*Qualsevol semblança amb la realitat és ben certa
Sorgeixen noves formes de comunicació a través de cartells enganxats als vidres de pisos i que només poden veure les comunitats de veïns dels edificis del davant
“Se necesitan becarias” es pot llegir al cartell escrit a mà i enganxat al vidre del sisè pis. Sota la demanda de becàries hi ha un número de telèfon. Però des de baix a la vorera el missatge és il·legible, no es tracta de res més que de lletres sobre un full de tamany DIN A-4.
Els que habiten al bloc de pisos de l’altre costat del carrer, resten impassibles davant l’existència del cartell. Potser ni tant sols s’han adonat que hi és. Els vidres de l’edifici del davant tenen un efecte mirall que fan que quan la finestra està tancada no es llegeixi res de res, ni tant sols es veu el que hi ha dins les oficines. Tot i així, gràcies a la llei antitabac, que no permet fumar en els llocs de treball, i que va entrar en vigor a Espanya el 2006, es sap que a la oficina del davant hi treballen quatre homes, dos dels quals fumen. Ja que, quan volen encendre una cigarreta, han d’obrir la finestra per força, i és després quan es pot apreciar tot l’interior i els que hi treballen.
Mentre uns necessiten més mà d’obra, a d’altres els n’hi sobra. Fa poc que el Francisco va arribar a Barcelona com a immigrant. Era ginecòleg a un país sud-americà, però les coses a la Ciutat Comtal tampoc li acababen d’anar tant bé com s’imaginava i va provar sort a alguna altra ciutat. Al seu pis, que era de lloguer, hi ha entrat una parella jove. Ella estudia, i possiblement també és becària. Ell és informàtic. S’han comprat un gos, com si es tractés d’una adopció, i així esdevenen practicants com a pares. Una moda que en alguns sectors d’Estat Units no deixa de causar furor: invertir en un gos com si es tractés d’un fill. És una bona opició si tens en compte que els gossos, quan es fan grans, no et deixen a l’estacada per anar a viure la seva vida.
“¿Para hacer qué?” es pot llegir ara en un full des de l’edifici dels vidres de mirall com a resposta al cartell que demanava bacàries. A l’edifici atrotinat, que havia estat de protecció oficial en l’època de Franco, hi ha un pis habitat per quatre noies estudiants. Aquestes arriben a la conclusió que un DIN A-4 des de la vorera no es pot llegir. Per tant, l’oferta de feina ha d’anar destinada a algú del seu edifici. I com el Francisco, decideixen provar sort.
La senyora Teresa, que és viuda i molt sorda, li encanta xafardejar a la vida dels altres. Com que al seu edifici atronitat el 60% són pisos de lloguer, i d’aquests, el 40% estan llogats a estudiants, no para de repetir a tots els que es troba a l’ascensor que “la meva néta estudia medicina”. Però tot i així, tampoc s’ha adonat del cartell, ni de la conversa que han iniciat els nois de la oficina amb les estudiants del sisè pis a través de DIN-A4’s, com si es tractés d’un xat.
“¿Qué sabéis hacer? ¿Sabéis dibujar?” diuen les lletres multicolors de diferents tamanys retallades i enganxades sobre una cartolina. “Aquests tius són dibuixants” proposa la Laura. Acaba de veure com dos nois joves s’apropaven a la finestra oberta. “I si hi truco?” potser m’oferirien feina com a dissenyadora gràfica. Tot sigui per fer currículim” afegeix.
No només internet ofereix possibilitats per trobar coses inexplicables ni mantenir relacions a distància amb desconeguts. Ja no cal ser membre de infojobs.com ni de loquo per trobar coses inesperades. Però els veïns de l’edifici franquista, tret de les estudiants, això no ho saben. La senyora Teresa segur que quasi no sap ni què és internet. I continuen sense adonar-se’n de les propostes fetes a través dels vidres.Finalment les quatre noies decideixen fer la seva pròpia demanda a l’estil oficinista “Se buscan profesores de repaso” és llegeix de nou des de l’edifici de mirall. I cap de les dues parts implicades es proposa si entre tant cartell no hi ha alguna proposta indecent.
