria Carme Roca fa un repàs per la història dels carrers de la capital catalana i de les seves botigues emblemàtiques. No és gens casual, doncs, el paper que hi juga Can Jorba, les anades i vingudes de la família Rovira entre Barcelona i Manresa, i el paper del món rural com a desconnexió, però niu de xafarderies i contraban, que a la novel·la serveix com a indret de fugida.

Entremig uns personatges peculiars però comuns de l’època, entre els anys 40 i 50, com en Tomàs, en Jaume o en Miquel. Joves de diverses ideologies i classes socials però amb uns ideals més comuns del què es pensen.

A punt d’estrena és un homenatge al món de la costura, no només de l’alta costura, sinó de la costura prêt-à-porter, i d’aquelles mares i àvies que cosien com els àngels i ens van intentar transmetre els seus coneixements de labors, a més d'insistir-nos en que compréssim roba de qualitat, d’aquella que dura i dura, i només s’han de desfer o allargar vores segons anem creixent.


A punt d’estrena és un llibre amb uns personatges que creixen de la mà del lector; un llibre que anirà passant de generació en generació per transmetre uns coneixements històrics que, a vegades, ens queden massa lluny, com el món de les labors i de Can Jorba.

dijous, 26 de maig de 2016

Matins plujosos


M’agrada despertar-me aviat, mentre els pares dormen, i sense fer soroll anar a la saleta de la televisió. A vegades em connecto a l’ordinador a xatejar amb els amics, perquè, de moment, els pares encara no em volen comprar un mòbil.

Estic molt indignat, perquè molts dels meus companys ja tenen mòbil des d’aquest any. El fan servir perquè els seus pares els puguin trucar mentres estan a entrenu i tenen grups de WhatsApp on parlen de les seves coses. I jo, quan arribo a classe, moltes vegades no m’enteru de res. En Lucas s’ha enfadat més d’un cop, perquè ell tampoc té mòbil i diu que ens fan boicot expressament, però jo no ho crec, perquè bé que ens conviden a les seves festes d’aniversari!

I dies com avui, que puc llevar-me aviat mentre els pares dormen i a fora hi plou moltíssim, aprofito per xatejar amb en Jordi, en Jan i en Lluís desde el xat del correu electrònic de l’escola que té cadascú. O miro la tele, que hi fan alguns d’aquests programes que a la mama no li agrada que miri. A vegades, fins i tot miro les notícies. Perquè de gran vull ser periodista. M’agrada explicar històries i veure com ho fan amb els micros i les càmeres.

Avui que no hi ha cap dels meus amics connectats a l’ordinador, i no fan cap sèrie interessant a la tele, em poso a fer zàping de canal a canal. A casa sempre mirem TV3, però a mi m’agrada Discovery Channel, Paramout, Divinity... i els canals que ens fan riure i podem comentar amb els amics, perquè tots els miren.

Deixo un rato el canal que fan notícies. I mentre a fora plou i els pares dormen, escolto el que diuen amb les lletres de “ÚLTIMA HORA” que van apareixemt a sota les imatges.
Un avió que volava de París i anava cap a Egipte ha desaparegut del mapa i no saben on és. Com a les pel·lícules de ficció que a vegades he vist. 

Com que ara a classe, a sisè de primària, comencem a aprendre els països i les capitals, ja sé més o menys situar els països al mapa quan parlen a les notícies. Tot i que a vegades encara em lio amb alguns, com amb Tanzània i Tasmània. Sempre haig de pensar amb el Dimoni de Tasmania dels dibuixos. 

La mama quan veu aquestes notícies d’avions desapareguts sempre diu:
- “Pobra gent, quina por; aquest estiu anirem de vacances a França o a Portugal, així hi podem anar amb cotxe i ens estalviem tot aquest mal tràngol”.

Però, la veritat, a mi anar amb cotxe m’avorreix moltíssim. El papa es pensa que encara tinc cinc anys i sempre vol cantar cançons per fer-se el simpàtic. “Però pare, en tinc dotze, ja!”. En canvi anar amb avió és divertit. Veus gent, les hostesses sempre em regalen coses... I, quan arribo al cole al setembre, ho puc explicar. En Lucas queda impressionat dels viatges que fem. Ell diu que un dia vol anar a Nova York a veure la NBA (com si no la fessin per la tele!).

Ara parlen del bullying. Quan era petit pensava que era algo de la cuina, com fregir, bullir, posar al forn. Però és veu que no. La mama a vegades en parla amb el papa però a mi mai no me'n diu res. Per això em pensava que tenia alguna cosa a veure amb els grans. La presentadora diu que és el segon nen d’aquesta setmana amb dotze anys que s’ha suïcidat perquè els seus companys l’assatjaven.

- Ostres, què és això d’assatjar?

I continua explicant que li enviaven WhatsApps amb insults. Els pares del nen no ho havien detectat i, abans de llençar-se pel balcó, el nen ha deixat una nota explicant perquè ho ha fet. 

Carai! -penso-.  Vaig a trucar a en Lucas i a dir-li que no ens fan boicot, que millor no tenir mòbil per si de cas...

