La necessitat de la informació

Aquesta setmana ens sorprenia (o no) el tancament del diari Público. De moment la versió digital es manté activa, però potser no per gaire temps. El mateix dia s'especulava amb més retallades i un possible Concurs de Creditors per al diari La Manyana de Lleida. A finals de 2011 també tancaven més mitjans, enre ells el gratuit ADN, i es mostrava que aquesta tendència que havia començat fa anys era imparable.Si un fa un tomb per les seccions de Comunicació d'alguns diaris, veurà que les notícies referents al sector no són gaire més esperançadores. Ho deia Jaume Roures, president de Mediapro i accionista majoritari de Público: "n'han caigut d'altres i en cauran més".

Evidentment que un mitjà de comunicació ha de ser rendible. Des del meu punt de vista, és impensable que tingui pèrdues milionàries. Però també és cert que s'ha de pensar en noves formes de gestió i finançament per a què puguin ser-ho. Com? Ho deixo pels estudiosos. Tot i que no m'agradaria pensar que hi ha "poders" als quals ja els hi va bé que els mitjans vagin tancant i d'aquesta manera els ciutadans, siguin de dretes o d'esquerres, es deixin d'informar i siguin una mica més manipulables. També és cert que la societat espanyola no té el costum de llegir el diari i, encara menys, de pagar per llegir-lo. Així que el problema no ve només d'arrel econòmica, sinó que va més enllà: hem d'educar-nos en la cultura de la informació. Sembla que no tenim present que tot allò que vam aprendre fa anys sobre un tema determinat cal anar-ho renovant, i que la millor manera de fer-ho és mitjaçant la informació. Buscant-la, llegint-la, deborant-la. Però, sobretot, essent conscients que és més que necessària.

És sabut que la professió de periodista no és per fer-se ric, però les ofertes abusives actuals són innaceptables. Així ho denuncia una campanya engegada per l'Associació de Premsa de Madrid a Twitter, sota l'etiqueta o hastag #gratisnotrabajo. Denunciaven l'oferta que havia rebut una periodista on l'hi pagarien 0,75€ per cada article de 800 caràcters escrits. Unes condicions inacceptables però que malauradament són més comunes del que pensem.

El sentiment de pessimisme és general. Llegeixo una entrada al blog d'una companya, la Maria Isabel Vergara, on també es fa eco del tema. I penja un vídeo, un curtmetratge que porta per títol El Periodista & El Camarero, que no deixa indiferent.

Ja no es tracta només d'una crisi del periodisme. Aquesta crisi també afectarà a les agències i gabinets de comunicació, ja que hi haurà menys espais on "col·locar" temes i les empreses en sortiran perjudicades fent baixar, així, el poder adquisitiu de les persones. Digue-me catastrofista, però cal prendre més consciència de la necessitat de la informació.