“Se necesitan becarias” es pot llegir al cartell escrit a mà i enganxat al vidre del sisè pis. Sota la demanda de becàries hi ha un número de telèfon. Però des de baix a la vorera el missatge és il·legible, no es tracta de res més que de lletres sobre un full de tamany DIN A-4.
Els que habiten al bloc de pisos de l’altre costat del carrer, resten impassibles davant l’existència del cartell. Potser ni tant sols s’han adonat que hi és. Els vidres de l’edifici del davant tenen un efecte mirall que fan que quan la finestra està tancada no es llegeixi res de res, ni tant sols es veu el que hi ha dins les oficines. Tot i així, gràcies a la llei antitabac, que no permet fumar en els llocs de treball, i que va entrar en vigor a Espanya el 2006, es sap que a la oficina del davant hi treballen quatre homes, dos dels quals fumen. Ja que, quan volen encendre una cigarreta, han d’obrir la finestra per força, i és després quan es pot apreciar tot l’interior i els que hi treballen.
Mentre uns necessiten més mà d’obra, a d’altres els n’hi sobra. Fa poc que el Francisco va arribar a Barcelona com a immigrant. Era ginecòleg a un país sud-americà, però les coses a la Ciutat Comtal tampoc li acababen d’anar tant bé com s’imaginava i va provar sort a alguna altra ciutat. Al seu pis, que era de lloguer, hi ha entrat una parella jove. Ella estudia, i possiblement també és becària. Ell és informàtic. S’han comprat un gos, com si es tractés d’una adopció, i així esdevenen practicants com a pares. Una moda que en alguns sectors d’Estat Units no deixa de causar furor: invertir en un gos com si es tractés d’un fill. És una bona opició si tens en compte que els gossos, quan es fan grans, no et deixen a l’estacada per anar a viure la seva vida.
“¿Para hacer qué?” es pot llegir ara en un full des de l’edifici dels vidres de mirall com a resposta al cartell que demanava bacàries. A l’edifici atrotinat, que havia estat de protecció oficial en l’època de Franco, hi ha un pis habitat per quatre noies estudiants. Aquestes arriben a la conclusió que un DIN A-4 des de la vorera no es pot llegir. Per tant, l’oferta de feina ha d’anar destinada a algú del seu edifici. I com el Francisco, decideixen provar sort.
La senyora Teresa, que és viuda i molt sorda, li encanta xafardejar a la vida dels altres. Com que al seu edifici atronitat el 60% són pisos de lloguer, i d’aquests, el 40% estan llogats a estudiants, no para de repetir a tots els que es troba a l’ascensor que “la meva néta estudia medicina”. Però tot i així, tampoc s’ha adonat del cartell, ni de la conversa que han iniciat els nois de la oficina amb les estudiants del sisè pis a través de DIN-A4’s, com si es tractés d’un xat.
“¿Qué sabéis hacer? ¿Sabéis dibujar?” diuen les lletres multicolors de diferents tamanys retallades i enganxades sobre una cartolina. “Aquests tius són dibuixants” proposa la Laura. Acaba de veure com dos nois joves s’apropaven a la finestra oberta. “I si hi truco?” potser m’oferirien feina com a dissenyadora gràfica. Tot sigui per fer currículim” afegeix.
No només internet ofereix possibilitats per trobar coses inexplicables ni mantenir relacions a distància amb desconeguts. Ja no cal ser membre de infojobs.com ni de loquo per trobar coses inesperades. Però els veïns de l’edifici franquista, tret de les estudiants, això no ho saben. La senyora Teresa segur que quasi no sap ni què és internet. I continuen sense adonar-se’n de les propostes fetes a través dels vidres.Finalment les quatre noies decideixen fer la seva pròpia demanda a l’estil oficinista “Se buscan profesores de repaso” és llegeix de nou des de l’edifici de mirall. I cap de les dues parts implicades es proposa si entre tant cartell no hi ha alguna proposta indecent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada