diumenge, 28 de setembre de 2014

Records d'estiu


"Quan santa Llúcia gloriosa es tragué els ulls perquè els homes no pequessin més a causa seva, Nostre Senyor va voler que la gent recordés per sempre aquest sacrifici i va sembrar, dins del mar, milions d'ulls màgics. Per això aquest ullets guarien el mal d'ulls, i les noies d'abans en tenien sempre algun a dins d'un mocador de seda perquè les preservés de les males mirades. Quan, de retorn del ball o d'una festa, la noia, ans de dormir, sentia que l'esguard d'un xicot li furgava massa endins de les entranyes i tenia por de trobar-se indefensa al seu davant, es recloïa dins la cambra, desfeia el mocador, es mirava una estona els ullets i quedava alliberada. L'endemà, el xicot no s'explicava que les seves llambregades, que havia cregut tan penetrants, haguessin resultat inútils i que la noia pogués mostrar-se indiferent."
[...]
"La prova que allò eren ulls de sirena i no una altra cosa és que encara, molt sovint, se'ls trobava aparellats. Quan n'arreplegueu un, si busqueu bé podeu trobar l'altre a la vora; el temps i el mar no han aconseguit d'esbarriar totes les parelles."

La llegenda del ulls de sirena de J. Palau i Fabre a Contes despullats.


I segons la wikipedia: Un ull de Santa Llúcia o de Sirena (entre altres noms) és l'opercle (literalment petita tapadora) d'una espècie de cargol de mar anomenada baldufa rugosa. Quan mor el cargol, la cargolina va per una banda i l'opercle per un altre.
Els ulls de Santa Llúcia tenen forma d'un disc pla el·líptic i dues cares: una amb una mica de relleu irregular, que recorda una guixa, de color marronós, marró-taronja o "gos com fuig", i l'altra polida i llisa, generalmnet blanca o blanquinosa, on es veu el dibuix d'un espiral de cargol que a alguns els recorda un ull màgic. És per això que se'ls coneix popularment com a ulls de Santa Llúcia (Llúcia de Siracusa). Són un recurs per a joiers com a pedra preciosa orgànica barata en anells, braçalets, amulets, etc.


I per mi: són records d'estiu, del meu Empordà amb la platja de Castell i Cala Estreta, i d'infantesa. Una infantesa que no vull deixar marxar. Perquè, què hi ha més bonic que conservar alguna cosa d'aquells nens que vam ser?

2 comentaris:

Remorada | Purple Prose ha dit...

una mica de terror la història de Sta Llúcia, oi? però això no importa, són records maquíssims! *-*

Clara ha dit...

Doncs jo vaig trobar la història súper maca! XD (i no és conya)