diumenge, 17 de maig de 2009

L’edifici de la Fundació Miró es troba amenaçat pel canvi climàtic

Tot i que ja no és notícia, m'ha sorprès assabentar-me aquest darrer mes que la Fundació Miró de Barcelona estés inclosa des del 2007 entre els 100 monuments més amenaçats del planeta. Així ho explica una llista que s’elabora cada dos anys des de 1996 pel Fons Mundial de Monuments. L’edifici de l’arquitecte Josep Lluís Sert, inaugurat el 1975, és l’única construcció espanyola de la sèrie i la més jove, que per primera vegada té en compte l’amenaça del canvi climàtic.
L’edifici de la Fundació segueix els principis de l’arquitectura racionalista, amb espais distribuïts al voltant d’un pati central, característica típica de l’arquitectura mediterrània. Sert va idear un espai on la il·luminació natural i el trànsit de persones són molt importants. D’aquesta manera, com que l’edifici s’organitza al voltant d’un pati central, el visitant no passa mai dues vegades per la mateixa sala. L’estructura, de formigó vist pintat de blanc, està oberta al paisatge i a la ciutat de Barcelona. En part a causa del seu emplaçament, ja que es troba al Parc de Montjuïc, en uns terrenys que van ser cedits inicialment per l’Ajuntament de la ciutat. Però on l'amenaça del canvi climàtic es pot veure clarament, és, precisament, en forma d'humitats al formigó.
Des d’un principi l'edifici ja va ser pensat per albergar l’obra de Joan Miró i va ser el primer museu d’art contemporani de tot l’Estat. La seva concepció va representar un punt de ruptura i d’avantguarda, tant des del punt de vista arquitectònic com des del funcional. Jaume Freixa va dirigir les dues ampliacions que s’hi han fet, els anys 1987 i el 2001, sempre seguint els dibuixos originals del mateix Sert.
L’arquitecte, gran amic de Joan Miró, va fundar el Grup d’Arquitecte i Tècnics Catalans per al Progrés de la Arquitectura Contemporània (GATCPAC), que més tard absorbiria els grups basc i madrileny i passaria a anomenar-se GATECPAC. En un viatge a París, el 1928, va conèixer a Le Corbusier, amb qui va col·laborar durant varis anys i de qui es va influenciar. El 1937, juntament amb Luis Lacasa, va construir el Pavelló de la República Espanyola per a l’Exposició Universal de París. Però després de la Guerra Civil es va exiliar als Estats Units on va ser professor d’arquitectura a la Universitat de Yale i degà de l’Escola de Disseny de la Universitat de Harvard. A més de realitzar diversos projectes per Estats Units, a Barcelona també hi va fer anys abans el Dispensari Antituberculós i l’Edifici d’Habitatges del carrer Muntaner. Tot inidica però, que aquestes últimes construcciones estan en més bon estat, i potser l'únic que han de patir és la deixadesa púbica.