diumenge, 8 de juny de 2014

Entre núvols i PCs

I a vegades escric contes, textos, i tot el que em passa pel cap...

Entre núvols i PCs

La Berta em mira, distreta, mentre tecleja al seu ordinador. Li torno la mirada i veig que està més enllà. Més enllà de la pantalla, de l’oficina i dels núvols. L’ambient s’ha anat calmant a mesura que transcorre el matí. El cafè fa el seu efecte, però a vegades el contrari. Desperta tant que ens absorbeix en la feina i ens adorm dels altres. A les nou tothom arriba revolucionat, encén la pantalla i mentre es descarrega el correu fa un repàs ràpid a la premsa on-line. Com era treballar sense premsa gratuïta en línia ni cafès per emportar?
Miro per la finestra. Tinc sort. Des d’aquest nou despatx veig el carrer. Sé si plou, si fa sol o si s’acosten núvols. La Berta avui està com el temps. Amb núvols al cel, però temps inesperat. Sembla un dia normal, però saps que en qualsevol moment aquests quatre núvols poden xocar entre ells i fer caure una tempesta. És el que té la tardor.

Al matí els jubilats contemplen les obres del parc. A la tarda els nens acabats de sortir de l’escola omplen el carrer entre xivarri i salts. Des que m’assec al costat de la finestra ja no porto rellotge. Com qui es xucla el dit i sap d’on ve el vent, en tinc prou en mirar a fora. El ritme de la gent marca les hores, que passen lentes a la feina. I la Berta continua absent.

Repasso comandes i pressupostos. I mentrestant penso: “Quin dia ens substituiran les màquines?”. Quan arribi aquest dia només espero que ens prejubilin a tots i jo tingui temps per visitar museus o exposicions. Potser quan em prejubili li diré a la Berta si em vol acompanyar a fer sortides culturals. I també a la muntanya. Perquè com que tindré molt temps lliure, podré fer-ho tot. –Ja estic fent volar coloms!

Avui la Neus, la nostra cap, no hi és. Potser per això, tot i ser un dia habitual, es nota un no sé què a l’ambient. La gent treballa, però sense estrès. Alguns amb cascs a les orelles. En Pau, fins i tot, diria que taral·leja una cançó. Deu ser dels pocs que no voldria que el prejubilessin. Veus que gaudeix llevant-se cada dia i venint a treballar. De tant en tant fa bromes, somriu i parla de la seva vida personal entre tupper d’arròs i de pollastre. És el més jove de tots i no li agrada cuinar. Encara gaudeix de venir a treballar perquè se sent un afortunat de poder-ho fer.

–No tothom de la meva generació pot treballar!– ens recorda a vegades.

A fora comencen a caure gotes.

–Ja és mala sort! Un dia que podríem dinar al parc sense presses...

I això últim ho dic en veu alta. La Berta s’ha sobresaltat. Sembla que ha tornat a aterrar al despatx. La pluja s’accelera.

–M’he deixat les botes d’aigua!–, murmura indignada.

I em mira, amb els ulls desorbitats.

–On és la Neus?–, pregunta.

–Ha hagut d’anar a Madrid–, contesto.

I com qui no vol la cosa, afegeix: –M’he enamorat d’una dona.

2 comentaris:

Remorada | Purple Prose ha dit...

més! més! més! ^^

Clara ha dit...

Jjajaja. Això va ser una anada d'olla. No tenia res per publicar, i havia d'actualitzar el bloc. Els contes els acostumo a registingir. Però, wait, t'he convençut per l'ho dels contes il·lustrats? jajaj