dimecres, 12 de novembre de 2008

Botigues amb història

Cada vegada és més difícil trobar botigues centenàries a Barcelona. Un bon exemple n'és la Casa Beethoven, que compta amb un arxiu de 120.000 partitures. El seu propietari, en Jaume Doncos, es reuneix cada dissabte per tocar el piano mentre la botiga s’omple de clients. Aquestes botigues antigues lluiten cada dia per mantenir el seus comerços, que amb el temps han començat a desaparèixer. Passejant pels carrers de la ciutat, encara es poden trobar alguns d’aquests establiments que segueixen conservant l'encant d’anys enrere.

Un rellotge de paret aturat a dos quarts de dues de ves a saber quin any és el testimoni del pas del temps al bar Almirall. Les coses sembla que no hagin canviat per aquest bar fundat el 1860 per la família de Valentí Almirall. "L’Almirall a Barcelona no és com la Sagrada Família, però poc li falta", diu orgullós en Pere Pina, un dels actuals propietaris d’aquesta joia arquitectònica.
Però si ara en Pere ens pot estar explicant la història del bar que regenta des del 1977 és de pura casualitat. Acabada la guerra i l’època de la penúria econòmica de la postguerra, els bars com l’Almirall, on el seu mobiliari és pràcticament de fusta, van desaparèixer. Era l’època del cotxe Fiat 600 i del desenvolupament econòmic. Molts dels propietaris que volien anar a l’última moda van remodelar els seus locals a base de fòrmica i acer inoxidable. Com que el manteniment de la fusta era molt més car que la resta de materials, els bars van anar canviant la seva decoració. "Va tractar-se d’una època molt crítica", aclareix en Ramón Solé, l’altre propietari de l’Almirall. L’imponent taulell de marbre que regenta la sala principal ha aguantat bé el pas dels anys.
Durant la Guerra Civil Espanyola el bar no va tancar ni un un sol dia, i fins i tot si va instal·lar un petit comitè de la CNT on un home, des d’una taula del fons del local, hi arreglava pistoles. Fills d’antics clients expliquen que netejava les pistoles carregades fins que un dia se li va escapar un tret i "tothom va haver de córrer". També hi havia dies en que no es tancava mai i el bar funcionava les 24 hores. Com si es tractés d’un casino, alguns aficionats anaven a l’Almirall a jugar al burro, un joc d’apostes. Però abans de poder-hi jugar cada jugador havia de pagar una mena d’impost de sota mà a l’amo del local. D’aquesta manera, en Manel Almirall, el fundador del local, en treia el màxim rendiment en èpoques de crisi econòmica. Tot i que en Manel era de dretes, tant anarquistes com comunistes, (la majoria política al barri) eren benvinguts. Possiblement importava més el catalanisme que la tendència política. D’aquí potser que Valentí Almirall sigui considerat un dels ideòlegs del catalanisme polític. Actualment no hi van polítics a fer una copa, però sí que hi podem trobar gent com l’actor Javier Bardem quan està de pas per la Ciutat Comtal.
A la Casa Beethoven també hi han passat artistes de tota mena, sobretot gent vinculada amb el món de la música. Des de mossèn Jacint Verdaguer, que treballava a l’església del carrer del Carme a finals del segle XIX, fins a Lluís Llach, Montserrat Caballer i tants altres. El 1830, Rafael Guàrdia va fundar la Casa Guàrdia, un negoci de venta de partitures, que més tard, el 1915, va comprar en Rafael Jordà, un jove músic, oncle de l’actual propietari que fugia de Mèxic, on vivia des de feia anys, perquè havia esclatat la Revolució Mexicana. Aquest va ser qui va canviar el nom de la botiga a l’actual, Casa Beethoven.
La passió que sentia en Jordà per la música el va fer aparèixer a les "llistes negres" de la Guerra, ja que importava partitures d’Amèrica i d’Alemanya i tenia contactes amb l’exterior. Anys més tard, el fill del senyor Jordà es va fer càrrec del negoci fins el 1975, que va passar a la família actual. Tot i així, la passió del fill Jordà era el beisbol, esport que n’havia estat campió, i utilitzava l’altell de la botiga per fer reunions amb els amics i comentar les jugades del partit. En Jaume Doncos, fill de l’actual propietari, encara en conserva una pissarra amb una jugada dibuixada pel mateix Jordà. Però tot i que el negoci es trobi en un dels carrers més transitat del món, La Rambla, no n’hi ha prou per assegurar la seva continuïtat. La filla d’en Jaume estudia veterinària, per la qual cosa difícilment continuarà amb la botiga, i totes les esperances estan dipositades en un nebot que té traça en tractar la clientela.
