Lletres i afonia

Es mira el paper una vegada i una altra. Dóna copets amb el bolígraf negre sobre la taula. Busca algun error que no acaba de trobar. Fa setmanes que s’asseu a la mateixa hora a la cadira, a mig matí, per acabar d’arrodonir aquesta novel·la que fa més d’un any que escriu. Però no hi acaba de trobar el ritme; hi ha alguna cosa que no li encaixa. S’imaginava un final més rodó, més incisiu, que no deixés indiferent. I ara s’ha emportat un desengany: més d’un any amb la constància d’asseure’s a la taula del menjador per escriure aquesta història que tenia al cap i ara troba que no se’n surt. Per això, no pot deixar de donar copets amb el bolígraf buscant un final més punyent que no s’imagina. En un full a part enumera possibles sinònims de “morir” que li puguin servir per donar més força a la història: donar mort / traspassar / dinyar-la / estirar la pota. I si hi escriu matar / estrangular / assassinar / rematar?. Cap li serveix. Pensa que potser no sap prou vocabulari, que no domina el llenguatge tant com es pensava quan va començar a escriure. Moltes vegades es sobrevalora.

S’aixeca i va fins a la cuina. Obre la nevera, agafa l’ampolla d’aigua, i se’n serveix un got. Beu aigua freda, ben freda, que li regalima coll avall. Sap que no hauria de beure aigua tant freda; després li fan mal les dents, amb aquest esmalt tant prim i sensible com té. I el coll, sempre es queixa de mal de coll. Per això, abans de res, quan torna a asseure’s davant el paper, es posa un caramel de llimona i mel a la boca que sempre porta a la butxaca per l’afonia.

A vegades s’encén una barreta d’encens, sembla que així es relaxa i li costa menys concentrar-se, com si fos un mètode infal·lible contra el bloqueig o la ment en blanc de l’escriptor. Però avui no ho ha fet, no en té ganes. S’ha assegut davant el paper d’una revolada, com un acte reflex i automàtic. Té ganes d’acabar d’una vegada per totes aquest novel·la que li ocupa massa temps. Ni tant sols s’ha pres la molèstia de posar el telèfon mòbil en silenci. No creu que ningú la truqui aquestes hores: la gent a mig matí treballa i no està per romanços. Poca gent hi ha com ella, que es pot agafar un any d’excedència per escriure. Per això se sent una privilegiada, no vol defraudar els altres i necessita acabar la novel·la el més aviat possible. Massa pressió mental i se li estan acabant els estalvis.

Repassa de nou el paper. No troba sinònims ni què hi falla a la història. Deixa el bolígraf al costat i el mira. I el veu negre, tot negre, com la seva novel·la de morts. Sense adonar-se’n, la constància d’escriure li ha matat les idees. Però avui, de sobte, sona el telèfon i se li han acabat els carmels de llimona.