dissabte, 29 de novembre del 2008

Hare Krishna, Hare Hare

Al món hi ha, aproximadament, mil milions de persones que practiquen l’hinduisme. Un 15% de la població total, segons un estudi realitzat el 2006 pel Departament de Llibertat religiosa dels Estats Units. Dos milions d’aquests hindús viuen a Europa i representen una petita part d’aquesta comunitat, majoritària al continent Asiàtic. Tot i així, algunes pràctiques hinduistes no paren de créixer, especialment a les grans ciutats europees Occidentals, que veuen en aquesta religió ancestral (que alhora agrupa diferents creences religioses) una bona forma de “conèixer-se a un mateix”, com ja havia anunciat segles abans una inscripció del temple de l’oracle de Delfos i que el filòsof Sòcrates va remarcar més tard.
Bollywood n’és un exemple. El cinema fet a la Índia que va començar parodiant a les pel·lícules fetes per la indústria fílmica dels Estats Units, Hollywood, tenen cada dia més adeptes. Fins i tot Barcelona ja compta des de fa un any amb una sala especialitzada en aquest tipus de projeccions. El cinema Maldà, situat a prop de la Plaça del Pi i ara propietat de l’indi Shankar Kishnani, s’ha especialitzat en pel·lícules de protagonistes hindús que, sobretot, tenen molt bona rebuda entre la població immigrada del Pakistan, de la Índia o fins i tot de l’Àfrica. Amb el ioga succeeix exactament el mateix: ha passat de ser una de les doctrines tradicionals de l’hinduisme, a ocupar cada racó de la ciutat Comtal en busca de nous adeptes i clients. Tothom gosa atrevir-se en oferir el ioga com un servei més. Des de gimnasos variats a centres Happyyoga, una cadena al més estil franquícia on relaxar-te i connectar cos i ment. El centre Yoga Bindu on la seva fundadora, Marcela Santamarina, creu que s’ha de fer de la vida “una obra d’art”, va decidir establir-se a la Plaça Reial de Barcelona precisament perquè aquesta és una de les capitals amb millor acceptació de les pràctiques orientals, explica a la seva pàgina web. A més, la mateixa plaça acull el Temple Hare Krishna de Catalunya, un entresòl d’un antic palauet repartit entre 200 m².
Com a molts altres temples religiosos, constantment hi ha persones, monjos, que hi viuen. Així, al temple Hare Krishna de Barcelona, hi resideixen habitualment entre sis i vuit persones, la majoria homes (encara que la religió permet convertir-se en monjos Hare Krishna tant a homes com a dones que poden contraure matrimoni). A diferència de la majoria de temples europeus, com per exemple el temple de Newcastle, a Anglaterra, no ofereix oficialment un lloc per a allotjar convidats, però aquells devots més convençuts que hi són de passada, sempre hi poden trobar un lloc provisional. Així ho explica el màxim responsable del temple, Nimai Pandid Dasa: “La gent que porta vida de monjo i que habita al temple permanentment va disminuint cada vegada més, però m’imagino que això passa també amb la majoria de comunitats religioses”. Tot i així, s’ha incrementat el nombre de gent de pas. “Ara, per exemple, tenim un devot Hare Krishna que ens ha vingut a visitar un parell dies i el tenim allotjat a la biblioteca del centre”, afegeix. Però Nimai Pandid no és el seu nom original, o més ben dit, el nom que ha portat tota la vida i amb el que va créixer. “Nimai Pandid és el meu nom espiritual”, explica. Potser doncs, no és amb el que va créixer físicament, però sí espiritualment. “Abans em deia David Marsan. Aquest era el nom amb que em van batejar els meus pares”. Tot i així, tot els que simpatitzen amb aquesta religió no s’identifiquen amb noms d’aquest estil. A en Nimai, (quan encara se’l coneixia per David) el seu “cap espiritual”, com ell l’anomena, li va veure unes característiques, uns trets distintius, que van fer posar-li el nom amb el qual es coneix a la comunitat. “Diguem que aquest nom el tenen els que s’ho prenen en sèrio”, continua explicant en Nimai. Dasa en canvi, seria com un segon cognom, afegit a aquelles persones que tenen més rellevància dins el moviment. No és d’estranyar doncs, que alguns Hare Krishna portin aquesta partícula incorporada darrera el seu nom de pila.
Amb nom o sense, tothom pot apropar-se a l’Associació Internacional per la Conscicència del Krishna, (ISKCON: International Society for Krishna Consciousness, com es coneixen oficialment els Hare Krishna amb les seves sigles en anglès). L’alimentació vegetariana, el menjar, per exemple, és una de les facetes més conegudes d’aquest grup hindú. “Som vegetarians perquè el vegetarianisme és la forma menys dolorosa d’alimentar-se”, explica en Nimai Pandid. Ni tant sols mengen ous, ceba o bolets. Això té la seva raó en que aquesta doctrina creu en la reencarnació o transmigració de l’ànima. Així, si es mengés algun tipus de carn, seria com menjar-se un germà, un amic o un ésser viu com nosaltres.
El mateix temple de Barcelona té un petit restaurant a l’interior obert al públic. Per un “donatiu mínim” de set euros, el menjador ofereix un sortit bufet d’amanides i altres plats típicament Hare Krishna. Entre la una i les tres del migdia doncs, és habitual trobar-hi estudiants, viatgers, o fins i tot empresaris, que s’acosten a fer un mos al menjador religiós entre un ambient relaxat i tranquil. Tot i així, aquells que no sàpiguen que el Temple Hare Krishna de Barcelona ofereix un servei de menjador i vulguin degustar els plats típics de la tradició Hare Krishna ho tenen fàcil. A la plaça Vil·la de Madrid de la mateixa Ciutat Comtal, prop del carrer Canuda, s’hi troba el Restaurant Govinda (el nom del Restaurant es referix a un dels múltiples noms que va adquirir el déu hindú Krishna. Go es referix a la terra, Vinda significa protector). Aquest restaurant és el negoci privat d’un devot Hare Krishna que els migdies també ofereix un menú de deu euros on si pot prendre des d’un suc concentrat de pastanaga, a un estofat de verdures que no té res a envejar a la cuina mediterrània. A més de poder-hi degustar més de 50 plats lacto-vegetarians. Tot això amenitzat per la decoració hindú del local i per la música de fons que alterna ritmes ètnics, músiques del món i mantres.
Els mantres són una mena d’oració curta, com una tornada d’una cançó, que es repeteix moltes vegades. Els mantres (mana significa ment i tra vol dir alliberar en sànscrit), es diu doncs, que són un mètode de protecció de la ment. Existeixen mantres per gairebé tot: per relaxar-se, per fer esport i fins i tot per augmentar l’amor. A la tradició hindú Vaishnava Gaudiya, que a Occident està representada precisament pels Hare Krishna, els mantres són més que importants. Precisament els nom “Hare Krishna”, prové de la gran oració (maja mantra) que reciten constantment i que fa així:
Hare Krishna, Hare Krishna,
Krishna Krishna, Hare Hare,
Hare Rāma, Hare Rāma,
Rāma Rāma, Hare Hare.
Els devots Hare Krishna se’ls coneix per cantar i ballar aquest mantra, el mantra Hare Krishna, per moltes de les ciutats més importants del món acompanyats per tambors (mrindangas) i platerets (kártalos). D’aquest acte de cant al carrer se’n diu járinam. Aquest mantra s’ha de cantar aproximadament 1.728 vegades en més o menys una hora i 45 minuts. Això equival a recitar 16 vegades diàries el rosari dels Krishnes.
Però no es tracta de l’únic ritual que porten a terme els Hare Krishna. Als temples d’arreu del món, cada dia es fan cerimònies d’adoració als déus on se’ls hi ofereix (als déus) encens, aigua, flors i, sobretot, aliments vegetarians. El temple de Barcelona, per exemple, fa aquestes ofrenes en una cerimònia just abans de l’alba. Els monjos de la Plaça Reial s’aixequen molt aviat, a les 4:30 hores, per iniciar una cerimònia que durarà quatre hores i que acabarà al voltant de les 8:30. Durant l’acte de preparació de la cerimònia es cuinarà el menjar que s’oferirà més tard a la deïtat. Això es porta a terme en una cuina annexa, on només es cuina pels déus. Per tant, el temple té dues cuines: aquella on es cuina públicament pels que al migdia poden anar-hi a dinar i una pels déus. A la sala de les ofrenes, presidida per la deïtat al centre, només s’hi pot accedir si abans et descalces al llindar de la porta. És una forma de mostrar respecte davant dels déus.
Els festivals també són una de les altres actuacions més importants en aquesta tradició. La tradició Vaishnava Gaudiya, els Hare Krishna, es regeixen segons els calendari hindú, ja que no deixa de ser una varietat de l’Hinduisme pronoteista. El calendari hindú però, varia segons la lluna. Per tant, les festes varien de dia segons l’any. El passat 13 d’abril d’aquest 2008 es va celebrar el Rama Navami, un dels festivals més importants on els devots del senyor Rama s’han de mantenir en dejuni, sense menjar, i respectar i adorar el déu Rama Navami vrata. L’adoració pública comença rentant-se com a símbol de purificació, cantar mantres, i oferir flors i fruites al déu Visnu. A mitja nit es trenca el dejuni iniciat durant el dia menjant fruites. Els llibres sagrats i les creences, expliquen que qui no es mantingui en dejú durant aquest dia anirà al pitjor dels inferns. A més d’aquestes celebracions puntuals, el temple ISKON Barcelona, ofereix un festival obert a tot el públic, cada diumenge a partir de les 5:30 hores, on es balla, es canta i es fan ofrenes. I on, per descomptat, també es deixa provar la seva deliciosa cuina vegetariana.
La “distribució” (com ells ho anomenen) de llibres escrits per Srila Prabhupada, el fundador del moviment Hare Krishna pels volts de l’any 1966 als Estats Units, és un dels altres principals rituals que també s’han de seguir per formar part de la comunitat. Els llibres en qüestió es poden trobar traduïts en més de 40 idiomes. Així, el 1972 es va formar la casa editorial Bhaktivedanta Book Trust, que publica les obres de Prabhupada, autor que va escriure vuitanta comentaris i estudis sobre obres clàssiques de la Índia. La venda d’aquests llibres és una forma directa de finançament per aquest moviment de caràcter religiós, a part dels donatius que poden oferir els devots o de les explotacions de negocis que tingui la Institució. A Barcelona, per exemple, els donatius mínims de set euros que es donen al menjador del temple, serveixen per pagar la hipoteca que es va fer quan es va adquirir el temple de la Plaça Reial, l’any 1997. Tot i que els Hare Krishna estan establerts a la ciutat catalana des de 1975, abans es trobaven al llindar del barri de Guinardó, al carrer La Vinya. El canvi d’emplaçament es va deure a que “la Plaça Reial està al centre de la ciutat, i això significa que més gent s’acosta al temple”, ens expliquen des d’aquest.
Per altra banda, és comú l’intercanvi entre comunitats Hare Krishna d’arreu del món. Un cop l’any per exemple, es fa el festival de joventut Hare Krishna, l’anomenat Kulimela, on persones relacionades amb la tradició Vaishnava participen en conferències, seminaris, música, teatre i altres activitats a l’aire lliure. Aquest any el temple Radhadesh de Brusel·les, emplaçat en un magnífic castell amb jardins, si va acollir del 31 de juliol al 3 d’Agost l’intercanvi de coneixement. Però de coneixement Vashnava no només se’n troba als festivals. El Bahktivedanta College és un institut d’educació superior sobre teologia Vaishnava que facilita els coneixements necessaris per formar part de les comunitats ISKON. Aquests cursos estan acreditats des del setembre de 2003 per la Universitat Lampeter de Gal·les, una de les universitat més velles d’Anglaterra, fundada el 1822, i es porten a terme al mateix centre Radhadesh de Bèlgica (on es va celebrar el Kulimela aquest any, dirigit per Yadunandana Dasa, fill de Mataró). L’Associació Internacional per la Consicència del Krishna és una associació molt ben organitzada que queda lluny de les acusacions de secta que patir pels volts de 1986 a Estats Units. Quan sel’s acusava d’una sèrie de delictes que anaven des d’abusos de menors fins a assessinats, passant pel tràfic de drogues, com explica un article del diari “El País” del 24 d’agost del mateix any.
Als membres de la comunitat religiosa se’ls pot distingir per la seva vestimenta. Els homes vesteixen pantalons-túnica de color taronja (dhotis) si estan solters, o blancs els debots casats. Les dones es cobreixen amb saris, túniques multicolors, ja siguin casades, solteres, o menors d’edat. No obstant, les casades es pinten un punt vermell al front per indicar el seu estat matrimonial i en algunes ocasions les viudes vesteixen amb saris blancs per indicar que no estan disponibles per formar una parella.
El moviment va tenir la seva màxima expansió als anys seixanta gràcies a la presència del seu líder ja mort, Srila Prabhupada, als Estats Units durant l’època hippie (ja que aquests es sentien atrets per les filosofies orientals i pel cant dels mantres i van ajudar a extendre-la arreu). Però actualment es tracta d’un moviment que gosa de molt bona salut: té més temples establerts en diferents països d’arreu del món que qualsevol altre grup hindú. Potser una de les raons, com s’ha dit al principi, es tracta de la inclusió de petites pràctiques Occidentals a les nostres vides. Els Hare Krishna per exemple, practiquen la varietat de ioga bahkti com a acte d’adoració del déu Krishná. A més, el menjar vegetarià té també cada vegada més adeptes. Als Estats Units, segons la fundació Foodways, el nombre de vegetarians va passar des de 1985 a 1992, en només set anys, de 6 milions a 12,5 milions. I tot indica que les xifres van creixent i creixent. Petits detalls com aquest fan que les religions que abans eren més desconegudes, ara passin a formar part del dia a dia. L’Associació Internacional per la Consciència del Krishna és un d’aquestes religions recents que promet de cara al futur.

1 comentari:

Loren ha dit...

M´ha agradat molt Clara, gràcies.