dilluns, 28 d’octubre de 2019

Magranes


Bufa la tramuntana i m’apujo la cremallera fins a dalt de tot. Que el coll de la jaqueta m’arribi fins el nas, que el tinc gelat i sembla que en qualsevol moment se m’hagi d’esquerdar i trencar a trossos, com aquelles figuretes Lladró tan lletges, però tan cares, que un cop et cauen a terra i s’esmicolen no hi ha manera de recompondre-les i que sembli que no ha passat res.

Comença a fer fred (la fred, sempre en femení) i m’apropo al magraner del Mas. El Mas, així en majúscules, perquè és com si tingués vida pròpia i m'hi pogués relacionar. A l’octubre el magraner comença a fer magranes. I em passen moltes coses pel cap: el pare arreplegant totes les magranes que troba i fent-ne suc perquè “nena, que la magrana és molt bona per la pròstata!” i la cançó de Mazoni, que també és del Baix Empordà.

Oh, líquens d'Islàndia, ja era hora
que el futur em semblés transitable
Oh, oh!
Magranes, magranes, magranes molt!

Una cosa em porta a l’altra i penso en el viatge que vaig fer aquest estiu passat a Islàndia. En el paisatge, en els colors, en passar de gel a fum, i que bonic és viatjar a l’agost en un lloc on no hi ha gent. O no tanta com a la Costa Brava. Per què, quina gràcia té passejar per llocs massificats i trobar-te els teus companys de feina amb pantaló curt i xancletes? Aquests urbanites sou ben bojos!


divendres, 5 d’abril de 2019

‘La noia de la botiga 24 hores’ i els convencionalismes



No encaixar dins els estàndards socials pot portar molts maldecaps. “El món no ha canviat des de la prehistòria. Els qui no se sacrifiquen per la tribu són eliminats. Els homes que no cacen i les dones que no tenen fills. Per més que es parli de la societat moderna i de l’individualisme, qui no intenti integrar-se a la tribu veurà com els altres es fiquen amb ell, el pressionen i l’acaben expulsant”, diu la Keiko Furukura, la protagonista de La noia de la botiga 24 hores.

Amb 36 anys, soltera, verge i sense haver estat mai en parella, la Keiko fa divuit anys que treballa a
temps parcial en un supermercat obert les 24 hores del dia (el que es coneix com un konbini) en un barri d’oficines del Japó. Tot i estar satisfeta amb la vida que porta, la pressió social perquè canviï de feina i tingui marit i fills, se l’emporta.

Narrada en primera persona, de forma directa i a vegades amb certa fredor, La noia de la botiga 24 hores retrata una part de la societat japonesa i de molts altres països, la necessitat d’encaixar dins els esquemes d’una vida convencional, i el malestar i la incomprensió que pot provar a aquells que ni poden ni volen encaixar-hi. La novel·la descriu els prejudicis socials, el masclisme i la manipulació de masses que avui en dia estan presents arreu.

Obra de la Sayaka Murata –qui també va treballar en un konbini- vol denunciar la conformitat i repressió de l’individu que es deixa portar pels rols socials imperants. La noia de la botiga 24 hores ha guanyat el premi literari més prestigiós del país nipó, el Akutagawa, que li ha permès fer el salt al mercat internacional i comptar amb excel·lents traduccions, com la de l’Albert Nolla al català. Es tracta d’una peça molt breu i bona per iniciar-se a la cultura japonesa.

dimecres, 20 de març de 2019

Florir


Perquè la vida és això:
florir amb la primavera,
brillar enmig de la foscor, 
l'Arc de Sant Martí entre la pluja,
caure i tornar-te aixecar.

Agafar-te la mà sota la manta,
esperar que tornis a casa i sentir com gires la clau al pany.
Perquè la vida era això últim.
I la vida ara és de debò.

divendres, 1 de febrer de 2019

Les Formigues


Com les formigues vaig fent casa,
acumulant gra, vivències i records.
Perquè ja arribarà l’hivern i ens haurem de recordar de l’escalfor d’altres temps.
I, com qui no vol la cosa, esperar un altre estiu.
Com les formigues treballo i acoto el cap,
faig camí darrere l’una i davant l’altra,
per entrar al niu, i esperar.
Com les formigues desolades… Perquè les formigues, a l’Empordà, també són illes. Com jo.



dilluns, 26 de novembre de 2018

‘Aprendre a parlar amb les plantes’: narració poètica de la mort



“Quan la mort deixa de pertànyer als altres, és necessari fer-li un lloc amb cura a l’alta banda de l’escull, perquè, si no, n’ocuparia tot l’espai amb absoluta llibertat”


Morir. Ningú se n’escapa. I ja diuen que la majoria de vegades pateix més el qui es queda que el qui se’n va. Com ho fa la Paula Cid, la protagonista d’Aprendre a parlar amb les plantes (Edicions del Periscopi) davant la mort de la seva parella just després d’una revelació esfereïdora.

Llegir pot servir per fer més portable la mort dels qui ens envolten, encarar aquell buit de forma més real però a l’hora menys conscient. I potser també passa el mateix amb escriure. I potser per això la Marta Orriols ha teixit un relat vital, com una crònica del dolor davant la mort, inspirant-se en la seva vida i el seu propi dolor davant la mort del seu company i pare dels seus dos fills. Sigui com sigui, a Aprendre a parlar amb les plantes la Marta Orriols ha plasmat una obra poètica, per gaudir de les paraules i plena de frases colpidores però, no per això, menys tendres i que apel·len a l’ànima, com la mort. Aprendre a palar amb plantes narra el viatge vital davant la mort dels ésser propers i fa de la mort un relat poètic i colpidor.

“Morir no és místic. Morir és físic, és lògic, és real”, diu la Paula. Però a Aprendre a parlar amb les plantes morir és tendre i dolorós a parts iguals.