- Mira! Ara es connecta al xat, aprofitaré per dir-li ara que en Lluís, en Jordi i en Jan no ens senten, que a vegades són molt raros.


dimarts, 10 de maig de 2016

Proverbis i inspiració: #andaveycrea


Primer van ser els proverbis, després les frases cèlebres de filòsofs clàssics com Sòcrates i Plató, més tard van popularitzar-se les dites de cantants reconeguts com Frank Sinatra o John Lennon i, a partir d’aquí, ja tothom va atrevir-s’hi. El vídeo de Steve Jobs fent un discurs de graduació als alumnes de la Universitat de Stanford amb el seu Stay Hungry, Stay Foolish va esdevenir viral. El proverbi s’apoderava de la imatge i passava a fer-se vídeo. Es van popularitzar els TED com a Ideas worth spreading i empreses com Mr. Wonderful feien de la frase inspiradora el seu negoci. 

Mentre passava tot això, Twitter, l’eina de microblogging que ja no necessita ni presentació, anava agafant més i més força. A la vegada que els coach, i accions com Action for Happiness (una iniciativa interessantíssima iniciada al Regne Unit que us recomano totalment) es popularitzaven.
Ara, les xarxes socials ja són imprescindibles a les nostres vides; ja no només per informar-nos, sinó per fer networking, relacionar-nos i, sobretot, inspirar-nos i deixar anar el nostre “jo” més autèntic (encara que alguns l’utilitzen per emmascarar-se). I en Franc Carreras és una d’aquesta persones que ha sabut donar una utilitat extra aquesta nova eina.

Amb més de 110.000 seguidors a Twitter, aquest ex-directiu de Sony Music a Nova York i actualment consultor, mentor de start-ups i professor de màrqueting a ESADE, ha fet del seu compte @franccarreras la seva carta de presentació. Twitteja sobre noves tecnologies, lideratge digital, màrqueting i, sobretot, ha fet de l’etiqueta (hastag en argot twittaire) #andaveycrea el seu segell personal.

I com que “qui sembra, recull”, ha recollit les 99 frases amb hastag #andaveycrea més compartides a twitter en un llibre titulat, com no, #andaveycrea (la frase 100 la deixa que l’escrivim nosaltres mateixos).

Es tracta d’un llibre molt àgil, a primera vista senzill. Però, com amb tot, l’èxit rau en la senzillesa de les petites coses ben fetes. Ben fetes perquè és un llibre auto-editat i auto-il·lustrat amb Notegraphy, una App que permet “tunejar”, donar forma, color, etc. els escrits a les xarxes socials. Sí, una App ideal per fer marca digital.

#andaveycrea es tracta doncs d’un clar exemple de que en Franc Carreras sap de què parla: és un self-made man digital en tota regla. I no cal dir que el passat Sant Jordi #andaveycrea va triomfar: senzill, barat, però bon regal assegurat!



dijous, 5 de maig de 2016

Lletres i afonia


Es mira el paper una vegada i una altra. Dóna copets amb el bolígraf negre sobre la taula. Busca algun error que no acaba de trobar. Fa setmanes que s’asseu a la mateixa hora a la cadira, a mig matí, per acabar d’arrodonir aquesta novel·la que fa més d’un any que escriu. Però no hi acaba de trobar el ritme; hi ha alguna cosa que no li encaixa. S’imaginava un final més rodó, més incisiu, que no deixés indiferent. I ara s’ha emportat un desengany: més d’un any amb la constància d’asseure’s a la taula del menjador per escriure aquesta història que tenia al cap i ara troba que no se’n surt. Per això, no pot deixar de donar copets amb el bolígraf buscant un final més punyent que no s’imagina. En un full a part enumera possibles sinònims de “morir” que li puguin servir per donar més força a la història: donar mort / traspassar / dinyar-la / estirar la pota. I si hi escriu matar / estrangular / assassinar / rematar?. Cap li serveix. Pensa que potser no sap prou vocabulari, que no domina el llenguatge tant com es pensava quan va començar a escriure. Moltes vegades es sobrevalora.

S’aixeca i va fins a la cuina. Obre la nevera, agafa l’ampolla d’aigua, i se’n serveix un got. Beu aigua freda, ben freda, que li regalima coll avall. Sap que no hauria de beure aigua tant freda; després li fan mal les dents, amb aquest esmalt tant prim i sensible com té. I el coll, sempre es queixa de mal de coll. Per això, abans de res, quan torna a asseure’s davant el paper, es posa un caramel de llimona i mel a la boca que sempre porta a la butxaca per l’afonia.

A vegades s’encén una barreta d’encens, sembla que així es relaxa i li costa menys concentrar-se, com si fos un mètode infal·lible contra el bloqueig o la ment en blanc de l’escriptor. Però avui no ho ha fet, no en té ganes. S’ha assegut davant el paper d’una revolada, com un acte reflex i automàtic. Té ganes d’acabar d’una vegada per totes aquest novel·la que li ocupa massa temps. Ni tant sols s’ha pres la molèstia de posar el telèfon mòbil en silenci. No creu que ningú la truqui aquestes hores: la gent a mig matí treballa i no està per romanços. Poca gent hi ha com ella, que es pot agafar un any d’excedència per escriure. Per això se sent una privilegiada, no vol defraudar els altres i necessita acabar la novel·la el més aviat possible. Massa pressió mental i se li estan acabant els estalvis.

Repassa de nou el paper. No troba sinònims ni què hi falla a la història. Deixa el bolígraf al costat i el mira. I el veu negre, tot negre, com la seva novel·la de morts. Sense adonar-se’n, la constància d’escriure li ha matat les idees. Però avui, de sobte, sona el telèfon i se li han acabat els carmels de llimona.