dissabte, 25 d’octubre de 2008

“Tot acaba passant per tribunals”

Jordi Panyella i Ferreres (Barcelona, 9 de febrer de 1966) llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, exerceix com a redactor de tribunals del diari Avui des de l'any 2006. Va treballar al diari El Punt de Girona del 1986 al 1990 i al diari Las Noticias. Des del 1990 ha desenvolupat diverses tasques al diari Avui. A continucació reflexiona una mica sobre la seva professió.

-Com definiria el periodisme de tribunals? D’entrada és un periodisme que fa por. Es tracta d’un món complicat, jurídic, i que espanta quan hi ha una plaça vacant, el mateix que passa en economia. Però és molt interessant, ja que tota la vida passa pels jutjats; no només els crims, sinó que també hi passen els divorcis, els litigis veïnals... I el món del dret és un món molt maco, ja que et dona certa llibertat: t’has de buscar la vida, no estàs sempre a la redacció, i això en periodisme està molt bé.
-Li sembla bé que el periodisme de tribunals estigui dins de la secció de societat?
Sí, perquè tot acaba sent tribunals, però has de ser flexible. La problemàtica que hi ha hagut amb els Boixos Nois al camp de l’Espanyol, per exemple, ho poden cobrir els periodistes d’esports, o els mateixos de tribunals.
-És podria dir que als de tribunals els hi interessen més els jutges i els advocats que les víctimes i la delinqüència?
Les víctimes i la delinqüència en general diria que no, però la víctima és la gran oblidada del periodisme de tribunals. El periodista hauria de tenir especial sensibilitat per reflectir la problemàtica que pateixen les víctimes a tribunals i protegir-les. El nom de les víctimes no hauria de sortir mai.
-Tot és blanc o negre (creure al fiscal o al defensor) o existeix el gris?
És complicat. El periodista per sobre de tot ha d’informar i no ha de prendre partit. S’ha d’esperar el veredicte o sentència final. Es pot informar dient que la sentència és molt dura, que l’advocat de la defensa ho ha fet malament, però el gran error és opinar sobre sentència.
-Vostè personalment, com va començar fent tribunals i què li va suposar?
Simplement se’m va oferir el diari i ho vaig acceptar. Abans havia fet política. Ara però si em passés potser faria la carrera de dret i després un segon cicle de periodisme. No es bo que faci tribunals una persona que acaba de sortir del dret, perquè l’òptica ha de ser informativa, però sí que és importantíssim tenir nocions de drets. Però en el meu cas, les nocions les aprens sobre la marxa. Amb sentit comú, contactes, i el que és molt important: humilitat. A més a més, s’ha de saber com funciona el procediment de tribunals perquè no es vulneri cap dret.
-Parlant sobre els contactes: quines fonts utilitza i quin tracte hi té?
Els contactes es fan a base de passadissos i anar molt a judicis, això suposo que et vegin molt els jutges, els advocats i els fiscals. Després amb sort i temps, aquests t’atendran.
-Fa cinc anys que hi ha cap de premsa a l’Audiència, quina canvis ha portat això?
Ha ajudat molt. Abans la informació de tribunals era una “selva” on es formaven grups que s’ajudaven entre ells i hi havia molta opacitat. Amb el gabinet de premsa s’ha aconseguit democratitzar-ho tot una mica i ha ajudat molt a la gent que comença de nou i va perduda. Però el periodista continua competint pel seu propi mitjà i buscant pel seu compte. Tot i així, en temes mediàtics el gabinet de premsa va molt bé.
-En què consisteix la seva rutina de treball?
La rutina comença el divendres, amb els Escrits de Qualificació Fiscal on hi ha les acusacions dels judicis de la setmana següent. Un cop llegit això, on t’informen tant de judicis penals com d’Audiència, et fas l’agenda de la setmana. Si no hi ha judicis igualment hi vaig a treure el cap i sinó em passejo pels jutjats per veure si algun jutge em pot rebre i m’explica alguna cosa d’algun tema pendent. Però ara possiblement això canviarà, ja que volen passar Instrucció i Penals a l’Hospitalet de Llobregat i l’Audiència es quedarà on és, a Arc de Triomf. Aquest simple canvi de lloc canviarà molt la rutina dels periodistes perquè ara si vas a l’Audiència i et falla el judici et pots passejar per Penals, d’aquí un temps això no ho podrem fer.
-Creu que té un punt de morbositat el periodisme de tribunals?
Sí, “la sang i el fetge” sempre crida l’atenció. El problema és que per desgràcia o coherència els judicis mai es celebren immediatament després dels fets, i això per la víctima ha de ser molt dur, perquè torna a recordar els fets.
-És fàcil caure en el sensacionalisme?
Sí, però és feina nostre evitar-ho. Hi ha certs mitjans que fan sensacionalisme expressament, i quan tothom juga això, tu com a periodista t’has de frenar.
-Personalment, què l’hi ha aportat fer tribunals que per exemple no tingués quan feia política?
El coneixement del món del dret, que és molt maco. Vist des de fora creus que la justícia és un desastre, però des de dins veus que la justícia funciona, i funciona molt bé. La justícia, per ser justa, ha de ser lenta. Hi ha fets que són claríssims, però n’hi ha que no. Per això s’han d’investigar molt bé i per investigar bé es necessita temps.
-Personalment, què l’hi ha aportat fer tribunals que per exemple no tingués quan feia política?
El coneixement del món del dret, que és molt maco. Vist des de fora creus que la justícia és un desastre, però des de dins veus que la justícia funciona, i funciona molt bé. La justícia, per ser justa, ha de ser lenta. Hi ha fets que són claríssims, però n’hi ha que no. Per això s’han d’investigar molt bé i per investigar bé es necessita temps.
-I li ha suposat algun risc?
“Posar la pota” en algun assumpte. Per exemple, durant la investigació et pots creure alguna cosa que és certa però no acaba de ser la veritat. Per anar massa ràpid pots caure en alguna inexactitud. Recordo una sentència molt bona d’un periodista que el van condemnar que deia: “Informació veraç, sí. Voraç, no”. El lema hauria de ser: tranquils, quan hi hagi la notícia la donem, no hem de voler córrer, perquè després és quan fallem en alguna cosa.
-I per acabar, li agradaria que canviés, de cara al futur, la manera de fer periodisme de tribunals?
Sobretot que Jutges i Fiscals, que són molt reticents a parlar amb els periodistes, entenguessin la nostra feina. Ens veuen com una nosa, com una molèstia. Entenc que tenen una feina amb molta pressió, però el periodista igual que no ha de passar per davant de tothom, tampoc ha de quedar a la cua. Estem allà perquè estem treballant. I posats a fer autocrítica, m’agradaria que hi hagués més modèstia en el món periodístic.

1 comentari:

Anònim ha dit...

ooooooooh! nou disseny!