dijous, 2 de novembre de 2017

‘Aquest deu ser el lloc’, fragilitat elegant


Si l’elegància literària existís com a tal, Aquest deu ser el lloc en seria un dels màxims exponents. La clau d’aquesta no és només l’aclamada escriptora Maggie O’Farrell, sinó en Marc Rubió, el traductor en català. Sota una supervisió i edició acurades (l’altra editorial), si amaga un del llibres més reflexius i ben escrits que he llegit darrerament. 

La història íntima d’en Daniel Sullivan i la Claudette Wells és atractiva i seductora a parts iguals. El paisatge -Donegal, Irlanda, no podria ser altre lloc- l’embocalla fins al punt que les accions són indestriables del seu entorn. Ens sentiríem igual com a lectors si la història passés, per exemple, en un poble de semblança inhòspita de Baviera?

Aquest deu ser el lloc és una novel·la íntima, introspectiva, que analitza, sense prentendre-ho fermament, el pes del passat i les decisions que un mateix pren conscient o inconsicentment.

La fragilitat de l’essència humana es fa palesa en la vida de la Claudette: una exestrella de cinema que decideix fugir de tot i viure aïllada de la civilització. Però també es fa palesa amb en Daniel, més proper a la vida de qualsevol lector corrent: perdut i abatut, deixa enrere un divoci i dos fills per començar des de zero en un altre lloc. Un lloc que possiblement sigui el que ha de ser.

Aquest deu ser el lloc, a través de flashbacks temportals delimitats, parla de renúncies i d’il·lusions, de pèrdues i retrobades. Parla, en difinitiva, del lloc que tots busquem al món.

dimarts, 19 de setembre de 2017

Inclassificable Mohsin Hamid. 'Com fer-se fastigosament ric a l'Àsia emergent'

s extraordinària la quantitat de llibres que s'inclouen en la categoria d'autoajuda. Com és, posem per cas, que continues llegint aquesta novel·la estrangera, elogiadíssima i avorridíssima, girant els fulls amb penes i treballs i empantanegant-te en una pàgina de prosa lenta, enganxifosa i plena d'una arrogància formal que fa ruboritzar, si no és per un impuls d'entendre terres que a causa de la globalització afecten cada vegada més la vida del teu país? Què és, en el fons, aquest impuls teu sinó desig d'autojada?"


Com fer-se fastigosament ric a l'Àsia emergent és un llibre irònicament divertit, de prosa mordaç i punyent. Esdevé una crítica a la societat oriental, desitjosa de guanyar diners a qualsevol preu, en un entorn amb grans diferències socials i on la prosperitat personal va per compte propi.

Parodiant els llibres d'autoajuda, Mohsin Hamid (Pakistan, 1971) explica el periple d'un noi pobre d'entorn rural asiàtic que acaba construint un imperi i fent-se fastigosament ric a base d'un bé natural i tant limitat com l'aigua. L'amor i les fluctuacions del destí es creuaran en el seu camí per enriquir-se, però res impedirà poder arribar al seu fi. Sense sentimentalisme ni lliçons morals, Hamid construeix un relat brillant i original com pocs.


Com L'integrista reticent, es tracta d'una obra inclassificable que, en concret, apel·la a un estat comú en totes les cultures: l'humor. A la espera de poder tenir entre les mans el seu últim llibre (Bienvenidos a Occidente), Com fer-se fastigosament ric a l'Àsia emergent farà la boca aigua a qualsevol amb ganes de buscar una obra diferent que, al meu entendre, pot esdevenir imprescindible per entendre els formats literaris en èpoques futures.


dimarts, 8 d’agost de 2017

'Les noies', el poder del clan


"No havien de caure pas de gaire altura: jo sabia que en aquest món el fet de ser una noia ja et mutilava l'habilitat de creure en tu mateixa". Les noies d'Emma Cline (Llibres Anagrama) explica amb una brutalitat exquisida la solitud d'una noia adolescent que, com moltes altres, es veu empesa a formar part d'un grup i a ser reconeguda i acceptada. 

L'Evie Boyd, protagonista de la història, està en busca constant d'una llibertat que l'allunyi de la mediocritat d'altres noies de la seva edat, com la Connie, que amb catorze no anhela l'especial. Una llibertat que l'empenyerà a l'abisme i al dolor, mitificat per la necessitat de pertinença i l'amor amical i obsessiu cap a la Suzanne. 

Amb vint i pocs, Emma Cline (California, 1989) teixeix una historia captivadora a partir d'uns fets que coneixem tots: l'assassinat de la Sharon Tate el 1969 per un clan que  va esdevenir famós pel que representava, la família Manson.

Precisament inspirar-se en el clan de Charles Manson hagués donat per molt. Però Cline, d'una forma pulcre i fascinant, es fixa en el perquè d'aquestes noies que formen part del clan centrant-se només amb una. No val la pena centrar-se exclusivament en Manson o amb els fets ja que són de sobres coneguts.

Farcit de descripcions rocambolesques -però no per això irreals-, i amb un llenguatge que no té res a envejar als que ja porten anys en el sector (Les noies és la primera novel·la d'Emma Cline), la història et devora, igual que devora als personatges, i et transporta en la necessitat de reconeixement de cadascú, la solitud i el sentiment -o no- de culpa davant dels esdeveniments intencionats, que es poden evitar, i dels que hom pot fugir.


El ranxo, on habita el clan i hi regna la sensació de comunitat, les drogues i el sexe, es percep com un món a banda, misteriós però real, que la traducció d'Ernest Riera al català plasma a la perfecció. Narrat en primera persona a dos temps, el 1969 -quan ocorren els fets transcendents- i l'actualitat, el lector es preguntarà: som culpables d'allò que no fem però on, empesos per les circumstàncies, ens trobem involucrats?

dimarts, 30 de maig de 2017

‘Beatlebone’, un viatge existencial


Pocs saben que John Lennon, cansat de la seva vida d’estrella, va decidir el 1967 comprar-se una illa anomenada Dorinish, a la Badia de Clay -costa oest d’Irlanda-, per fugir dels pensaments que, en aparença, el turmentaven. I, precisament perquè se’n sap tant poc, l’escriptor irlandès Kevin Barry es va posar a investigar i a confabular el perquè d’aquesta decisió del Beatle donant lloc a un del llibres més peculiars que es poden llegir: Beatlebone.

Guanyadora del premi Goldsmith el 2015, guardó que destaca precisament la capacitat creativa de la ficció i editat per Raig Verd / Rayo Verde, Beatlbone esdevé un relat entrellaçat, que combina esdeveniments reals, ficció i recerca periodística d’una forma inaudita.

Beatlbone recrea la visita de Lennon a la seva illa on, fugint dels paparazzis, pretén trobar solitud i alliberar-se dels seus turments. Durant el viatge per arribar a l’illa l’acompanyarà el guia Cornelius O’Grady, amb qui viurà aventures quixotesques o d’altres de surrealistes com la visita a l’Amethyst Hotel, on trobarà tres penjats que posen en pràctica la Teràpia del Crit d’Arthur Janov (del qual el mateix Lennon en va ser deixeble i va tenir una gran influència en el seu àlbum en solitari de 1970 Plastic Ono Band).

Amb diàlegs simples però punyents i una prosa ben neta, Barry pot arribar o bé a reconciliar Lennon amb el lector o bé a fer-lo odiar als seus seguidors. I és que Beatlebone és un d’aquell libres que, per bé o per mal, no pot deixar indiferent a ningú. Embolcallada amb una aura de misteri i verdor només propi d’indrets com Irlanda, es tracta, sobretot, d’un treball literari que narra una crisi existencial que, siguem sincers, ens podria passar a tots. 

dissabte, 25 de març de 2017

Fa bon temps

S'allarga el dia...


El sol ja escalfa.
Aviat canviaran l’hora,
i aprofitarem més la llum de dia.
Ens vestirem lleugers de roba,
ensenyant carn i ungles pintades,
però amagarem les cicatrius (que el sol les perjudica)
i taparem les nafres fosques, que agafaran color daurat.
Banyarem la carn amb sal, que tot ho desinfecta,
mentre les ferides obertes couen i s’assequen després al sol.

Però fa bon temps, i escalfa l’ànima.