dies sense menjar.No obstant, la manera de tractar aquestes malalties no ha acabat de quallar entre els mateixos malalts, com es pot veure al blog de Cuatro. No per deixar de menjar 21 dies pots arribar a sentir-te com els malalts. Perquè les TCA són, més que res, malalties psicològiques i socials. I perquè la periodista, en els seus 21 dies de dejuni, va estar supervisada en tot moment per metges experts.
La periodista, en aquest segon episodi, dóna a vegades la sensació que sobre actua i arriba a dir frases tant prescindibles (sobretot pels malalts) com “quin tipet se m’està posant” mentre es mira al mirall. Està clar que 21 días busca el “morbo” i el sensacionalisme que també busca l’espectador. Deixar passar el temps real a l’hora d’emetre els programes (Cuatro emet un programa cada tres setmanes) també fan que l’espectador s’involucri. En l’actualitat les cadenes juguen totes les cartes possible per acaparar més audiència.
Els malalts entrevistats són, sense cap mena de dubte, el millor del programa. Entre els quals hi ha casos extrems que commouen a l’espectador (com la Carmen, una mare de dos fills que porta més de set anys patint anorèxia). Amb aquestes fonts de primera mà als quals ha pogut accedir l’equip, és una llàstima que el programa no s’hagi fet amb més rigor. Tot i així, podem dir que Cuatro ha estat original a l’hora de pensar un nou format televisiu com aquest, narrat en orde cronològic i temporal i on la periodista, en lloc de ser un cronista, passa a ser una protagonista més. Al pròxim capítol, la Samanta es passarà 21 dies fumant porros. Quant deu cobrar per fer aquesta feina?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada