dimecres, 6 de juliol del 2011

De cocodrils a tortugues, dues novel·les de Katherine Pancol


A l’espera de que ens arribi l’últim llibre de la trilogia de Katherine Pancol, Els esquirols de Central Park estan tristos els dilluns (Les ecureuils de Central Park sont tristes le lundi), de moment podem anar gaudint de les dues primeres obres de la sèrie.

El primer llibre, Els ulls grocs dels cocodrils, ja deixava entreveure que no es tractava d’una història qualsevol, sinó que aviat podríem parlar d’un bestseller.
I així ha estat. Amb més d’un milió d’exemplars venuts a França, a Espanya també ha esdevingut un fenomen i d’aquesta manera la seva autora, la francesa Katherine Pancol, s’ha donat a conèixer internacionalment.

La història transcorre al voltant de la família Cortès, amb la Joséphine com a columna principal, una dona lluitadora, senzilla i que no es dóna per vençuda. Amb un marit que decideix anar a l’Àfrica a fer negocis amb els xinesos i a dirigir un criador de cocodrils. I amb una germana, l’Iris, que és l’antítesi del que aspira la Joséphine: freda, manipuladora i extravagant.

Alguns comentaris per la xarxa titllen la novel·la de chick lit, però, sincerament, quan un aprofundeix en la història veu que la trama queda lluny d’aquest gènere de novel·la 

romàntica representat per Marian Keyes o Jane Green. I si algú encara en té dubtes, que aprofundeixi en el segon llibre de la trilogia, El vals lent de les tortugues.

Aquest últim té una trama molt més aconseguida. Introdueix personatges nous i pinzellades de novel·la negra: en el nou barri de la Joséphine hi correrà un assassí en sèrie que va matant al llarg de les pàgines.

És curiosa la relació que la protagonista té amb els seus veïns. Primer amb la Shirley i, després, quan s’ha canviat de pis en el segon llibre, amb Lefloc-Pignel i Van den Brock. Com també es entranyable la relació que té amb la portera Iphigéne, una trama que a vegades recorda L’elegància de l’eriçó, de la també francesa Muriel Barbery i que va ser un altre fenomen literari fa cosa d’any i mig.

Amb personatges molt ben aconseguits (potser la menys ben traçada és la filla petita de Joséphine, la Zoé) i amb una forma narrativa peculiar (va alternant la primera persona amb la tercera i el narrador omnipresent), l’escriptora assegurava a una entrevista a l’agència EFE el febrer passat que “no té res d’autobiogràfic”. Potser doncs, l’únic autobiogràfic és la professió compartida amb la protagonista. Ja que fa tres anys Pancol va decidir abandonar la bogeria del periodisme per viure exclusivament de la literatura (perquè ja compte amb més de deu llibres a les espatlles!).

Sigui com sigui, els dos llibres de Katherine Pancol (editats per Empúries en català i La Esfera de los Libros en castellà) estan essent un èxit merescut i molt recomanables com a lectura d’estiu.


*Publicat al portal digital La Cultura no Val Res