Dues germanes, la Irene i la Marina, es retroben després de l’enterrament
de la seva mare, la Vicenta. Han passat més de vint anys sense veure’s i la
trobada, a la casa familiar que enderrocaran l’endemà, fa resorgir tensions i
records dolorosos del passat. Durant el retrobament, que dura poques hores, els
acompanyen la Roseta, la fidel veïna observadora, i en Lluís, marit d’una
d’elles.
Després de l’èxit de vendes aconseguit per la Sílvia Alcàntara amb la seva
primera novel·la, Olor de Colònia,
l’autora s’endinsa ara amb La casa
cantonera, la seva segona i última novel·la (2011), en un poble miner del
Berguedà per explicar la vida d’una família a través dels records. Es tracta
d’una novel·la molt breu (poc més de 100 pàgines), de frases curtes i ràpida
lectura, però molt intensa. Ideal per llegir una tarda plujosa d’estiu.
El silencis i les absències marquen el ritme de la història, interrompuda
finalment per un llarg plor. De la mateixa manera que els que ja no hi són, com
el pare d’elles, en Ramon, o el propietari de la casa, en Gregori, tenen un pes
importantíssim en els esdeveniments.
Sílvia Alcàntara va escriure aquesta novel·la paral·lelament a la que la va
donar a conèixer, Olor de Colònia, però
no fou fins que la va retocar, anys més tard, que es va publicar al mateix
segell editorial, Edicions de 1984.
Tot i que no és una obra imprescindible, està molt ben escrita i és molt
acurada. Molt recomanable pels que gaudeixen amb llibres com La nevada del cucut, Pedra de Tartera, Mirall Trencat... Històries familiars, on els
persontages principals són dones i parlen de més d’una generació.
**
**
Títol: La casa cantonera
Autor: Sílvia Alcàntara
Editorial: Edicions de 1984
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada