Sobre la parella

“És mentida que l’amor no duri per sempre. L’amor es manté inalterable al llarg dels anys. Aquest és el drama, precisament. És una qüestió que pertany a l’àmbit de la física. Com l’energia o la matèria, la quantitat d’amor que sentim no augmenta ni disminueix. El que ocorre és que el dirigim cap a objectius diferents. El nen s’estima molt a ell mateix perquè no hi ha ningú més. Aquest amor es va repartint quan descobreix els pares, els germans... Créixer vol dir aprendre a ressituar aquesta energia sentimental. És com un capital que es manté estable, al marge d’interessos i inflacions. L’adolescent retira gran part de l’amor dels pares i el reinventeix en amics. Tenies raó quan deies que l’amor és massa important per deixar-lo en mans d’una sola persona. Enamorar-se és arriscar-se a fer fallida, ja que tota la inversió es concentra, i potser en algú que no és prou solvent. La resta del món desapareix, els amics i un mateix i tot, que deixa d’estimar-se. Quan estem en parella estimem menys els pares, quan arriben els fills estimem menys la parella.”

“El matrimoni és l’oportunitat que la societat ens dóna per observar en detall la degradació de la persona que estimem: la degradació física, però també moral i, si tens prou paciència, intel·lectual. Aquest és potser el millor estímul per no separar-se. L’oportunitat de viure l’envelliment de tant a prop resulta massa temptadora.”

“No hi ha solució, sinó dissolució. En una parella tot resulta nou, provisional, qualsevol iniciativa és ben rebuda. En un matrimoni tot succeeix per enèsima vegada, el costum governa, qualsevol canvi és empitjorar. Una parella és un pròleg brillant, una aproximació brusca i dolça entre cadells; un matrimoni és un epíleg grisós, una lluita tediosa entre mamuts. La parella és un solo imprevisible de Charlie Parker, el matrimoni és el minimalisme enganxifós de Wim Mertens.”

“Conèixer algú vol dir intercanviar grans quantitats d’informació. És útil que l’altre no sàpiga res de tu perquè et permet reinventar-te. Aquest flux pot durar uns mesos. Amb el temps, l’intercanvi d’informació disminueix perquè us aneu coneixent. Si superes la primera crisi, tard o d’hora arriba el moment de buscar casa. Vinga comparar barris, hipoteques, i de seguida parquets, capacitats de congelador, preus d’aplics... Sempre hi ha informació per contrastar. Després vénen els fills. El nom, els bolquers, el biberó, la roba, el bressol, el cotxet, les vacunes, l’escola, més dades per processar. Per moltes parelles, significa el punt de no-retorn. I, sense aturador, informació sobre els mestres, els amics, l’institut, autoescoles, motos, bars... És més fàcil ser practicant que creient.”


I així podria seguir amb citacions extretes de Els jugadors de whist de Vicenç Pagès Jordà.

Pròximament la crítica del llibre...