dijous, 2 de juliol de 2009

L'últim home que parlava català

Carles Casajuana a L’últim home que parlava català trenca totes les expectatives que un es podia imaginar. No es tracta d’un llibre pla, amb la típica història de desenvolupament nus i desenllaç que narra la vida d’un sol personatge (en aquest cas l’últim home que parlava català), sinó que la novel·la entrecreua més d’una visió del món i diversos personatges: dos novel·listes molt diferents i una dona cansada d’esperar.

El llibre és ideal pels amants de la llengua i la lingüística i pels que, com el mateix Rovira, un dels protagonistes de la història, un novel·lista que està escrivint un llibre que dóna títol al llibre que ens ocupa, creu que el català és una llengua molt fràgil que si 
entre tots no lluitem per conservar-la està condemnada a morir: "Tal com van les coses, el català està condemnat, d'això no n'hi ha cap dubte. Però pel cap baix trigarà dos o tres segles a desaparèixer. Una llengua no mor en vint-i-quatre hores, com les papallones". 

Agafant-se a aquesta tesi, Rovira i Balaguer, els dos personatges masculins principals, s'endinsaran en discussions apassionants on debatran el futur de la llengua de Catalunya. Precisament perquè Rovira és un d'aquells catalans de soca-rel i perquè Balaguer és un català "descafeïnat", d'aquells que es consideren catalans però a l'hora escriuen en castellà. La novel·la doncs, està molt ben emmarcada dins l'enquesta d'usos lingüístics de la població 2008 que es va presentar aquesta mateixa setmana i on es diu que el 55% de la població té per llengua inicial el castellà i el 31,6% el català, seguit de l'àrab i el romanès entre altres.

No obstant, L'últim home que parlava català no només parla de qüestions lingüístiques i culturals, sinó que exposa la problemàtica del mobbing, per desgràcia molt freqüent a determinats barris del centre de Barcelona, on passa l'acció de la novel·la, i que aquests darrers anys ha omplert pàgines de diaris.
Carles Casajuana ha sabut trobar una forma original d'explicar una història que a simple vista pot sembla monòtona però no ho és, i m'agradaria pensar que per això aquesta novel·la ha guanyat el Premi Ramon Llull 2009.

1 comentari:

Enric Xicoy i Comas ha dit...

Hola Clara,
és clar que em recordo de tu... Ja saps que tot i que directament no hagis estat alumna meva sí que has passat pel Departament de Pràctiques, oi? Estic content de saber de tu i de veure que també ets una blocaire i que, a més, exliques "coses" molt interessants i ben escrites!
Una abraçada,
Enric