dilluns, 3 de desembre de 2007

Déus cívics

La paraula civisme omple els discursos dels polítics dels darrers anys sense contagiar aquest entusiasme als ciutadans

El filòsof Sòcrates, als seus diàlegs amb Plató, es formula diverses vegades la mateixa pregunta: la virtut només la poden ensenyar els virtuosos? Si tenim en compte que virtut significa “qualitat bona d’una persona” o “pràctica habitual del bé”, dins d’altres excepcions que ens mostra el Gran diccionari de la Llengua Catalana, virtut seria fàcilment substituïble per la paraula civisme. Així, els civisme només el poden ensenyar les persones cíviques? Sigui com sigui, el senyor Joan Clos, alcalde de l’Ajuntament de Barcelona a la passada legislatura, es creia aquest Déu del civisme capaç d’adoctrinar als seus deixebles. Com també es podia considerar que feia, de manera més o menys semblant, Sòcrates amb els seus alumnes.
“A classe, ens van explicar que el civisme i totes aquestes normes de no beure pel carrer, ni fer soroll, ni coses així, són un invent de fa poc” diu la Cristina, passades les dues de la nit d’un dissabte, a la porta d’un local amb la música a tot volum. D’aquí una hora, si continua al mateix lloc, estarà sent la protagonista d’un acte incívic.
Moltes de les persones que van estudiar en l’època de la postguerra o durant el franquisme, recorden una assignatura d’educació que impartien les primeres setmanes. En aquesta assignatura els hi ensenyaven com comportar-se a taula o a creuar el carrer només quan el semàfor es posés de color verd, per exemple. D’altres joves que avui ronden els 20 anys, poden recordar com a l’educació primària tenien un llibre de text anomenat Si us plau, de l’editorial Claret, que pretenia transmetre normes i hàbits pel seu comportament. D’aquí uns anys, els joves recordaran la polèmica assignatura d’Educació per la Ciutadania i els Drets Humans, assignatura que “pretén promoure una societat lliure, tolerant i justa” segons el Partit Socialista Obrer Espanyol. Aquestes assignatures, tot i no tenir la paraula civisme explícitament li tenen de manera implícita. Potser no volen fer ostentació de la paraula civisme perquè, com diu el diccionari, civisme és “relatiu o pertanyent al ciutadà en l’ordre polític” o “cura eficaç que hom posa en el compliment de les seves obligacions”. Així, són els polítics el qui s’omplen la boca de la paraula civisme des de fa alguns anys.
Joan Clos, en un dels seus discursos de l’inici del nou mandat, el juliol de 2003, explicava que “civisme, participació, benestar i progrés, són els valors amb que Barcelona projecta el seu pes específic al món”. Sembla ser que el món encara no ha rebut aquestes projeccions de civisme i benestar. Sinó que els hi preguntin als milers de borratxos i pixaners dels aficionats del Glasgow Rangers la passada setmana, que de forma més aviat subtil, “se’n pixaven” de les paraules pronunciades per l’exalcalde. Alguns diuen que si Clos era el déu del civisme, la Guàrdia Urbana són els seus profetes. Òbviament, la majoria de vegades, es tractaria d’uns profetes com Judes, el que era suposadament traïdor, i no de l’amic Pablo.
De tanta xerrameca cívica i partidista només se’n podria treure una conclusió. Que si com deia el refranyer popular “la paciència és la mare de la ciència”, es podria afegir que “el civisme és la mare del partidisme”. Alguns estan a favor d’introduir ordenances que giren entorn aquest concepte i altres només les critiquen. Però per sobre de tot, les persones com la Cristina, són conscients que quan beuen una cervesa al carrer, un dissabte a la nit, mentre ballen la música que encara ressona pel seu cap, estan produint un acte incívic?