Possiblement per això, l’Ajuntament de Barcelona premia les botigues més antigues de la ciutat que durant més de cinquanta anys s’han dedicat al mateix ram del comerç i que conserven la façana i altres elements diversos, com el mobiliari de la botiga, igual que el primer dia. Aquests premis, que es concedeixen des de l’any 1994 s’anomenen "Guapos per sempre" i es poden veure en forma de placa quadrada a la vorera abans d’entrar als comerços antics. Això sí, de la mateixa manera que es pot ser "Guapo de Barcelona", també es pot deixar de ser-ho perquè ja no es compleixen els requisits, expliquen de des l’Ajuntament. Tot i així, el senyor Víctor Riera, propietari de la botiga per a roba de la llar El Indio, fundada el 1870, es lamenta que "L’Ajuntament només es dediqui a posar la placa i a posar problemes". Ja que per optar a el "Guapos per sempre" va haver d’arreglar els marbres, la façana i pintar, sinó no podien optar a aquest guardó. "Des de l’Ajuntament ens van dir: si feu això, allò, i el de més enllà els hi posarem la placa. Tot són coses honorífiques, però de quartos ni un", es lamenta l’actual propietari de El Indio.
Tot i això, en Víctor ens explica orgullós com ha aconseguit tirar endavant el negoci. El Indio, situat al carrer del Carme, va haver de passar per tres mans diferents per poder subsistir. Cap al 1900, la família Mitjans es va fer càrrec del la botiga i la va transformar en una botiga més gran: van construir el vestíbul i va ampliar-la comprant una nau annexa. Durant l’època compresa entre el 1900 i 1929 va ser l’etapa que el negoci va tenir més esplendor, ja que contava amb vint dependents, vint aprenents i sis mossos. "Però durant la guerra, tot va canviar. Va ser un període molt dolent per tothom, especialment pels comerciants", es lamenta en Víctor. "Es van quedar sense gent i sense gènere, fins que finalment van haver de traspassar el local", puntualitza.
Va ser en aquest moment, quan el senyor Riera, decidit a "treballar molt i guanyar poc", com es defineix a ell mateix, es va fer càrrec de la botiga que encara avui regenta. Tot i que cada dia li resulta més difícil subsistir "perquè la pressió és més gran", explica.
Igual que la decoració i els mobles (tots daten del 1850-1880) el nom de la botiga tampoc ha canviat. Aquest es deu a la guerra que es va produir a finals del segle XIX entre els indis i els americans i que l’antic propietari, admirador de la lluita duta a terme pels indis, va decidir posar en honor seu. D’aquí en va sorgir el nom de El Indio.
Com tothom qui es dedica als negocis familiars, s’emociona quan recorda els vells temps en què ajudava al seu pare. Quan tenia aproximadament quinze anys va aparèixer a la botiga el pintor Salvador Dalí. Aquest es volia endur una de les cadires del famós dissenyador Antoinette que tenen al costat del taulell. "Molt Dalí però no volia pagar", diu entre dents l’actual propietari. El seu pare, un gran admirador de l’artista, li va proposar un intercanvi: donar-li la cadira a canvi d’un quadre. Però la proposta sembla ser que no va agradar el pintor.
El barri on està ubicada la botiga, el Raval, s’ha anat transformant molt des de que es van iniciar negocis com aquest. Actualment de negocis antics en queden pocs al barri, i els pocs que queden no tardaran gaire a tancar. És el cas de la sabateria La Ampurdanesa, al carrer nou de la Rambla, que enganxat al vidre de l’aparador hi llueix un cartell amb les lletres de "En Venta" ben clares. "Hem notat que molts dels clients habituals han marxat de barri i que la majoria que venen són estrangers", explica el propietari des de El Indio. Per això, la botiga també s’ha hagut de transformar adaptant-se a les necessitats que els clients els hi demanen avui en dia. Ara sobretot es venen confeccions com tovalloles, jocs de llit i mocadors. I han hagut de deixar de banda la roba que es venia a metres, l’article estrella que havia començat a vendre la família Mitjans. D’aquesta manera, difícilment algú de la seva família s’atrevirà a continuar amb el negoci d’aquí uns anys.
Però aquest canvi de mans dels negocis de tota la vida, sembla que no afecta a la barreteria Obach. La coneguda Sombrería Obach es va fundar el 1924 pel senyor Ramón Obach, i actualment està regentada pels seus dos néts, l’Antoni i en Ramon.
L’Antoni explica la història de la botiga que va obrir el seu avi amb un somriure. "El meu avi tenia una mida de cap molt grossa. Aleshores, en aquella època, tothom portava barret i ell mai en trobava de la seva seva mida. Llavors es va dir: obriré una botiga i buscaré fabricants que facin barrets de mides grosses". D’aquesta manera tant curiosa va començar una de les botigues més cèntriques que es coneixen a Barcelona.
A principis del segle XX estava molt de moda portar barrets, tant en homes com en dones. Va ser una època molt bona per a les barreteries. Només a la ciutat de Barcelona s’hi podien trobar al voltant d’unes vint o trenta botigues com la Obach. Entre aquestes, la famosa Barretera Mil del carrer Fontanella, al costat de la Plaça Urquinaona, o la botiga de barrets que fa poc va tancar a prop de Plaça Espanya. Amb el temps aquesta tendència a portar barrets va anar minvant i va venir l’etapa del "sinsombrerismo". La família Obach, per poder subsistir sense haver de tancar el negoci, també es va dedicar a vendre paraigües i barrets de capellà, però ho van deixar perquè segons la familia els hi portava mala sort.
