‘Siddhartha’, un clàssic etern

Aturem-nos un moment i mirem al nostre voltant. Reflexionem, meditem i trobem-nos a nosaltres mateixos. Aquestes paraules que semblen estar tant de moda els darrers anys, juntament amb els manuals d’autoconeixement i les guies new age, no són noves. Hermann Hesse el 1922 ja escrivia sobre espiritualitat i hinduisme d’una forma que, efectivament, no ha passat de moda.

Amb un registre original, entre la narració i l’assaig, Siddhartha és una novel·la al·legòrica que narra la vida d’aquesta divinitat que dóna nom al llibre en la seva busca constant de saviesa. Inspirada en la vida de Buda i escrita en tercera persona, és un camí cap a la perfecció interior i personal.

Els qui coneguin, encara que només de forma incipient, l’hinduisme, reconeixeran alguns personatges de Siddhartha, com Govinda, Vasudeva o Kamala.

Hesse, guardonat més tard, el 1946, amb el Premi Nobel de Literatura, no s’entreté amb la descripció dels llocs (ja que vol donar preferència al discurs) però el lector els situa molt fàcilment. Coneixedor del què hi explica (encara que cal tenir present en tot moment que és ficció), precisament perquè Hesse, d’origen alemany, va viure una temporada a la Índia el 1910.

Tot i que no va ser editada fins més tard, el 1951 als Estats Units, va aconseguir gran notorietat a la dècada dels seixanta i encara avui és una novel·la que no passa de moda i recomanable per a molts tipus de públic. Un must a qualsevol biblioteca de clàssics, de moderns o de modernillos.