'Julie & Julia', comèdia de manta i crispetes

Google fa temps que ens sorprèn amb els seus Doodles, que han estat més protagonistes que mai en els Jocs Olímpics de Londres i que de tant en tant recorden efemèrides. Entre ells, alguns Doodles destaquen per la seva originalitat o bé perquè fan referència a alguna cosa que ni sabíem.

És el cas d'aquest dimecres, diada de Santa Maria, que fa 100 anys que va néixer la coneguda xef americana Julia Child i Google l'hi ha volgut dedicar el seu cercador. Xef que s'ha fet coneguda sobretot arran de la pel·lícula Julie & Julia que, per cert, vaig veure fa poquíssim i ha estat el que m'ha impulsat a escriure aquesta entrada. (Casualitats de la vida!). 

Julie & Julia (2009) és una pel·lícula americana amb guió i direcció de Nora Ephron, d'aquelles de diumenge a la tarda, però que destaca per la gran actriu Meryl Streep, que precisament va estar nominada als BAFTA, als Globus d'Or i a l'Òscar com a millor actiu amb aquesta pel·lícula. Basada en fets reals, explica la història de la Julie Powell (interpretada per l'Amy Adams) que decideix fer durant tot un any les receptes del llibre Dominant la Cuina Francesa, un clàssic de Julia Child (Meryl Streep), i publicar-ho en un blog.

A banda de mostrar-nos la vida de la que per nosaltres pot ser una cuinera desconeguda, el film també indaga en la importància dels blogs i de com, ben fets i administrats, poden canviar la vida d'una persona. El mateix Magazine de La Vanguardia, publicava el passat diumenge 12 d'agost La biblia del nuevo viajero, un reportatge sobre la importància dels blogs de viatges. Un tipologia que cada vegada agafa més protagonisme, degut a que la gent prefereix llegir opinions "autèntiques" i personals que alimentar-se únicament d'allò que es pot llegir als mitjans oficials. Per això, la proliferació de blogs esportius, de cuina, de viatges, de literatura o personals és més que evident.

Així, si sou amants de la cuina, dels blog o simplement per engrandir la vostra cultura popular, mireu Julie & Julia. No és una obra mestra però, com diuen, "el saber no ocupa lloc". La podeu trobar a algunes biblioteques de Barcelona i Catalunya.

*Publicat al portal digital La Cultura no Val Res

‘La casa cantonera’ de Sílvia Alcàntara

Dues germanes, la Irene i la Marina, es retroben després de l’enterrament de la seva mare, la Vicenta. Han passat més de vint anys sense veure’s i la trobada, a la casa familiar que enderrocaran l’endemà, fa resorgir tensions i records dolorosos del passat. Durant el retrobament, que dura poques hores, els acompanyen la Roseta, la fidel veïna observadora, i en Lluís, marit d’una d’elles.

Després de l’èxit de vendes aconseguit per la Sílvia Alcàntara amb la seva primera novel·la, Olor de Colònia, l’autora s’endinsa ara amb La casa cantonera, la seva segona i última novel·la (2011), en un poble miner del Berguedà per explicar la vida d’una família a través dels records. Es tracta d’una novel·la molt breu (poc més de 100 pàgines), de frases curtes i ràpida lectura, però molt intensa. Ideal per llegir una tarda plujosa d’estiu.

El silencis i les absències marquen el ritme de la història, interrompuda finalment per un llarg plor. De la mateixa manera que els que ja no hi són, com el pare d’elles, en Ramon, o el propietari de la casa, en Gregori, tenen un pes importantíssim en els esdeveniments.

Sílvia Alcàntara va escriure aquesta novel·la paral·lelament a la que la va donar a conèixer, Olor de Colònia, però no fou fins que la va retocar, anys més tard, que es va publicar al mateix segell editorial, Edicions de 1984.

Tot i que no és una obra imprescindible, està molt ben escrita i és molt acurada. Molt recomanable pels que gaudeixen amb llibres com La nevada del cucut, Pedra de Tartera, Mirall Trencat... Històries familiars, on els persontages principals són dones i parlen de més d’una generació.

**

Títol: La casa cantonera

Autor: Sílvia Alcàntara

Editorial: Edicions de 1984

*Publicat al portal digital La Cultura no Val Res