L’estampa m’impressionaria de bonica, si no fos veritat.
Cau la neu amb flocs compassats.
El cel és blau, uniforme.
La gent s’ho mira des de la finestra.
Sembla que afluixa, però de sobte hi torna.
El compàs dels cristalls diminuts que cadascú es mira fixament,
com si es tractés d’un viatge al més enllà.
L’escalfor esmorteïda de la llar de foc ja no contrasta amb la imatge de fora.
La neu s’anirà desfent, mica en mica.
Potser així tindrem aigua -esperem que no sigui una primavera seca-.
Ara ningú ho diria, veient el que cau del cel.
Ens ho mirem des de la finestra.
Perquè el que cau a fora són bombes, fetes de cristalls i de rancúnia.
Mirat així, probablement sigui una primavera seca.
Seca d’humanitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada