dissabte, 22 de desembre de 2007

Per viure del conte

* Entrevista íntegra publicada al número 83 de la revista Nova Ciutat Vella, de Barcelona. Fotografia realitzada per Toshiko Sakurai.

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) ha publicat tres llibres de contes, tres novel·les i tres assajos. Publica articles a la revista Presència, crítiques de llibres a El Periódico de Catalunya i és professor de la Facultat deComunicació Blanquerna. Autor de De Robison Crusoe a Perter Pan. Un Cànon de la literatura juvenil, el passat mes d’Abril surtí publicat per l’editorial Páginas de Espuma el llibre Un deu. Antologia del nou conte català, del que, per descomptat, ell n’és un dels deu autors antologats. L'any 2003 va obtenir el premi Sant Joan amb la novel·la La felicitat no és completa (edicions 62).

—Per començar, què té d’especial un conte que no tingui, per exemple, una novel·la?
-El conte és breu i lluminós com una aventura. La novel·la és llarga i treballada com un matrimoni. Tots dos gèneres tenen el seu mèrit, la seva gràcia i, sobretot, el seu moment.
—No tots els contes són per nens. Com encoratjaries una persona adulta que no llegeix contes perquè en llegís?
-Li’n proporcionaria algun de Borges, Cheever, Rulfo, Baudelaire, Nabokov, Foster Wallace, Rodoreda, Monzó, Monterroso, Hemingway... Si a algú no li agraden, val més que es busqui altres aficions.
—Centrant-nos en el conte en català, què el diferencia del fet a la resta de l’Estat?
-Potser la sensació que els contes han de ser força graciosos, irònics i políticament incorrectes, cosa que pot ser molt empobridora.
—I hi trobes algunes semblances?
-L’ús de la primera persona, la desolació ambiental, la indagació en les relacions familiars.
—Tot i que es pot dir que el conte s’està consolidant bastant, per què creus que s’ha hagut d’esperar tant en veure publicada una antologia de contes en català que fos traduïda al castellà?
-N’hi va haver una fa cinc anys, Mar y montaña. Aquella va ser idea d’un editor hongarès, Mihály Dés, i aquesta última d’un editor madrileny, Juan Casamayor. Fa l’efecte que els editors autòctons no estan tan motivats.
—Dels deu antologats que consten al llibre, només un és dona. Hi ha algun rerefons que fa que més homes es dediquin al conte?
-Virginia Woolf va explicar molt bé per què la literatura era predominantment masculina, tot i que la majoria de les causes que va enumerar són avui obsoletes. De tota manera, la tria l’ha feta una dona, Care Santos.
—Ja que també has escrit alguna novel·la, que se’t fa més difícil escriure?
-Depèn. De vegades tinc idees de conte, de vegades tinc idees de novel·la, de vegades tinc idees d’article o d’assaig, i de vegades no tinc idees. La qüestió és encertar el gènere.
—Una predilecció personal: conte o novel·la?
-La novel·la demana una certa experiència de la vida, és a dir, demana haver comès uns quants errors. Em temo que quan vaig escriure les primeres novel·les, no n’havia comès prou, però actualment estic més preparat per enfrontar-me al gènere.
—I finalment una opinió: trobes encertada la frase “vivir del cuento” i el que representa?
-Viure del conte és la meva vocació, però resulta francament difícil en una llengua que no sigui l’anglès. No hi ha revistes estil The New Yorker, amb un sistema de publicació meritocràtic i pagaments dignes. Tampoc tenim la figura de l’escriptor convidat que coordina un taller de relat curt a la universitat, per exemple. Escriure contes en català (i en castellà, tres quarts del mateix) s’assembla a cultivar un jardí: pot donar satisfaccions, però difícilment ningú s’hi fa ric.

I també podeu visitar la seva pàgina web: http://www.vicencpagesjorda.net/

1 comentari:

comte ha dit...

Que no viure del compte, o viure en compte, o viure amb un comte...