Via de tren

El Curiós Incident del gos a mitjanit

En Christopher té quinze anys i pateix una forma lleu d’autisme. No li agrada el color groc ni el marró, però li encanta el color vermell. Per això si veu quatre cotxes vermells seguits fan que sigui un bon dia, cinc cotxes vermells un súper bon dia i quatre cotxes grocs un dia negre. No li agrada que el toquin i l’apassionen les matemàtiques. De gran vol ser astronauta o físic. Quan troba en Wellington mort, el gos de la seva veïna, decideix inciar una investigació per esbrinar qui l’ha matat. Perquè en Christopher troba més afinitat amb els gossos que amb les persones, ja que, segon ell “sempre saps què pensa un gos” perquè “tenen quatre estats d’ànim: content, trist, emprenyat i concentrat”. A més, “són fidels i no diuen mentides”.
En Christopher és el protagonista d’El Curiós Incident del gos a Mitjanit, una excel·lent novel·la publicada el 2003 i traduïda al castellà i al català. El tipus de narració del llibre (com si es tractés d’un llibre infantil) i el seu humor tant fi, han fet que guanyés diversos premis i que fos qualificada per la crítica com una novel·la “superba”.
El Curiós Incident del gos a Mitjanit és la primera novel·la per a adults de Mark Haddon (que abans era més conegut per les novel·les dirigides a un públic infantil). Un llibre curt i fàcil de llegir que explica la vida dels adults des d'una visió ben diferent i del que se n’espera una versió cinematogràfica. Després d’aquesta primera incursió, Haddon va publicar el 2007 Un petit Inconvenient. Però, per aquells que, com jo, us hàgiu despertat tard, no espereu gaire més a llegir-lo!

The Time Traveler's Wife

Novel·la romàntica i alhora novel·la de ciència ficció. La primera obra d’Audrey Niffenegger, The Time Traveler’s Wife (La mujer del viajero en el tiempo, de la qual no hi ha traducció en català) engloba aquests i altres gèneres literaris.
The Time Traveler’s Wife, publicada en anglès el 2003, explica la història d’un home, el bibliotecari Henry DeTamble, que pateix un desordre genètic que el fa viatjar en el temps de manera impredictible. Aquest comença a viatjar a la infància de la Clare, la que és i serà la seva dona, i li diu que en el futur es casaran. Això fa que els dos visquin una història d’amor diferent, i de la qual la Clare s’haurà d’acostumar a les absències del seu marit.
Tot i les dificultats inicials que va tenir Niffenegger per publicar la novel·la, un cop superat el primer esglaó, el llibre es va convertir en un best-seller.
L’argument de la història és molt original i, només per això, ja val la pena llegir-la. No obstant, a vegades l’autora fa algunes incongruències temporals.
Abans de la publicació de la novel·la, la productora que pertanyia a la Jennifer Aniston i a Brad Pitt en va adquirir el drets. El 2007 es va començar a rodar. Finalment, l’agost passat, es va estrenar la pel·lícula als Estat Units amb no gaire bona crítica dels experts, que la titllen de massa melodramàtica. En espanyol la pel·lícula s’ha traduït per a Te amaré por siempre i tot i que s’havia dit que a Espanya s’estranaria a final d’aquest mes de gener de 2009, tot fa pensar que la pel·lícula sortirà directament en DVD.

Aquí el tràiler:

Optimisme a la xarxa

En temps de crisi sempre va bé que algú et recordi que no tot va malament. I això és el que ha fet aquest diumenge un petit apartat de tendències del Magazine de La Vanguardia. Sota el títol "Optimismo anticrisis" la Lina Aguirre, qui normalment firma aquesta petita secció, ha recollit un seguit de pàgines web que donen bones notícies i insipiren una actitud positiva.
Entre aquestes si pot trobar Optimist world (amb notícies curioses), Good News Network o La Gaseta de les Bones notícies.
La majoria de pàgines que es recomanen a l'article però són escrites en anglès. És que són els angloparlants els més optimistes? O és que els altres estem molt pitjor? Deixo la proposta a l'aire, ja que m'agradaria imaginar-me un diari fet de notícies bones, curioses i que insiten a l'optimisme fet en castellà (pensant que és un dels idiomes majoritaris i que tindria més sortida). Però, per descomptat, encara estaria molt millor un diari amb aquestes característiques fet en català (així a més del seny i a la rauxa, als catalans ens caracteritzaria el bon humor més enllà de que som persones "bordes", com diuen alguns). Deixo, doncs, la proposta a l'aire per si algun grup editorial (normalment els qui tenen els diners i els mitjans) s'anima a posar-ho en pràctica.
Mentresants a pensar que en temps de crisi no tot són males notícies!

Els jugadors de whist

Per la majoria de crítics, Els jugadors de whist de Vicenç Pagès Jordà és un dels títols més importants de l'última dècada. La novel·la, situada a l'Alt Empordà i, especialment, a la capital de la comarca, Figueres, narra la vida d'en Jordi a partir d'un esdeveniment que a ell i els seus amics els canvia la vida.
En aquest últim llibre, Vicenç Pagès explica molts bé les crisis existencials que pateix el personatge (que ja ratlla la cinquantena) i fa un retrat contemporani envejable.
Les citacions musicals, fílmiques i literàries són constants als llarg de les més de 500 pàgines, la qual cosa denota que Vicenç Pagès és molt més que un escriptor, és una mena de "filòsof cultural", si em permeteu la invenció del terme.
Després d'haver escrit una desena de llibres, entre ells contes, assajos i novel·les, és sobretot amb Els jugadors de whist que aquest escriptor figuerenc ha començat a ser conegut i a sortir als mitjans com a tal.
A Els jugadors de whist "tots els personatges són ficticis, però la majoria dels diàlegs són reals", segons l'escriptor. Declaració que, mentre anem llegint ens adonarem que és més que certa, ja que, tot em fa pensar que la novel·la té més d'autobiogràfic que el que un mateix voldria.
D'aquesta manera doncs, és una novel·la recomanable pels que, com en Jordi, també ratllen la cinquantena, tenen dubtes existencials i temps per dedicar a la lectura (ja que és un d'aquells llibres que no llegeixes d'una tirada, sinó que els has d'anat paint a poc a poc).

Beure grasses

L'estiu passat, el Departament de Salut de Nova York va posar en marxa una campanya per donar a conèixer la gran quantitat de calories buides que porten moltes de les begudes gasoses. La campanya va començar amb pòsters al metro, tríptics... al quals se'ls hi ha afegit un vídeo molt explicatiu. És normal que aquest no deixi indiferent especialment els americans, ja que a causa de les begudes gasoses la població estatunidenca conumeix una mitjana de 200 a 300 calories de més al dia que fa vint anys, segons el Govern de Nova York. A això si ha de sumar el resultat d'unes enquestes fetes pel mateix Departament on s'evidencia que des del 2007 més de dos milions de nova yorquesos beuen, com a mínim, una beguda d'aquest tipus al dia. Tot i així, no crec que la campanya afecti molt begudes com Coca-Cola o Pepsi...

Sobre la parella

“És mentida que l’amor no duri per sempre. L’amor es manté inalterable al llarg dels anys. Aquest és el drama, precisament. És una qüestió que pertany a l’àmbit de la física. Com l’energia o la matèria, la quantitat d’amor que sentim no augmenta ni disminueix. El que ocorre és que el dirigim cap a objectius diferents. El nen s’estima molt a ell mateix perquè no hi ha ningú més. Aquest amor es va repartint quan descobreix els pares, els germans... Créixer vol dir aprendre a ressituar aquesta energia sentimental. És com un capital que es manté estable, al marge d’interessos i inflacions. L’adolescent retira gran part de l’amor dels pares i el reinventeix en amics. Tenies raó quan deies que l’amor és massa important per deixar-lo en mans d’una sola persona. Enamorar-se és arriscar-se a fer fallida, ja que tota la inversió es concentra, i potser en algú que no és prou solvent. La resta del món desapareix, els amics i un mateix i tot, que deixa d’estimar-se. Quan estem en parella estimem menys els pares, quan arriben els fills estimem menys la parella.”

“El matrimoni és l’oportunitat que la societat ens dóna per observar en detall la degradació de la persona que estimem: la degradació física, però també moral i, si tens prou paciència, intel·lectual. Aquest és potser el millor estímul per no separar-se. L’oportunitat de viure l’envelliment de tant a prop resulta massa temptadora.”

“No hi ha solució, sinó dissolució. En una parella tot resulta nou, provisional, qualsevol iniciativa és ben rebuda. En un matrimoni tot succeeix per enèsima vegada, el costum governa, qualsevol canvi és empitjorar. Una parella és un pròleg brillant, una aproximació brusca i dolça entre cadells; un matrimoni és un epíleg grisós, una lluita tediosa entre mamuts. La parella és un solo imprevisible de Charlie Parker, el matrimoni és el minimalisme enganxifós de Wim Mertens.”

“Conèixer algú vol dir intercanviar grans quantitats d’informació. És útil que l’altre no sàpiga res de tu perquè et permet reinventar-te. Aquest flux pot durar uns mesos. Amb el temps, l’intercanvi d’informació disminueix perquè us aneu coneixent. Si superes la primera crisi, tard o d’hora arriba el moment de buscar casa. Vinga comparar barris, hipoteques, i de seguida parquets, capacitats de congelador, preus d’aplics... Sempre hi ha informació per contrastar. Després vénen els fills. El nom, els bolquers, el biberó, la roba, el bressol, el cotxet, les vacunes, l’escola, més dades per processar. Per moltes parelles, significa el punt de no-retorn. I, sense aturador, informació sobre els mestres, els amics, l’institut, autoescoles, motos, bars... És més fàcil ser practicant que creient.”


I així podria seguir amb citacions extretes de Els jugadors de whist de Vicenç Pagès Jordà.

Pròximament la crítica del llibre...