dimarts, 17 de juny de 2014

'La Salvatge', possessió i control

El Mite de Pigmalió conreat a l’extrem. Una narració que irradia desig, possessió i autodestrucció.
La Dorothy, una noia de catorze anys, cabells vermells i cara pigada, arriba a casa d’en Joaquim Simon, a Barcelona, des dels Estats Units; amb passaport falç i arrossegant el pes dels esdeveniments de la seva vida. "La cara era pàl·lida i coberta de pigues. Bruta, també. Com la lluna reflectida en un bassal de fang. Una gitana, segur".

A partir d’ara passarà a ser la Dolores Mendoza, neboda del mateix Quim, ric i divorciat, que no tindrà cap més feina que convertir la Dolores en allò que ell sempre havia somiat. Com al Mite de Pigmalió, l’escultor que crea una estàtua tant perfecta i bonica de la que s’acaba enamorant, en Joaquim voldrà millorar de manera obsessiva a la Dolores. Fins arribar a la destrucció.

Isabel-Clara Simó va rebre amb La Salvatge el Premi Sant Jordi 1993, un dels més reconeguts de l’esfera literària catalana, i que li va servir de preludi de tots els guardons que rebria anys més tard, encara fins al dia d’avui. Una de les escriptores més prolífiques de l’escena catalana i que ens ha donat obres, tant adultes com juvenils, molt llegides (Joel, El gust amarg de la cervesa, Històries Perverses, L’home que volava en el trapezi...). Per mi és, sense cap mena de dubte, una autora contemporània de capçalera, de la que n’he fet diverses ressenyes i que intento retrobar de tant en tant.
La història de La Salvatge és angoixant i commovedora a l'hora. Recomanable per adults i per joves.