divendres, 20 de febrer de 2015

‘Siddhartha’, un clàssic etern


Aturem-nos un moment i mirem al nostre voltant. Reflexionem, meditem i trobem-nos a nosaltres mateixos. Aquestes paraules que semblen estar tant de moda els darrers anys, juntament amb els manuals d’autoconeixement i les guies new age, no són noves. Hermann Hesse el 1922 ja escrivia sobre espiritualitat i hinduisme d’una forma que, efectivament, no ha passat de moda.

Amb un registre original, entre la narració i l’assaig, Siddhartha és una novel·la al·legòrica que narra la vida d’aquesta divinitat que dóna nom al llibre en la seva busca constant de saviesa. Inspirada en la vida de Buda i escrita en tercera persona, és un camí cap a la perfecció interior i personal.

Els qui coneguin, encara que només de forma incipient, l’hinduisme, reconeixeran alguns personatges de Siddhartha, com Govinda, Vasudeva o Kamala.

Hesse, guardonat més tard, el 1946, amb el Premi Nobel de Literatura, no s’entreté amb la descripció dels llocs (ja que vol donar preferència al discurs) però el lector els situa molt fàcilment. Coneixedor del què hi explica (encara que cal tenir present en tot moment que és ficció), precisament perquè Hesse, d’origen alemany, va viure una temporada a la Índia el 1910.


Tot i que no va ser editada fins més tard, el 1951 als Estats Units, va aconseguir gran notorietat a la dècada dels seixanta i encara avui és una novel·la que no passa de moda i recomanable per a molts tipus de públic. Un must a qualsevol biblioteca de clàssics, de moderns o de modernillos

3 comentaris:

Remorada | Purple Prose ha dit...

la vaig llegir al cole, amb Demian, Lobo Estepario i totes aquestes tan d'adolescent atormentat :P

Clara ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Clara ha dit...

Jajja. Encara ets fidel al meu blog! :-) Gràcies! És un clàssic de lectura escolar que jo no em vaig haver de llegir mai (érem més partidiaris de Rodoreda). (El comentari borrat abans és per error... ¬¬)