Si l’elegància literària existís
com a tal, Aquest deu ser el lloc en
seria un dels màxims exponents. La clau d’aquesta no és només l’aclamada escriptora
Maggie O’Farrell, sinó en Marc Rubió, el traductor en català. Sota una
supervisió i edició acurades (l’altra editorial), si amaga un del llibres més
reflexius i ben escrits que he llegit darrerament.
La història íntima d’en Daniel
Sullivan i la Claudette Wells és atractiva i seductora a parts iguals. El paisatge
-Donegal, Irlanda, no podria ser altre lloc- l’embocalla fins al punt que les
accions són indestriables del seu entorn. Ens sentiríem igual com a lectors si
la història passés, per exemple, en un poble de semblança inhòspita de Baviera?
Aquest deu ser el lloc és una novel·la íntima, introspectiva, que analitza,
sense prentendre-ho fermament, el pes del passat i les decisions que un mateix
pren conscient o inconsicentment.
La fragilitat de l’essència
humana es fa palesa en la vida de la Claudette: una exestrella de cinema que
decideix fugir de tot i viure aïllada de la civilització. Però també es fa
palesa amb en Daniel, més proper a la vida de qualsevol lector corrent: perdut i
abatut, deixa enrere un divoci i dos fills per començar des de zero en un altre
lloc. Un lloc que possiblement sigui el que ha de ser.
Aquest deu ser el lloc, a través de
flashbacks temportals delimitats, parla de renúncies i d’il·lusions, de pèrdues
i retrobades. Parla, en difinitiva, del lloc que tots busquem al món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada