dilluns, 23 de juliol de 2018

‘El conte de la serventa’: la fertilitat com a missió


"En circumstàncies difícils necessites creure't el que sigui”

Faig tard, potser sí. Però que l’èxit de la sèrie The Handmaid’s Tale i els premis que ha rebut no eclipsi la novel·la de Margaret Atwood. I, sobretot, sobretot, que no eclipsi la magnífica traducció que n’ha fet en Xavier Pàmies a la recent edició de Quaderns Crema.

L’Offred no és  l’Offred. Només ho és a la República de Galaad, un règim totalitari i teocràtic que es basa, entre altres, en el control del cos femení per part del govern. I en aquesta societat on l’hi ha tocat viure, com a dona fèrtil, l’Offred només té una missió: garantir la descendència de l’elit dominant a tota costa.

A través de l’Offred, la Margaret Atwood a El conte de la serventa narra una societat anòmala, marcada per la natalitat en declivi. Es tracta d’un relat descarnat, fred però a la vegada massa proper, que descriu una societat fanàtica i religiosa, que interpel·la el ciutadà per reduir al mínim la seva existència i el seu desig de llibertat.

Des de la seva publicació el 1985, El conte de la serventa ha esdevingut un clàssic de la literatura anglesa –i ara ja de la literatura universal, en part gràcies a la sèrie d’HBO- que s’ha recuperat arran del moviment #MeToo. Un clàssic feminista de la literatura premonitòria –que esperem que finalment no esdevingui–, com ho és 1984 de George Orwell.

En la introducció d’aquesta edició de Quaderns Crema s’explica que la trama principal, segons Atwood, té arrels al llibre del Gènesi, i més concretament en la figura de Jacob i de les seves serventes. Valoreu, doncs, per vosaltres mateixos.

dimecres, 20 de juny de 2018

Previ estiu



Que sí, que ve l’estiu i fa calor.
I que ja en teníem ganes després de tanta pluja.
Però què voleu que us digui...
Serà que tinc el cap ple de tempesta encara,
i els rius encara van plens de tanta aigua.
Que no em vull aferrar a la posidònia,
ni a les petxines, ni als crancs, ni a l’olor a mar.
Perquè, què voleu que us digui,
la calor ofega tant...

divendres, 8 de juny de 2018

‘L’amor després de l’amor’ i transformar el dolor en art



L’amor no s’acaba quan s’acaba l’amor. La creativitat, per exemple, floreix molt més sovint amb el desamor. I no és la creativitat una forma d’amor? Possiblement com l’energia, l’amor no es crea ni es destrueix, només es transforma.

L’amor després de l’amor, amb il·lustracions d’en Marc Pallarès i textos de la Laura Ferrero, és, precisament, una obra d’art que mostra com l’art és un element clau que molt sovint serveix per superar el dolor d’una ruptura amorosa. Perquè sí, les ruptures amoroses també tenen costats positius. Una ruptura és un bon moment per fer el que un ha volgut fer sempre. Les ruptures marquen un abans i un després; de sobte obren portes i, si un hi posa de la seva part, serveixen per veure el que ens ha faltat fins ara.

L’amor després de l’amor parla de renúncies, de relacions tòxiques –com la història de Camille Claudel, musa i amant d’Auguste Rodin- i de com l’amor inspira i també destrossa. Parla d’homes, i de dones que sempre han estat a l’ombra dels homes de la seva vida.

Entre les 31 històries del llibre no s’hi troben quasi reconciliacions, però sí històries d’escriptors i poetes (la història de Ted Hughes i Sylvia Plath n’és un exemple), i altres de cinema i de música. Els relats de Lost in Translation i Her són excepcionals -els dos parlen d’absències i de la creació de pel·lícules com a resposta (dues pel·lícules imprescindibles, no cal dir-ho). Els relats referents a música són colpidors. Si la cantant britànica Amy Winehouse no hagués tingut una relació destructiva amb Black Fielder-Civil possiblement mai hagués sorgit Back to black, un dels discs més venuts del segle XXI; si a l’Adele no l’hagués deixat la seva parella, un fotògraf deu anys més gran que ella, no hagués compost Someone Like You.

En 240 pàgines, L’amor després de l’amor explica com l’art és un element clau a l'hora de superar el dolor i esdevé un manual imprescindible, amb un toc hipster, que ens farà descobrir noves històries i llegir-lo i rellegir-lo per descobrir detalls que abans ens havien passat per alt.

dilluns, 7 de maig de 2018

‘Els dics’, narrativa desbordant



Que la vida desborda ja ho he llegit a més d’un lloc. I que perquè no desbordi cal construir dics, ho sabem tots. Dics que retinguin la força, com retenen l’aigua dels rius. I Els dics és el que construeix la Irene Solà amb les paraules. Una delícia, com totes les que guanyen el Premi Documenta i com la majoria de llibres editats per L’Altra Editorial.

Els dics parla de tot: de l’amor, dels amics, de les bèsties, de l’estiu, de les carícies, de les foteses... I ens transporta a un poble rural de Catalunya, on tot és possible si s’hi està disposat.

Com contes teixits un rere l’altre fent una gran bufanda, la Irene construeix un relat i molts de solts. Una obra experimental en primera persona, on l’Ada torna al seu poble després d’haver passat tres anys a Londres. El paisatge i els colors que descriu acaben pintant un llenç d’un entorn rural, a vegades bucòlic, a vegades turmentat. Però rural i real. I si el lector també forma part d’aquest entorn se’n sentirà reconegut.

“Res és absolutament veritat, ni res és mentida del tot”, deia la Irene en una entrevista. I, precisament, és això, aquesta ambigüitat entre mentida i realitat la que m’hi (i t’hi) fa identificar. La lectura de Els dics desborda emoció, intensitat i a vegades incertesa -com ho desborda la vida-. Per això la situaria al costat de les gran narratives experimentals que desperten emocions compartides i que, si no vols que et desbordin o sobrepassin, cal construir-ne dics o preses.
Aspirants a artistes, apreneu-ne. Que al món rural, entre granges i porcs, hi ha més artista i sensibilitat del que alguns creuen!


dimecres, 2 de maig de 2018

Crits no cridats


No sé on, vaig llegir: "Quants crits no cridats". 
I quanta raó tenia qui ho va escriure!

Hauríem de cridar més -i més alt-. 
Fins que ens senti tothom i fins a impregnar tots els racons. 
Desfogar-nos fins quedar-nos afòniques, rendides i sense cap fil de veu. 
Perquè ja n'hi ha prou de tants murmuris i d'acotar sempre el cap.

Cridem tot el que puguem i més, amb veu forta, amb decisió. 
Fins que no ens quedi ni un bri d'aire, ni cap xisclet per reprimir. 
Que ja n'hi ha prou!