dimecres, 28 de juliol de 2021

Foc

Focs, paranys, senglars.
I sense gent.
Al camp sí.
Respirar també.

Miro a l'infinit i no hi veig res: infinit.
Em giro i no hi ha ningú: silenci.

Fa calor.
Un altre incendi.
Sonen les sirenes i em defaig.
Apagueu-me! Apagueu-me!
Ningú em va advertir dels perills del camp.

dijous, 3 de desembre de 2020

Traïció

 
Hola bogeria!
Que em fas creure que sóc... però no sóc,
Que estimo... però no.
Que conservar els diacrítics és revolucionari
i que ser diferent una traïció.


divendres, 15 de maig de 2020

Tot i res


Així, de sobte,
he retrobat paisatges oblidats i costums de sempre.
La quietud del vespre,
el tractor llaurant i les primeres bales de palla,
la flor de colza,
les espigues,
els ceps...
i les roselles tímides treuen el cap com mai.
"Aquest any n'hi ha de liles!", penso. 
Gall, gallina o pollet.
Potser casa és això: retrobar-ho tot i estimar-ho com res.

dimecres, 1 d’abril de 2020

Badar


Perdre el temps badant… No sabeu quan pagaria per poder-ho fer!
Mirar per la finestra.
Veure el pit-roig, el pardal, la cuereta…
La natura obrint-se pas davant nostre, reprimida com ha estat durant tants anys!

Fins i tot la pluja es manifesta,
agraïda que el temps s’hagi aturat.

El que pagaria per perdre el temps badant: avorrir-me, llegir, sentir com passa el temps i veure créixer els espàrrecs.



dilluns, 28 d’octubre de 2019

Magranes


Bufa la tramuntana i m’apujo la cremallera fins a dalt de tot. Que el coll de la jaqueta m’arribi fins el nas, que el tinc gelat i sembla que en qualsevol moment se m’hagi d’esquerdar i trencar a trossos, com aquelles figuretes Lladró tan lletges, però tan cares, que un cop et cauen a terra i s’esmicolen no hi ha manera de recompondre-les i que sembli que no ha passat res.

Comença a fer fred (la fred, sempre en femení) i m’apropo al magraner del Mas. El Mas, així en majúscules, perquè és com si tingués vida pròpia i m'hi pogués relacionar. A l’octubre el magraner comença a fer magranes. I em passen moltes coses pel cap: el pare arreplegant totes les magranes que troba i fent-ne suc perquè “nena, que la magrana és molt bona per la pròstata!” i la cançó de Mazoni, que també és del Baix Empordà.

Oh, líquens d'Islàndia, ja era hora
que el futur em semblés transitable
Oh, oh!
Magranes, magranes, magranes molt!

Una cosa em porta a l’altra i penso en el viatge que vaig fer aquest estiu passat a Islàndia. En el paisatge, en els colors, en passar de gel a fum, i que bonic és viatjar a l’agost en un lloc on no hi ha gent. O no tanta com a la Costa Brava. Per què, quina gràcia té passejar per llocs massificats i trobar-te els teus companys de feina amb pantaló curt i xancletes? Aquests urbanites sou ben bojos!