dijous, 2 de novembre del 2017

‘Aquest deu ser el lloc’, fragilitat elegant


Si l’elegància literària existís com a tal, Aquest deu ser el lloc en seria un dels màxims exponents. La clau d’aquesta no és només l’aclamada escriptora Maggie O’Farrell, sinó en Marc Rubió, el traductor en català. Sota una supervisió i edició acurades (l’altra editorial), si amaga un del llibres més reflexius i ben escrits que he llegit darrerament. 

La història íntima d’en Daniel Sullivan i la Claudette Wells és atractiva i seductora a parts iguals. El paisatge -Donegal, Irlanda, no podria ser altre lloc- l’embocalla fins al punt que les accions són indestriables del seu entorn. Ens sentiríem igual com a lectors si la història passés, per exemple, en un poble de semblança inhòspita de Baviera?

Aquest deu ser el lloc és una novel·la íntima, introspectiva, que analitza, sense prentendre-ho fermament, el pes del passat i les decisions que un mateix pren conscient o inconsicentment.

La fragilitat de l’essència humana es fa palesa en la vida de la Claudette: una exestrella de cinema que decideix fugir de tot i viure aïllada de la civilització. Però també es fa palesa amb en Daniel, més proper a la vida de qualsevol lector corrent: perdut i abatut, deixa enrere un divoci i dos fills per començar des de zero en un altre lloc. Un lloc que possiblement sigui el que ha de ser.

Aquest deu ser el lloc, a través de flashbacks temportals delimitats, parla de renúncies i d’il·lusions, de pèrdues i retrobades. Parla, en difinitiva, del lloc que tots busquem al món.