Quan Franco va arribar al poder, aquest curt període de "sinsombrerismo" es va a acabar. La dictadura franquista va obligar als homes a cobrir-se novament el cap amb barrets i van aparèixer anuncis publicitaris tant curiosos com el que portava d’eslògan "Los rojos no usan sombrero". Això va suposar la tornada dels barrets per evitar represàlies. D’aquí el gran creixement de la barreteria Obach, que tot i les dificultats no va decidir tancar mai, ni durant la Guerra, cosa que no va passar amb la resta d’establiments d’aquest sector.
La botiga del senyor Ramon va anar passant de generació en generació fins avui. Tot i que el pitjor moment els va arrivar quan la casa va amenaçar de ruïna cap al mitjans dels anys 80 i van haver de tancar la botiga durant gairebé dos anys. Per sort, el seu veí, el camiser Flotats (una de les poques botigues antigues que quedaven
que va tancar el juny de 2007) els va cedir un petit taulell en un racó de la botiga fins que van poder tornar a l’edifici original del carrer del Call. Un cop reoberta la botiga es va conservar la decoració intacta i es va tornar a recol·locar tal i com estava.
I de moment, tot indica que tenen feina per dies. Així es pot veure una tarda passejant pel carrer del Call mentre els estrangers resten embadalits davant els barrets i barretines que s’exhibeixen a l’aparador. Si la barreteria Obach tanqués, desapareixeria una peça important del paisatge de la ciutat de Barcelona. Tenen clients de tot el món. Fins i tot hi ha molts europeus que venen cada dos o tres anys a comprar els seus barrets a l’Obach. Atrets, en part, per la fabulosa decoració que data del mateix any en que es va inaugurar el comerç. Els armaris tenen més de vuitanta anys, i el taulell principal encara és més antic. "Quan el meu avi es va quedar amb la botiga ja hi era", recorda en Ramon. Inclús el famós Federico Fellini, director de cinema italià, s’ha passejat entre aquest mobles i hi ha comprat una barretina (potser com a souvenir de Catalunya) ara fa uns trenta anys, quan en Ramon en tenia quinze i ajudava al seu pare a portar el que anys més tard seria el seu propi negoci. Després de més de mitja hora parlant amb ell, la botiga es comença a omplir de curiosos i clients en busca de barrets per preparar-se per l’hivern. A fora al carrer ja hi comença a fer fred.
El fred, també beneficia a altres botigues. Com la Guanteria Alonso, situada en ple barri vell, en un dels carrers més transitats propers a Portal de l’Àngel. La guanteria es va inaugurar al 1905 però fins 38 anys enrere, no va passar a les mans de l’actual família Alonso. "La botiga la va inaugurar una altre família, la Mañós Barrera, però nosaltres ja ens coneixíem perquè el meu avi els venia guants de pell", explica la Victòria. L’avi de la Victòria Alonso, l’actual propietària, era un conegut modista al barri que es dedicava a elaborar guants de pell. Anys més tard, la mare de la Victòria va comprar l’establiment i, quan va morir inesperadament, la Victòria va passar a fer-se’n càrrec. Es va tractar d’un dels moments més decisius de la seva vida, segons la propietària, perquè va haver de prendre la decisió d’abandonar la carrera de psicologia que estava estudiant a la Univeristat de Barcelona. I això que només li quedava un any per estar llicenciada. Durant la guerra, les bombes explotaven molt a prop de la guanteria i la família que la portava en aquell moment, la Mañós Barrera, va haver de cobrir les finestres amb les reixes que es posaven als galliners perquè no hi entressin lladres. Les bombes havíen esmicolat el vidres i a tot Barcelona estava ple de gent que s’aprofitava de la situació difícil que es vivia per entrar a robar tot el que poguéssin a les botigues. Tot i així, ningú es va atrevir a entrar-hi.
La Guanteria Alonso encara manté intacte tant l’interior com l’exterior, i l’establiment conserva un aire noucentista. De fet, botigues com aquesta estan incloses dins de la ruta modernista que es programa des de l’Ajuntament de Barcelona, expliquen des de l’Administració.
Però per la majoria de botigues centenàries encara els queda el pitjor per sobreviure: el pas dels anys. La proliferació d’immigrants i de turisme estranger que arriba a la ciutat durant els darrers anys fan que les botigues de tota la vida es replantegin la seva situació econòmica. Entitats com la Cambra de Comerç de Barcelona reconeixen aquest comerç centenari, però no poden fer res per evitar que desaparegui. Els comerciants doncs, només poden limitar-se a esperar que des de darrera el taulell les coses canviïn. Encara que les botigues tanquin, quedarà per sempre la seva història.

Text i fotos per: Clara Cardona i Anna Salvador

1 comentari:

Coquito Rodrigues ha dit...

De fet la va canviar ahir no...???