dimecres, 30 de novembre de 2016

‘Una vida millor’, casualitats que ens fan canviar de rumb


La subtilesa dels petits detalls, de com les trobades casuals ens poden fer canviar el rumb de la vida, de no conformar-se a una vida donada i arriscar encara que això impliqui perdre la seguretat.

L’Anna Gavalda torna a teixir dos relats sublims, amb aquesta senzillesa que només ella i pocs més tenen la capacitat de transmetre, on descriu la vida de dos joves actuals desencantats: la Matilde, rebel, artista incompresa, que oblidar-se la seva bossa a un cafè li farà canviar els principis; i l’Yann, que es deixa portar per la inèrcia però un sopar improvisat amb el veí el fa virar de rumb vital.

Una vida millor descriu a dos joves formats però desencantats, en aquest cas a la Matilde o l’Yann, però que podríem ser tu i jo. Compromesos i sensibles, en un entorn on prendre les decisions correctes suposa tot un repte.

A estones ens vindrà al cap la Camille de Junts i prou, a estones ens recordarà la prosa de L’estimava, o a voltes la de A gust amb la vida. Una vida millor podria ser perfectament el preludi de la carrera de Gavalda, ja que inclou tot allò que la caracteritza: una forma d’escriure actual i senzilla, que passa per sentiments i sensacions no només de puntetes, i que ens recorda la fragilitat de la vida i els esdeveniments amb uns personatges que es consolen amb els altres o amb ells mateixos per sobreviure.

La millor lectura per una tarda d’hivern! 

*Publicat al portal La Cultura No Val Res

dimecres, 26 d’octubre de 2016

‘L’home de lava’, entre Dinamarca i Catalunya



Entre la novel·la negre, la romàntica, la detectivesca i altres gèneres que, probablement, encara s’han d’inventar. L’Anna Molina escriu un llibre divertit i intrigant, ideal per llegir d’una tirada a casa, al bus o a la platja. Un llibre difícil de classificar, probablement com l’Anna, nascuda a La Vilella Baixa (Priorat) i instal·lada a Dinamarca des de 1996, amb la qual cosa la seva prosa i imaginació beu de les dues cultures.

L’home de lava explica històries paral·leles però que tenen ja des del principi molts nexes en comú. Per un costat, en Fairbrother (anglès) i en Lars (danès) que es coneixen a Lanzarote i tenen impulsos vitals, cadascun a la seva manera, un més carnals, i l’altre mentals. Per l’altre costat en Sigurd, també danès, que es troba en busca del seu pare. Tots els personatges es veuran immersos inesperadament a un viatge també tant físic com mental, amb algunes peripècies a l’estil L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, però sense exagerar-les, més creïbles i sinceres.

L’home de lava és una d’aquelles troballes que fas a La Setmana del Llibre en Català, que et recomana l’editor, Francesc Gil, i que no et defrauda. Editorial Saldonar demostra així ser una petita gran editorial, sobretot independent i que fomenta la lectura en català.

dimecres, 28 de setembre de 2016

Ahir vaig fer trenta anys

Ahir vaig fer trenta anys. I avui, tot i no haver fet cap festa descomunal nocturna, tinc ressaca. Molta ressaca. Ressaca de pensar que la vintena s’ha esfumat, la maduresa s’apropa i no hi ha música, llums, ni res que amenitzi el que vindrà. Només, com fins ara, alcohol barat, de garrafó, sangria Don Simón que enganya els paladars.

Faig balanç dels vint-i-nou i de com les coses canvien amb els anys. O potser no tant. Seguim igual que als vint i seguirem igual a principis dels trenta: fent festes d’alcohol barat i pizzes Casa Tarradelles.

Estudis, màsters, idiomes i doctorats. Endeutar-nos fins les celles per poder pagar aquell curs que ens obrirà les portes. Unes portes giratòries on rodes i rodes fins acabar marejat, sortir per on has entrat i caure estès a terra, mirant un cel més brut del que estava fa uns anys, i pensant que no saps si t’agradaria que els teus fill visquessin en aquest món occidental brut, amarg, i ple de CO²...


Amb estudis, idiomes i una suposada gran feina, miro com enfocar els trenta sense intenció de repoblar, pensant en un futur prometedor per endavant sense barreres de cap tipus, egos, ni promeses. On ens deixin (i m’incloc) créixer a la feina, a la vida i contribuir a un món millor, just, i amb esperança. Brindem pels trenta i el futur, però, sobretot, brindem per la ressaca!


dijous, 15 de setembre de 2016

Barcelona ‘A punt d’Estrena’

A principis d’any, la Maria Carme Roca tornava a l’escena amb A punt d’estrena, guanyadora més tard del VI Premi L’Illa dels Llibres.

Amb un llenguatge exquisit i un context històric excel·lentment documentat, ens explica la història de l’Eulàlia, una noia ingènua i delicada que anirà madurant amb el lector. De rerefons hi ha la història de Barcelona i de la postguerra, on tothom pretenia aparentar el que no era: estatus social, ideologia... I es procurava no fer escàndols pel “què diran”.

L’Eulàlia... Ai l’Eulàlia! De nena tenia un somni: ser maniquí. I la seva carrera professional passarà de ser dependenta a Can Jorba a treballar per dissenyadors com Manuel Pertegaz.

Maria Carme Roca fa un repàs per la història dels carrers de la capital catalana i de les seves botigues emblemàtiques. No és gens casual, doncs, el paper que hi juga Can Jorba, les anades i vingudes de la família Rovira entre Barcelona i Manresa, i el paper del món rural com a desconnexió, però niu de xafarderies i contraban, que a la novel·la serveix com a indret de fugida.

Entremig uns personatges peculiars però comuns de l’època, entre els anys 40 i 50, com en Tomàs, en Jaume o en Miquel. Joves de diverses ideologies i classes socials però amb uns ideals més comuns del què es pensen.

A punt d’estrena és un homenatge al món de la costura, no només de l’alta costura, sinó de la costura prêt-à-porter, i d’aquelles mares i àvies que cosien com els àngels i ens van intentar transmetre els seus coneixements de labors, a més d'insistir-nos en que compréssim roba de qualitat, d’aquella que dura i dura, i només s’han de desfer o allargar vores segons anem creixent.


A punt d’estrena és un llibre amb uns personatges que creixen de la mà del lector; un llibre que anirà passant de generació en generació per transmetre uns coneixements històrics que, a vegades, ens queden massa lluny, com el món de les labors i de Can Jorba.

dijous, 26 de maig de 2016

Matins plujosos


M’agrada despertar-me aviat, mentre els pares dormen, i sense fer soroll anar a la saleta de la televisió. A vegades em connecto a l’ordinador a xatejar amb els amics, perquè, de moment, els pares encara no em volen comprar un mòbil.

Estic molt indignat, perquè molts dels meus companys ja tenen mòbil des d’aquest any. El fan servir perquè els seus pares els puguin trucar mentres estan a entrenu i tenen grups de WhatsApp on parlen de les seves coses. I jo, quan arribo a classe, moltes vegades no m’enteru de res. En Lucas s’ha enfadat més d’un cop, perquè ell tampoc té mòbil i diu que ens fan boicot expressament, però jo no ho crec, perquè bé que ens conviden a les seves festes d’aniversari!

I dies com avui, que puc llevar-me aviat mentre els pares dormen i a fora hi plou moltíssim, aprofito per xatejar amb en Jordi, en Jan i en Lluís desde el xat del correu electrònic de l’escola que té cadascú. O miro la tele, que hi fan alguns d’aquests programes que a la mama no li agrada que miri. A vegades, fins i tot miro les notícies. Perquè de gran vull ser periodista. M’agrada explicar històries i veure com ho fan amb els micros i les càmeres.

Avui que no hi ha cap dels meus amics connectats a l’ordinador, i no fan cap sèrie interessant a la tele, em poso a fer zàping de canal a canal. A casa sempre mirem TV3, però a mi m’agrada Discovery Channel, Paramout, Divinity... i els canals que ens fan riure i podem comentar amb els amics, perquè tots els miren.

Deixo un rato el canal que fan notícies. I mentre a fora plou i els pares dormen, escolto el que diuen amb les lletres de “ÚLTIMA HORA” que van apareixemt a sota les imatges.
Un avió que volava de París i anava cap a Egipte ha desaparegut del mapa i no saben on és. Com a les pel·lícules de ficció que a vegades he vist. 

Com que ara a classe, a sisè de primària, comencem a aprendre els països i les capitals, ja sé més o menys situar els països al mapa quan parlen a les notícies. Tot i que a vegades encara em lio amb alguns, com amb Tanzània i Tasmània. Sempre haig de pensar amb el Dimoni de Tasmania dels dibuixos. 

La mama quan veu aquestes notícies d’avions desapareguts sempre diu:
- “Pobra gent, quina por; aquest estiu anirem de vacances a França o a Portugal, així hi podem anar amb cotxe i ens estalviem tot aquest mal tràngol”.

Però, la veritat, a mi anar amb cotxe m’avorreix moltíssim. El papa es pensa que encara tinc cinc anys i sempre vol cantar cançons per fer-se el simpàtic. “Però pare, en tinc dotze, ja!”. En canvi anar amb avió és divertit. Veus gent, les hostesses sempre em regalen coses... I, quan arribo al cole al setembre, ho puc explicar. En Lucas queda impressionat dels viatges que fem. Ell diu que un dia vol anar a Nova York a veure la NBA (com si no la fessin per la tele!).

Ara parlen del bullying. Quan era petit pensava que era algo de la cuina, com fregir, bullir, posar al forn. Però és veu que no. La mama a vegades en parla amb el papa però a mi mai no me'n diu res. Per això em pensava que tenia alguna cosa a veure amb els grans. La presentadora diu que és el segon nen d’aquesta setmana amb dotze anys que s’ha suïcidat perquè els seus companys l’assatjaven.

- Ostres, què és això d’assatjar?

I continua explicant que li enviaven WhatsApps amb insults. Els pares del nen no ho havien detectat i, abans de llençar-se pel balcó, el nen ha deixat una nota explicant perquè ho ha fet. 

Carai! -penso-.  Vaig a trucar a en Lucas i a dir-li que no ens fan boicot, que millor no tenir mòbil per si de cas...

- Mira! Ara es connecta al xat, aprofitaré per dir-li ara que en Lluís, en Jordi i en Jan no ens senten, que a vegades són molt raros.