dimarts, 7 d’agost de 2012

‘La casa cantonera’ de Sílvia Alcàntara


Dues germanes, la Irene i la Marina, es retroben després de l’enterrament de la seva mare, la Vicenta. Han passat més de vint anys sense veure’s i la trobada, a la casa familiar que enderrocaran l’endemà, fa resorgir tensions i records dolorosos del passat. Durant el retrobament, que dura poques hores, els acompanyen la Roseta, la fidel veïna observadora, i en Lluís, marit d’una d’elles.

Després de l’èxit de vendes aconseguit per la Sílvia Alcàntara amb la seva primera novel·la, Olor de Colònia, l’autora s’endinsa ara amb La casa cantonera, la seva segona i última novel·la (2011), en un poble miner del Berguedà per explicar la vida d’una família a través dels records. Es tracta d’una novel·la molt breu (poc més de 100 pàgines), de frases curtes i ràpida lectura, però molt intensa. Ideal per llegir una tarda plujosa d’estiu.

El silencis i les absències marquen el ritme de la història, interrompuda finalment per un llarg plor. De la mateixa manera que els que ja no hi són, com el pare d’elles, en Ramon, o el propietari de la casa, en Gregori, tenen un pes importantíssim en els esdeveniments.

Sílvia Alcàntara va escriure aquesta novel·la paral·lelament a la que la va donar a conèixer, Olor de Colònia, però no fou fins que la va retocar, anys més tard, que es va publicar al mateix segell editorial, Edicions de 1984.

Tot i que no és una obra imprescindible, està molt ben escrita i és molt acurada. Molt recomanable pels que gaudeixen amb llibres com La nevada del cucut, Pedra de Tartera, Mirall Trencat... Històries familiars, on els persontages principals són dones i parlen de més d’una generació.

**

Títol: La casa cantonera
Autor: Sílvia Alcàntara
Editorial: Edicions de 1984


*Publicat al portal digital La Cultura no Val Res