Com les formigues vaig fent casa,
acumulant gra, vivències i records.
Perquè ja arribarà l’hivern i ens haurem de recordar de l’escalfor
d’altres temps.
I, com qui no vol la cosa, esperar un altre estiu.
Com les formigues treballo i acoto el cap,
faig camí darrere l’una i davant l’altra,
per entrar al niu, i esperar.
Com les formigues desolades… Perquè les formigues, a l’Empordà, també són illes. Com jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada