Tot allò immersiu i interactiu passa a dirigir-se a la figura del consumidor enlloc de a la figura de l’espectador o el visitant, fent del museu més un parc temàtic que no un espai museístic en si.
* Un article que tenia penden de publicació i que (perquè no?) publico al meu blog perquè per alguna cosa és meu.
Els promotors del projecte del Museu Hermitage de Barcelona volen impulsar ara un museu d’art digital a l’antiga fàbrica Godó i Trias de l’Hospitalet de Llobregat -o així ho anunciaven fa uns dies la majoria de mitjans de comunicació catalans-. La idea dels promotors, el fons d’inversió Varia Investment Cultural, és “obrir un nou espai cultural destinat a la recerca, a la creació i als nous formats artístics digitals”, expliquen, entre altres.
Es veu que es tracta d’un projecte “totalment diferent” del que s’havia previst fa uns anys amb l’obertura de la nova “franquícia” de l’Hermitage que havia de tenir lloc a la Nova Bocana del Port de Barcelona i que encara està immers en un procés judicial.
El nou projecte passaria a anomenar-se “The Factory Museum” -perquè ja sabeu que tot allò que es bateja en anglès sempre queda més internacional- (ironia mode on). A banda d’algues obres físiques, l’espai també donaria lloc, principalment, a experiències immersives. I, possiblement, aquí sigui on rau la “trampa”: fer que el visitant tingui més una experiència d’oci a través de les noves tecnologies, que una experiència estètica per a la reflexió. Tot allò immersiu i interactiu passa, d’aquesta manera, a tenir com a centre i a dirigir-se a la figura del consumidor, enlloc de a la figura de l’espectador o el visitant, fent del museu més un parc temàtic que no un espai museístic en si. I què voleu que us digui, que amb Port Aventura i les atraccions 5D de les fires ja anem servits.
Tot i que encara no hi ha res tancat al 100%, el projecte, doncs, té uns quants dels ingredients necessaris per esser un producte més del màrqueting cultural que ens envolta -AKA projecte empresarial-, possiblement més preocupat de que surtin els números (i d’engrandir-los) que de transmetre els valors de la cultura als ciutadans. Segurament no ens hauria de sorprendre si tenim en compte que darrera de tot plegat hi ha un fons d’inversió. I, per si encara en dubtàvem, la cultura no s’escapa ni de la globalització ni de la mercantilització, creant marques i maneres de fer extrapolables a qualsevol ciutat i a qualsevol part del món (en són exemples clars les exposicions immersives de Gutav Klimt o Van Gogh creades per Nomad Art).
Per acabar-ho d’arrodonir, si el projecte tingués llum verda, l’espai seria reformat per RCR Arquitectes, probablement l’estudi d’arquitectura del nostre país més reconegut internacionalment arran d’haver rebut el Premi Pritzker el 2017. Així que, com a idea empresarial, el projecte no pot estar més aconseguit. El dilema moral, però, ve en reflexionar si culturalment val més això que res (perquè unir cultura i empresa sempre és complicat), i si aviat ens haurem de conformar amb les engrunes si no podem tenir el pa sencer -perquè en ple segle XXI parlar d’alta i baixa cultura ja no es porta...-.
