dilluns, 28 d’octubre de 2019

Magranes


Bufa la tramuntana i m’apujo la cremallera fins a dalt de tot. Que el coll de la jaqueta m’arribi fins el nas, que el tinc gelat i sembla que en qualsevol moment se m’hagi d’esquerdar i trencar a trossos, com aquelles figuretes Lladró tan lletges, però tan cares, que un cop et cauen a terra i s’esmicolen no hi ha manera de recompondre-les i que sembli que no ha passat res.

Comença a fer fred (la fred, sempre en femení) i m’apropo al magraner del Mas. El Mas, així en majúscules, perquè és com si tingués vida pròpia i m'hi pogués relacionar. A l’octubre el magraner comença a fer magranes. I em passen moltes coses pel cap: el pare arreplegant totes les magranes que troba i fent-ne suc perquè “nena, que la magrana és molt bona per la pròstata!” i la cançó de Mazoni, que també és del Baix Empordà.

Oh, líquens d'Islàndia, ja era hora
que el futur em semblés transitable
Oh, oh!
Magranes, magranes, magranes molt!

Una cosa em porta a l’altra i penso en el viatge que vaig fer aquest estiu passat a Islàndia. En el paisatge, en els colors, en passar de gel a fum, i que bonic és viatjar a l’agost en un lloc on no hi ha gent. O no tanta com a la Costa Brava. Per què, quina gràcia té passejar per llocs massificats i trobar-te els teus companys de feina amb pantaló curt i xancletes? Aquests urbanites sou ben bojos!