dimarts, 25 de novembre de 2014

Sol de finals de setembre


Unes ratlletes de llum es filtren a través dels porticons dibuixant formes geomètriques a la paret. Combinades amb el groc mostassa de la pintura fan un efecte entre misteriós i encisador. L’habitació queda a la penombra. La Maria es remou. Un dia que està sola a casa els pares i es desperta abans del que tenia previst. Com quan era petita, del llit estant, fa ombres xineses a la paret. Públic i titellaire són una mateixa persona. L’atrapasomnis que penja del capçal del llit ho observa tot.

–Tant d’atrapar els somnis i te’ls quedes tots per a tu!- murmura la Maria.

Ho pensa sovint. Amb la il·lusió que li feia tenir un atrapasomnis i ara els hi ha agafat mania. De tanta il·lusió que en tenia, n’hi van regalar dos. Un la Leònida, aquella noia mallorquina i estrambòtica de la universitat, que li va fer l’amic invisible per Nadal. I, creient-se original, li va regalar aquests filets, entre teranyines i plomes, que creia que ningú més coneixeria. Però es va equivocar. Just un dia abans, a la Maria n’hi havien regalat un altre. La seva mare l’hi va comprar i l’hi va posar sota el tió. La Maria sap que és obra de la seva mare perquè és l’única que sabia la il·lusió que li feia aquest objecte originari d’Ojibwa. Creia que no hi perdia res en penjar-lo sobre el capçal i deixar que els malsons es filtressin. Qui sap si funcionava. I, per si de cas, ja que en tenia dos, en va penjar un al seu pis d’estudiants a Barcelona i un altre a casa els pares. Ara ha comprovat que, efectivament, formen part de la tradició oral. Continua tenint malsons i havent de prendre valeriana de tant de tant.

La Maria es remou entre els llençols. Mira el despertador d’esfera. Són quarts d’onze del matí i continua estirada al llit. Li encanta que els seus pares estiguin fora per no haver de fer horaris. Llevar-se quan vol, menjar quan té gana, vestir-se amb biquini tot el dia com a substitut de roba interior i anar descalça. No donar explicacions.

Decideix que anirà a la platja. Per ser finals de setembre encara fa sol. ‘A aquest pas menjarem les castanyes a la platja, com passa els darrers anys’ - pensa.

Es posa la part de baix del biquini marró, agafa el cabàs de llunes que té ja sempre a punt i s'enfila a la bici.

Pedala i pedala. Es sent com la protagonista de Lucía y el Sexo. Però en lloc de Formentera a l’Empordà.
– Això és el paradís! – crida amb el cap alt i les mans esteses. I es sent com el personatge principal d’una pel·lícula de Julio Medem.

Deixa que la tramuntana li toqui a la cara i arriba a la Cala Corbs, una petita cala del Baix Empordà
Il·lustració de la fantàstica Paula Bonet
envoltada de vegetació. L’aigua està clara i transparent. Hi ha quatre persones comptades i -miracle!- cap família. Precisament això, que no hi hagi cap família amb nens, és el que més alegra la Maria. Tranquil·litat de veritat. Platja i un llibre.

Estira la tovallola sobre les pedres, es calça les xancletes de goma, entra a l’aigua, i s’entreté mirant els colors que fan les algues i el sol. Un eriçó és mou. Vigila de no punxar-se. Sort de les xancletes!. Recull plomes d’ocell que suren, volàtils i delicades, que han perdut el seu rumb. ‘Aquesta tarda intentaré construir un atrapasomnis’, es diu a si mateixa. Aprofitar-les, juntament amb els fils que fa temps que té guardats. Substituirà el regal de la Leònida pel nou, com les pel·lícules versionades. I s’autoconvenç que aquest funcionarà i deixarà la valeriana.

De tan absorta que està, no ha pensat en posar-se crema. Quan se n’adona veu que se li estan començant a cremar els genolls. Abans que no sigui massa tard torna a les roques, agafa el pot de crema solar del cabàs de llunes i s’unta. Amb petits cercles, de baix a dalt, es va posant crema per tot el cos. Primer a les cames, puja per la panxa, els pits, els braços. I acaba per l’esquena.

 – Vols que t’ajudi? – diu seriosa una de les tres persones restants de la caleta. Un home d’uns 58 anys que es mou com si res i no es fa estrany.
 – No, gràcies, ja puc- contesta la Maria. I somriu. Un somriure de colors i enlluernador.

I com qui fa ombres xineses amb les mans, conseqüència de no arribar-hi bé, es dibuixa petites figures a l’esquena.  Misterioses, fetes amb crema que s’evapora, però que en un pel·lícula de Medem serien com les ombres borroses que no la deixen dormir i tindrien un significat imprescindible per l’evolució de la història.